El costat fosc del constitucionalisme espanyol
19 Nov 2012
Fins ara, el relat històric al voltant del constitucionalisme a Espanya ha estat més aviat de tipus hagiogràfic. Com una mena de lluita entre l’Antic Règim i la modernitat, en que finalment després d’un part dolorosíssim –en el segle XIX–, les forces de la llum s’haguessin imposat a la foscor, que els il·lustrats identificaven amb el sistema feudal i la monarquia absolutista. D’aquí deriva el caràcter intocable i gairebé sagrat de tot allò que té a veure amb l’actual Constitució espanyola. Alguna pista que les coses no han estat exactament així ens l’hauria d’haver donat l’apropiació descarada que se’n han fet alguns dels sectors més retrògrads, centralistes i amb tuf de franquisme que pul·lulen per la premsa i per les tertúlies i el creixement exponencial, en els últims anys, del número de catedràtics de dret constitucional convertits en un mena de allò de “doctores tiene la Iglesia”…..
Estirem de nou el fil de la història…..
Origen del sistema constitucional modern
La constitució de 1812, que dóna origen al constitucionalisme espanyol i de la qual fa ben poc es va celebrar el bicentenari amb gran pompa i solemnitat, es basa en els fonaments jurídics i polítics dels Decrets de Nova Planta, que un segle abans –època de Felip V– varen arrabassar la sobirania als diferents Estats que formaven la monarquia hispànica de tipus confederal, el veritable Estat espanyol.
Els Decrets de Nova Planta, el nou ordenament jurídic i polític, implantat als territoris de la Corona d’Aragó, després del canvi dinàstic que va portar la Guerra de Successió va tenir conseqüències molt profundes: a part de la supressió de la Corona d’Aragó com a entitat territorial sobirana de ple dret – fet insòlit que cap canvi dinàstic havia provocat– i la seva conversió en simples províncies administratives, les Corts castellanes varem esdevenir les Corts espanyoles, excepte en el cas de Navarra, que es van mantenir fins el 1841. (Sampere,1905; Segura 2006). És a dir, el llinatge reial, així com el poder executiu, legislatiu i judicial de l’Espanya constitucional dels segles XIX al XXI, són hereus i continuadors dels poders i de les institucions de Castella, no de la confederació que suposava la monarquia hispànica dels Austries (Torras, 2005).
Aquests, els Decrets de Nova Planta, són el veritable antecedent jurídic de la història constitucional espanyola i la manifestació del seu fonament ideològic. Són la manifestació originària de l’ideari d’una constitució que ha consagrat la negació dels pobles i la dominació de l’individu als interessos d’una oligarquia. F. Rodrigo Mora (2010) ha observat que la Constitució de 1812, en comptes de portar els fonaments de la democràcia i de la participació política va obrir un llarg període de “guerra civil perpetua” (1812-1939) i de dominació militar quasi permanent, que va anar suprimint les veritables manifestacions de la participació política de la sobirania popular. Des d’aleshores, el constitucionalisme espanyol en totes i cadascuna de les seves formes, les constitucions del segle XIX (1837, 1845, 1869, 1876) i les del segle XX, (1931- eliminada amb un nou pronunciament militar quan va tocar interessos materials dels poderosos de sempre i ideològics pel que fa al poder territorial -, i la de 1978) ha estat un instrument al servei, en general, de les elits dominants.
L’oligarquia espanyola, mitjançant l’estat de dret, el parlamentarisme i la uniformització jurídica, va desposseir els pobles peninsulars de tota forma de manifestació directa de la seva sobirania. La desarticulació de la societat civil es va fer en base a uns instruments polítics – a priori més avançats que l’absolutisme- com el sistema representatiu, el sistema de partits, el model canovista d’alternança política, el sufragi restringit, el caciquisme i la manipulació dels processos electorals per part del Ministeri de l’Interior.
El veritable mèrit de l’oligarquia espanyola rau en el fet en que va saber vendre la centralització del poder polític i la concentració del poder econòmic com una “gran conquesta social”. I de fet , ho va ser. Però els conquerits van ser els ciutadans.
Economia i constitucionalisme
Mirem el mecanisme des del punt de vista econòmic:
Deriva de la propietat comunal cap a la propietat individual. Conseqüències: els camperols pobres no van poder continuar beneficiant-se de la llenya i de la caça que obtenien gratis en els boscos i, sobretot, el fenomen va donar lloc a una concentració de la propietat sense precedents. I això perdura: actualment Espanya està farcida de finques deficitàries, que traspassen els límits de comarques i províncies i, per a més inri, són les màximes receptores del fons de la perversa aplicació de la política agrària comuna de la UE. (Tijeras,2010)
En segon lloc es va assalariar unes masses socials desproveïdes de tot dret polític i econòmic, mentre s’iniciava una concentració del poder econòmic, en mans de les élites dominants, sense comparació possible amb èpoques anteriors. La vella noblesa senyorial no sols no va xocar amb el liberalisme sinó que el va assumir, protagonitzar i el va dirigir (Solé Tura i Aja 1984). Això es va aconseguir perquè la nova oligarquia va instrumentalitzar les institucions de l’Estat en benefici propi. L’exemple més clar és el de les desamortitzacions, és a dir, la conversió del bens eclesiàstics i dels civils comunals – boscos i pastures municipals- en propietat estatal, normalment sense cap mena d’indemnització, i posteriorment venuts en pública subhasta per eixugar els dèficits de les continues fallides d’un Estat al servei d’una minoria, servida per una estructura funcionarial a la seva total disposició.
