El dret d’estrangeria a Espanya és ben viu
20 Mai 2013
Quan parlem de dret d’estrangeria no ens estem referint al conjunt de lleis actuals que regulen o intenten regular la immigració extracomunitària que ha tingut lloc a Espanya en els últims 15 anys. Ens referim al dret d’estrangeria d’origen medieval que existia a Castella, a la Corona catalano-aragonesa i a la majoria de territoris d’Europa.
El dret d’estrangeria a Castella i a la Corona d’Aragó. Els drets d’estrangeria medievals consistien en una normativa que, en general, reservava els oficis i càrrecs públics als nascuts en els diferents regnes peninsulars. Més endavant, sobretot a Castella, es va anar estenent a altres àmbits. Fins a la promulgació dels decrets de Nova Planta per part de la nova dinastia borbònica, a principis del segle XVIII, Castella i la Corona d’Aragó tenien drets d’estrangeria propis. Examinem el seu origen i evolució.
Comencem per Castella: aquest territori va ser durant molts segles una terra de frontera, amb diferents cultures i religions que hi convivien. Això va anar configurant una mena de diferència bàsica entre “cristianos viejos” i “cristianos nuevos” o conversos. L’obsessió per la puresa de sang, és a dir, per no tenir avantpassats que no fossin cristians, es va convertir en malaltissa però va arrelar profundament i va esdevenir el cor d’un fort sentit identitari: els pobles de Castella i Lleó es van considerar a si mateixos com els primers que van iniciar la lluita contra els infidels i, per tant, amb dret a un estatus especial. Aquesta autoconsideració de superioritat es va convertir en la base dels “Estatutos de limpieza” i va significar la imposició d’un indigne règim de restriccions i discriminacions a jueus, mudèjars i altres minories religioses.
L’arquebisbe de Toledo, Juan Martínez Siliceo, defensor dels estatuts
El primer Estatut de puresa de sang es va establir a Toledo el 1499. De fet, era un règim de segregació de les minories religioses que impedia el seu desenvolupament en normalitat. Com que el sistema no acabava de rutllar -hi havia moltes conversions forçades i, per tant, falses-, es va optar per constants expulsions de jueus i musulmans, cosa que va produir un desastre econòmic en molts llocs, començant per la pròpia Castella on els jueus feien el paper d’una gairebé inexistent burgesia. Tanmateix, les expulsions comportaven el fet que els béns dels expulsats anessin a parar a mans de l’aristocràcia, i així aquesta liquidava els nombrosos i importants deutes que, amb freqüència, havia contret amb els expulsats. Ara, d’això, en diríem una reestructuració del deute violenta, de tipus confiscatori.
Per altra banda, des del punt de vista psicològic, les conseqüències van ser molt pitjors sobretot perquè la segregació es va interioritzar i es va convertir en un tret identitari, tot considerant com a normal el fet de forçar els pobles dominats a adoptar els seus trets, tant en el cas dels peninsulars com els d’ultramar. El concepte de diferència no sols no es va acceptar, sinó que va ser entès com alguna cosa menyspreable i per tant digna de ser perseguida i anorreada. Una altra cosa derivada va ser que tots aquells súbdits de la Corona, és a dir, de la monarquia hispànica que no eren castellans, van ser considerats estrangers a Castella i per tant sense cap dret a emigrar o comerciar amb les noves possessions americanes.
Quant a la Corona catalano-aragonesa o Corona d’Aragó, també existia un dret d’estrangeria d’origen medieval. A Catalunya, la seva institució està datada en el 1291 i, en principi, s’aplicava, a certs càrrecs concrets de l’administració reial i de la judicatura. De fet, aquest dret d’estrangeria servia per a assegurar l’estatus social de l’estament més privilegiat del Principat. Però, més tard, també es va estendre als oficis i negocis comercials amb estrangers, i també als càrrecs de l’administració pública, de les ordres militars i la jerarquia eclesiàstica. Al cap d’un temps, però, les prohibicions d’estrangeria es van començar a reduir (Carta de Barcelona de 1481), en establir-se el principi de reciprocitat entre els territoris d’Alfons el Magnànim, és a dir, entre els diversos Estats que formaven la Corona d’Aragó.
Evolució dels drets d’estrangeria a partir dels Reis Catòlics. A partir del regnat dels Reis Catòlics, els drets d’estrangeria es van començar a flexibilitzar pel que fa als càrrecs eclesiàstics però només en una direcció. Així doncs, molts alts càrrecs de l’Església a Catalunya van recaure en súbdits castellans, però no es va donar la reciprocitat en sentit contrari. Tanmateix, curiosament, a Castella les reaccions a l’arribada de Carles I amb un seguici de flamencs, súbdits també de la Corona, als quals va concedir càrrecs, van encendre totes les alarmes.
