El “Deep State” espanyol
01 Jul 2023
Quan es defensa la “raó d’Estat” fora del marc legal, sigui jurídic, parlamentari o constitucional, en un Estat democràtic, aleshores aquest Estat democràtic i de dret es trenca i sorgeix allò que en la literatura periodística i política –i cada cop més en l’àmbit acadèmic– es coneix com a deep state, o Estat profund. No és un fenomen nou, però sí poc analitzat, tot i ser global. Ara bé, la qualitat de les democràcies es demostra segons quina sigui la resposta a les actuacions d’aquest estat profund, sovint gens ètiques, més aviat sinistres.
La primera vegada que vaig sentir esmentar el concepte de deep state, així, sense traduir, va ser en llegir un article de l’historiador Xavier Díez, sobre les semblances entre l’Estat turc i l’espanyol. D’això ja fa una pila d’anys, potser deu. El terme, ara més aviat traduït com a Estat profund, s’ha anant popularitzant per raons obvies, especialment per la coneixença pública dels fets tèrbols que l’Estat espanyol ha utilitzat i utilitza sense gaires problemes ètics, i que sovint justifica, a la manera de Maquiavel, és a dir, invocant la raó d’Estat, la qual cosa significa senzillament que el fi justifica els mitjans. Per aquesta raó, cada vegada més sovint, van apareixen llibres i estudis sobre aquest model d’Estat, que no és pas únic d’Espanya, però, com tot el que fa referència a aquest país té unes característiques pròpies i ben diferenciades. Per obtenir informació sobre aquest tema, m’ha estat de gran ajut el llibre de Damià del Clot “ Anatomia del Deep State espanyol”.
L’Estat dual l’Estat profund
Ara bé, cal distingir entre dos conceptes propers, però ben diferenciats: l’Estat dual, i l’Estat profund. El concepte d’Estat dual no és de cap manera una “innovació jurídica” duta a terme per membres dels aparells de l’Estat espanyol. Els orígens es remunten al Tercer Reich. El primer que va formular la idea de l’existència de l’Estat dual va ser un jurista alemany, Ernst Fraenkel, que va viure i va patir el règim nazi i, finalment, es va exiliar el 1938. Era advocat i es va adonar d’una aparent contradicció: d’una banda, era evident la deriva cap a l’estat totalitari, amb la seva arbitrarietat, però d’altra, quan exercia com a advocat als tribunals es trobava que, en determinats casos, els jutges continuaven sent estrictes amb el compliment de les normes jurídiques, per exemple en el cas dels contractes. Va veure que convivien dos estats, com dues cares d’un mateix estat: un que aplicava les normes jurídiques en aquelles qüestions en les quals interessava mantenir la previsibilitat, sobretot en l’àrea dels negocis. En canvi, es va adonar que en altres qüestions, les cabdals, s’aplicava l’arbitrarietat pura. Segons la seva teoria poden coexistir, jurídicament parlant, dos estats: el de la pura arbitrarietat, que ell anomena el de les “mesures” i el de les normes jurídiques. En el primer cas. es tracta d’aplicar l’excepcionalitat, és a dir, es pot decidir allò que calgui envers els que són considerats enemics. I aquí és on s’hi introdueix la distinció que va fer Carl Schmitt entre amics i enemics. Com explica l’expert en feixisme, R. O. Paton, la coexistència de dos Estats dins un mateix Estat crea una ficció.
En canvi, l’Estat profund, és caracteritza per tenir una naturalesa híbrida – una barreja de poders, judicials, militars i mediàtics–, un rostre ocult que apareix invisible a l’opinió publica i que, sobretot, no es sotmet als controls jurídics i polítics. És la negació de la democràcia. Per aquesta raó, l’Estat profund per a aconseguir els seus objectius necessita aparentar legalitat, és a dir, necessita conviure amb l’Estat normatiu. Dit d’una altra manera : és l’Estat normatiu el que li confereix presumpció de legalitat. Quan el deep state actua –ja sigui mitjançant sentències, mesures, actes administratius, resolucions, informes, detencions, assassinats, etc.– ho fa perquè l’Estat veu amenaçat allò que considera la seva raó de ser. És aleshores quan la maquinària soterrada que hi ha a les clavegueres de la política es desperta i actua. I quan actua no ho fa dintre de la legalitat. Al contrari, mostra el seu rostre més salvatge. Allò que l’escriptor britànic, Julian Barnes, n’hi diu la mala bava de la humanitat.