Tot aquest procés, institucionalitzat com a sistema constitucional espanyol, no és el resultat de l’adveniment, com en altres llocs d’Europa, d’una burgesia fabril i comercial, que encara que majoritàriament explotadora també era portadora de progrés i de modernitat, sinó de la seva exclusió política i econòmica de l’Estat.
La transició cap el capitalisme no es va fer des l’economia privada, com a la majoria de la resta d’Europa, sinó des de les mateixes estructures de l’Estat. Amb això, es va abocar mig Espanya al servilisme i a viure de les rendes d’altres territoris (Sosa Wagner i Fuentes, 2011)
Constitucionalisme i militarisme
L’Estat liberal del segle XIX seguint la tradició de la Inquisició va traslladar l’absolutisme de la fe catòlica a l’absolutisme d’un Estat absolut centralitzat. Tot això es va traduir en un règim de terror; una de les principals institucions d’aquest era la Guàrdia Civil, creada el 1844 amb la finalitat de reprimir les protestes dels camperols desposseïts de les seves terres a causa de les desamortitzacions – cal recordar que pul·lulaven pel camp en parelles i eren especialment odiats i temuts per la població rural (López Garrido, 1982 a La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista).
L’altre institució era l’exèrcit, i totes dues, Guàrdia Civil i exèrcit, es van erigir en els autèntics artífexs del constitucionalisme espanyol. Certament, durant, gairebé dos-cents anys l’exercici de la sobirania nacional ha residit en els estaments militars, be a través del control social, be a través de la intervenció directa. Dos cents anys de pronunciaments militars, sublevacions i cops d’Estat, quatre guerres civils i dues dictadures ho demostren clarament.
Contràriament a la creença popular, en tota la història constitucional espanyola, no hi ha hagut un sol procés constituent, ni un sol canvi de dinasties, ni de règim polític sense la intervenció directa o l’aprovació de l’exèrcit. I ara no és diferent: totes les Institucions, des de les Corts fins a les Diputacions, deuen la seva legitimitat al anterior règim dictatorial i militar. Ni tant sols l’última transició democràtica va quedar al marge de la intervenció i de la influència dels estaments militars i de l’oligarquia que els utilitzava i monopolitzava.
Context històric del constitucionalisme britànic i francès
Espanya és un cas atípic del dret constitucional comparat. Tant a Gran Bretanya com a França, per posar dos casos propers, els seus sistemes constitucionals es sustenten en les seves classes mitjanes i en el desenvolupament econòmic, dut a terme per una burgesia lligada al comerç i a la industria. En canvi, l’oligarquia espanyola ha sotmès a la seva població durant generacions a un deliberat endarreriment cultural, que li ha permès mantenir el seu lideratge social i el monopoli del poder. A Espanya, en els últims decennis, el procés de cohesió nacional ha estat liderat per una nova classe social sorgida dels alts cossos de funcionaris de l’Estat. Una classe endogàmica integrada per tecnòcrates, que no han tingut el més mínim contacte amb l’economia real; el comerç i la industria.
Per contra al Regne Unit la concentració de poder feudal no va anar en detriment de les institucions medievals, si no que es va integrar en les comon laws. El Regne Unit és , doncs, el fruït d’un pacte entre la burgesia industrial i comercial i l’aristocràcia cortesana. Això ha donat lloc a una constitució anglesa no escrita que se situa jeràrquicament al mateix nivell que les altres lleis, i per tant, pot ser modificada per un procediment legislatiu ordinari. Per tant, el constitucionalisme britànic és el resultat de l’adveniment de la nació britànica, no al inrevés i la conclusió és, doncs, que les constitucions no poden crear nacions.
En canvi, el sistema polític i constitucional francès és del tot oposat a l’anterior. És el resultat d’un pacte tàcit entre una emergent burgesia i les classes populars contra una aristocràcia que vivia al marge de la realitat política, econòmica i social. L’aristocràcia francesa pre-revolucionària monopolitzava tot el poder sense contribuir als ingressos de l’Estat, és a dir no pagava ni un ral d’impostos, a diferència del que feia la burgesia i les classes populars. Era, dons, un sistema pervers. A partir de les revolucions burgeses de 1879 i les del segle XIX va sortir un règim republicà, quasi presidencialista, centralista i liberal (jacobí).
Espanya s’ha modernitzat políticament tard i ho ha fet sense experimentar una veritable revolució burgesa, amb la renovació cultural i intel·lectual que comporta. Malgrat els intents de regeneració, com el de Joaquin Costa amb el seu cèlebre lema “Escuela, despensa y siete llaves para el sepucro del Cid”, la constitució espanyola del 1978 ens aboca a un sistema tan pervers com el de la França revolucionaria, és a dir, uns quants es reparteixen el poder i els diners, però, en el cas espanyol, sense el fonament intel·lectual de la França del segle XVIII. Certament ha servit, també, per posar les bases d’un sistema democràtic, però amb l’última sotragada econòmica, social i política, a partir del 2008, s’ha vist com n’és de feble i superficial. Un vernís, de fet.