A la segona meitat del segle XVII, després de la Guerra dels Segadors (1640-52), el comte-duc d’Olivares va instar a eliminar el dret d’estrangeria a Catalunya, però sense cap mena de reciprocitat. Cal tenir present que la Corona hispànica s’assegurava la fidelitat de l’aristocràcia a base de la concessió contínua de “mercedes” i “prebendas”, i això en molts casos volia dir càrrecs. La decadència de l’imperi hispànic va obligar la monarquia a buscar els càrrecs fora del tradicional àmbit castellà. A la pràctica, aquest fet va suposar l’exclusió dels membres d’origen català de la funció pública i del poder polític. Aquest va ser el començament de l’exclusió present dels catalans de l’administració en l’actual Estat espanyol. També va suposar l’adopció del castellà com a única llengua de l’administració i posteriorment de l’Estat espanyol.
Finalment , després de l’annexió de Catalunya, Felip V va decretar la supressió total del dret d’estrangeria al Principat, mitjançant el famós Decret de Nova Planta. A partir d’aquell moment, la identitat catalana va esdevenir “una vecindad civil”, dins de l’ordenament jurídic de l’Estat,consideració que va ser heretada pel constitucionalisme espanyol del segle XIX: “Han de cesar las prohibiciones d’estrangería, porque mi real intención es que en mis reynos las dignidades y los honores se confieran reciprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una u otra provincia de ellas”. Però, tal com sosté J. Günzemberg, Felip V va obviar qualsevol aplicació del principi de reciprocitat en l’accés dels catalans a la funció pública tant a l’administració reial com a l’administració territorial de Catalunya.
El primer Memorial de Greuges. És relativament poc conegut el primer Memorial de Greuges, que fou un document reivindicatiu presentat, conjuntament pels diputats representants de les capitals de l’extinta Corona d’Aragó, a les úniques Corts que va convocar Carles III el 1760. Era un document signat per les pròpies autoritats borbòniques i contenia una denúncia i diverses crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel Consell de Castella i pels castellans a la Corona d’Aragó i la impossibilitat dels súbdits d’aquesta d’accedir als càrrecs de Castella. S’hi reclamava la igualtat de representació entre els regnes i la fi de la discriminació de la Corona d’Aragó. Per exemple, deien els diputats:“en la distribución de cargos judiciales hay más de cien plazas en las Cancillerias y Audiciencias, de las cuales dos han sido obtenidas por aragoneses, otra por un valenciano….en cambio los aragoneses, catalanes y valencianos han encontrado casi siempre cerrada las de Castilla.” Eren especialment rellevants les referències que feien els representants a les discriminacions dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En aquelles Corts els representants de la capital històrica de Castella, Burgos, exigiren que els representants de la Corona d’Aragó seguessin a la darrera fila, darrera de tots i separats dels de Castella.
La resposta de Carles III a les reivindicacions lingüístiques va ser la Real Cédula de 23 de juny de 1768 “para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana”
La continuació del dret d’estrangeria en el nou constitucionalisme espanyol. Malgrat els intents de l’absolutisme en el segle XVIII, la vertadera unificació política i administrativa es durà a terme en el segle XIX, amb l’aparició del fenomen del constitucionalisme. En aquesta època, l’estat de guerra gairebé permanent va convertir l’exèrcit en el principal poder fàctic del país i el sistema polític en un parlament pretorià presidit per alts càrrecs militars com Espartero, Nárvaez, O’Donnell, Serrano i Prim. Convé no oblidar que en un país majoritàriament analfabet l’exèrcit era la única institució capaç d’intentar revertir la situació de perllongada decadència, accentuada, encara més, pels processos d’independència de la majoria de colònies americanes. En canvi, en els països de matriu luterana tota la població estava alfabetitzada des de feia tres segles.
Un altre element clau -com sosté el gallec Oscar Pazos- va ser l’autoidentificació de Madrid amb l’essència de l’espanyolitat. La conseqüència va ser que el centralisme va convertir en antiespanyol tot allò que se li va oposar. En aquest moment és quan es configura el concepte de “ciutadà espanyol”, però es farà sota el mateix paradigma dels segles anteriors: assimilació per contra d’integració, tot reduint el sistema administratiu al model castellà i establint el castellà com a única llengua a utilitzar en l’ensenyament, la justícia i l’administració pública. La discriminació derivada de l’antic dret d’estrangeria va continuar ben viva, encara que, teòricament, va desaparèixer dels textos legals escrits. Com a prova tenim, al llarg de tot segle XIX, l’exclusió dels catalans dels òrgans de govern de l’Estat. Però, tot té el seu revés: la constatació d’aquest fet es convertirà en una de les forces motrius del catalanisme polític. Catalunya s’adonà que el seu creixement demogràfic i industrial no tenia cap mena de traducció en l’esfera dels poder polític de l’Estat. L’única excepció va ser la I República, on la presència significativa del federalisme català segurament va ser una de les causes del seu fracàs.
