El factor humiliació

04 Des 2014

“Se subestima el factor humiliació en la història humana”. Aquesta afirmació és de l’assagista hindú, Pankaj Mishra (a la foto superior), que recentment ha estat convidat pel CCCB de Barcelona. Sosté que el factor humiliació ha estat infravalorat en l’estudi de les causes dels esdeveniments històrics, sobretot en aquells que han tingut lloc en els últims dos-cents anys. És a dir, que la dignitat és clau. Posa com exemple la societat xinesa, que tenint un sentit molt elevat d’ ella mateixa, quan va entrar “en contacte” amb el món occidental va experimentar una sensació d’humiliació molt intensa. Afirma que cal entendre aquest factor per poder comprendre a fons tot el procés posterior.

Pankaj-Mishra

Una cosa semblant es va produir al Japó, però aquesta humiliació, aquest desig d’enfrontar-se amb Occident va comportar un imperialisme i un militarisme boig. Aquesta sensació d’humiliació, explica Mishra, encara es pot observar en diversos moviments fanàtics arreu del món. O a Rússia, on, per exemple, hi ha un antioccidentalisme que prové d’aquest sentiment esmentat.

Tot repassant la història de casa nostra, també trobem episodis on aquesta sensació d’humiliació és ben present. Només cal que recordem José Patiño, mà dreta de Felip V, el qual va protagonitzat un d’aquests fets. Lloc: Casa de la Ciutat a Barcelona, el 16 de setembre de 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge borbònic. Patiño convoca els consellers que quedaven, els llegeix el Decret que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d’història, i aleshores buscant una humiliació més gran encara ordena als consellers que allí mateix es treguin les insígnies i les lliurin juntament amb les claus de la Casa de la Ciutat i amb tota la documentació.
Hores després es repetia la mateixa escena amb els representants de la Generalitat. D’aquesta manera un sol home posava fi a l’històric sistema institucional català. Qui era aquest personatge que actuava com “el mandamás” a Catalunya?

José Patiño Rosales

Qui era Patiño?
Patiño era membre d’una família d’origen gallec, que portava generacions vinculada a la burocràcia de la monarquia hispànica. Va néixer a Itàlia, perquè el seu pare era destinat a Milà, ciutat en aquell moment de domini hispànic. Totalment fidel al nou monarca francès es va convertir en el seu home de confiança a Catalunya. Era el superintendent, càrrec d’origen francès les funcions del qual eren coordinar el cobrament dels impostos i assegurar el manteniment de l’exèrcit, com una mena de ministre d’Hisenda i de la Guerra a l’hora. Quan Felip V li va demanar un dictamen sobre quina seria la millor estructura política a Catalunya, va començar el seu informe recordant que s’havia de considerar el Principat “como si no tuviera gobierno alguno”. A continuació, definia els catalans com “aficionadísimos a todo género de armas, prontos en cólera, rijosos (lujuriosos) y vengativos” i, per tant, “siempre se debe recelar de ellos” perquè “aguardan coyuntura para sacudir el yugo de la justicia”. Però, a més, afegia: “son apasionados de su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón”.

Partint d’aquesta anàlisi, assegurava que després de perdre la guerra l’orgull dels catalans estava abatut, però que només respectaven les decisions reials per la força de les armes i per això afirmava que “ la quietud y obediencia debe afianzarse con estas”. És a dir, apostava clarament per l’ocupació militar. Finalment recomanava eliminar el català de l’esfera pública.

Però n’hi ha més. Tot buscant la total demolició de l’antic poder municipal el 1715, va acabar privatitzant la Taula de Canvi, i es va posar fi d’aquesta manera a tres-cents anys de banca pública a Barcelona. La ciutat durant uns anys es va quedar sense possibilitat de crèdit.

Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat de València.

Què era la Taula de Canvi?
A tall de curiositat, és interessant saber que el terme “banca” prové del banc on s’asseien els canvistes i que al davant tenien una “taula” on feien les operacions. Els “banquers”, si enganyaven i estafaven els clients, si falsificaven la moneda o si no pagaven els deutes, els queia el pèl . En efecte, eren severament castigats amb un ventall de penes exemplars i exemplaritzants. D’una banda, in situ i públicament, se’ls trencava la taula i el banc, i el negoci era declarat, en sentit propi i figurat, en fallida (banca-trencada o en italià banca-rotta). Com va recordar recentment la Comissió europea la Taula de Canvi de Barcelona preveia la decapitació per als banquers insolvents. Sort que en Rato i els seus amiguetes no van viure en aquella època, els haurien fet la pell!

Els impostos com a arma
També cal explicar l’afició de Patiño a utilitzar els impostos com a política de terror a la Catalunya ocupada per tal de doblegar la voluntat dels resistents: les famoses quinzenades (de les quals ja vaig parlar en un article anterior. Un cop acabada la guerra, el superintendent va ser l’organitzador del nou sistema fiscal. La primera mesura en aquest sentit va ser la introducció del paper segellat, que es considera el primer impost reial de la història catalana. De més transcendència va ser l’aplicació del cadastre, sistema fiscal del qual la monarquia borbònica va treure tan bones rendes, i el qual més endavant el mateix Patiño, com a ministre d’Hisenda, va intentar introduir a Castella, sense gens d’èxit.
Durant el temps que va estar-se a Catalunya, Patiño no va dubtar a considerar els catalans “com els altres”, una població diferent a la que calia lligar curt si es volia controlar el país. La historiografia espanyola el qualifica amb el títol de “ministre universal”, que, senzillament, vol dir, que va acumular diverses secretaries (ministeris) fins a ser considerat una mena de primer ministre (1726-1736). En aquesta època, va ser l’instrument de la segona esposa de Felip V, Isabel de Farnesio, que buscava desesperadament regnes a Itàlia per als seus fills, mentre que el seu espòs, el rei, estava sota els efectes d’una llarga i greu depressió. Segons l’historiador Carlos Martínez Show, el rei patia el que en el segle XVIII se’n deia melancolía i ara en diem trastorn bipolar.

La memòria històrica dels països sense Estat
Suso de Toro en un article recent, “Querella entre dos països”, deia que “Madrid, i per tant Espanya, no coneix i no comprèn la força que té la memòria històrica en les comunitats humanes que no tenen Estat. D’altra banda, aquests episodis són tan reals o més que les invocacions que es fan cada dia des de l’Estat i des dels partits a Isabel i Ferran i els cinc segles d’unitat nacional. I també, a la gloriosa i exemplar Transició, el nostre mite més recent.”