El nou Estat franquista
L’Estat al marge profund –ja sigui en la versió dual o oculta– no és un fenomen aliè a la realitat política espanyola. L’existència d’un Estat al marge de l’ Estat enfonsa les seves arrels en el passat. I el passat té molt més pes del que sembla i, a més, en el cas espanyol, és un passat que gairebé sempre ha estat viscut en clau totalitària o antidemocràtica.
El franquisme i, abans, la Dictadura de Primo de Rivera van ser dues experiències totalitàries del tipus Estat dual, que feien del secretisme, la por i la repressió la seva mateixa raó de ser. Centrant-nos en el franquisme, aquest règim va ser de corrupció absoluta i va provocar un retorn al temps obscurs de la monarquia absoluta de Ferran VII. El franquisme crea un Estat dual, no un Estat profund. De fet, no li va caldre aquest segon tipus d’Estat, per la senzilla raó que va transformar l’excepcionalitat en norma. Es van identificar uns enemics exteriors, però sobretot interiors: l’anti-Espanya. No va ser necessari submergir-se a les clavegueres per actuar amb impunitat. El marc jurídic franquista era un dret d’excepcionalitat que permetia aplicar el dret penal de l’enemic per eliminar la dissidència política tot sotmetent-la al tribunals creats expressament.
L’extrema violència cap els civils, el càstig de la població, la cultura de la guerra, l’expulsió de l’enemic (potencial o imaginari), la militarització dels espais civils, el culte a la mort; tot plegat responia a la voluntat de construir un Estat feixista. Nazis i feixistes van ser els principals referents ideològics, que es van copiar descaradament i es van barrejar amb les tradicions culturals autòctones més bèsties, primitives i autoritàries. Aquest nou Estat era feixista tant en el fons com en les formes: origen bèl·lic, partit únic, lideratge carismàtic, exhibició d’impunitat , menyspreu a la mort i reglamentació de tots els espais socials com a elements nuclears de la vida política, econòmica i social. A més, hi havia un element coagulador potent, de tipus ultracatòlic i militarista, capaç de donar identitat política al feixisme espanyol: la violència. Però no es tractava d’una violència qualsevol, sinó d’una violència extrema, que era utilitzada de manera massiva, desproporcionada, estructural i també preventiva. Una violència capaç de crear lleialtats, d’imposar terror al dissidents, de paralitzar i destruir, idònia per a estigmatitzar.
Cal precisar que el terme Guerra Civil, mai va ser utilitzat pels rebels, ells n’hi deien Cruzada, sinó per anglesos per tal de dissimular la seva manca de suport a la República legal; més tard, en el context de la Guerra Freda, els franquistes van adoptar el terme, perquè en van veure la utilitat. El final de la guerra al 1939, doncs, va atorgar a Francisco Franco la quota de poder més gran que hagi conegut cap altre governant en la història de l’Estat espanyol. Va ser així com es va començar a crear un Estat dual: privilegis per als vencedors, repressió, càstig i mort per als vençuts.
L’exercici d’aquest poder total demanava un corpus doctrinal, una cultura política encaminada a definir i excloure l’enemic. S’havia de normalitzar l’ús i l’abús de la violència. No es tractava d’assassinar o reprimir per motius individuals lligats a una actuació concreta; els motius eren supraindividuals. El veritable crim era pertànyer al bàndol enemic o representar els valors d’allò que es volia destruir: ser comunista, separatista, republicà o, senzillament demòcrata. No es pot menystenir que l’estat dual franquista es va basar, principalment, en el principi d’unitat de la pàtria i de la nació espanyola. L’autonomisme català i basc, denominat aleshores separatisme, serà un dels enemics a eliminar, segurament l’enemic més odiat de tots, com explica Paul Preston a El holocausto español (2011).
Ara bé, amb la mort del dictador, el bunquer (radicalització dels franquistes recalcitrants ) no va morir, va continuar molt viu, operatiu i amb ganes d’intervenir en política que la Transició qüestionava, encara que fos tímidament, el nucli fonamental de la raó d’Estat franquista. Per a sobreviure es van haver de submergir. Dissimular. Ocultar-se. Fer com si no hi fossin. Presents i absents alhora. En la literatura de la Transició van passar a denominar-se els “poders fàctics”. Ara se’n diuen les clavegueres de l’Estat o el Deep State, amb la diferència, no pas menor, de l’aquiescència de la gran majoria de les institucions, teòricament democràtiques.
Continuarà…
–––––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 10 de juny a Parlemclar.cat