Però, la pregunta següent és: al segle XXI, aquesta segregació ha desaparegut del tot? Vegem-ho:
Actualment l’ordenament constitucional reconeix la igualtat dels espanyols davant la llei. Així, l’article 14 de la Constitució de 1978 diu: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opción o cualquier otra condición o circunstancia personal”. És clarament, una transcripció gairebé exacta de l’article 11 de la Declaració de Drets de l’Home de la Revolució Francesa. La qüestió és que han passat més de 200 anys i en el cas d’Espanya encara no s’aplica del tot. En principi, hem de creure que tots els ciutadans espanyols són iguals davant la llei, però a la pràctica, no és ben bé així. I aquesta ancestral discriminació por motius identitaris i d’origen nacional no té equivalent a Europa. És una segregació institucionalitzada no escrita, però ben viva. Uns quants exemples:
La segregació a l’administració central és general. Afecta tots els cossos sense excepció, i a tots els nivells administratius, tant a la funció pública exercida per funcionaris de carrera com a càrrecs de designació política. Així, malgrat el seu pes demogràfic, polític i econòmic, Catalunya aporta a l’Estat dos ambaixadors per cada milió d’habitants, mentre que Madrid i el País Basc n’aporten 23 i 10 respectivament .
La situació real es fa més clara encara en aquelles entitats amb major pes simbòlic, i en aquelles amb competències que afecten o l’interès general de l’Estat o la seguretat nacional: el Tribunal Constitucional, el Consell d’Estat, l’administració de la casa Reial, l’Estat major de l’Exèrcit, els organismes d’intel·ligència civil i militar i l’administració de les Corts, on la presència de catalans tendeix a ser inapreciable. Els cossos de jutges i de notaris de l’Estat són els que compten amb una major presència de catalans, però, tot i així, amb prou feines arriba al 4% del total.
Aquestes dades no manifesten una suposada manca de vocació, excusa clàssica que va néixer al segle XIX quan la industrialització i la modernització de la societat del Principat va fer de contrapès a la manca d’oportunitats que oferia l’Estat, sinó una deliberada segregació institucionalitzada, ja que es dóna igualment a tots els nivells administratius, polítics i judicials. Aquesta segregació també la trobem en les cúpules del sistema financer, del món empresarial, del món dels esports, i de l’exèrcit. Com observa l’historiador britànic Andew Dowling, el Banc d’Espanya mai no ha tingut un governador català ni cap tipus d’influència catalana en la seva direcció, malgrat el pes de Catalunya en els sectors industrials i de serveis.
Cal tenir present que l’actual model de funcionariat, que prové del segle XIX, s’inspira no en el model anglosaxó d’empleat al servei del públic sinó en el concepte d’empleat públic al servei de l’Estat, importat de França però dissenyat i implementat per governs i personalitats amb un fort caràcter militar, que entendran el fet nacional espanyol en un sentit gremial, condicionat per la perspectiva nacional–madrilenya de l’espanyolitat.
Estem, doncs, com en el segle XIX, no davant d’un projecte d’integració, sinó d’assimilació. La cultura política de l’Estat s’evidencia quan els catalans, que es presenten a oposicions per accedir a la carrera diplomàtica, es troben gairebé sempre amb la fatídica pregunta: “¿Considera usted que el hecho de ser catalán es compatible con el mandato de representar a España y al rey, en sus relaciones exteriores”? Això ha passat i continua passant en democràcia i en el segle XXI, encara que sembli de ciència-ficció. Així que, es fa molt difícil i improbable pensar en un Estat de tipus federal, perquè significaria repartir equitativament tots els poders de l’Estat i dels seus recursos, i la desaparició definitiva d’un dret d’estrangeria no escrit però ben present. No costa gens de comprendre que aquest supòsit, ara com ara, no forma part de la cultura dominant, ni dels interessos de l’oligarquia espanyola. El zel del convers (odium theologicum) dóna lloc, malauradament, a una concepció malaltissa de la dominació que no entén ni respecta la diversitat de ser.
Com diu el filòsof Josep Ma Terricabras “ la diferència (de ser) és bona, la desigualtat (de tenir) no ho és gens”.