Dolors Miquel,
la poeta rebel

28 Nov 2021

La poeta lleidatana Dolors Miquel, és ben coneguda pels amants de la poesia, però és una força desconeguda per a la majoria dels ciutadans. La seva obra és tremendament trencadora i expressa la ràbia contra una societat patriarcal en la qual la dona és minimitzada i maltractada. Hi reivindica també de manera radical la voluntat de ser lliure i, per tant, està en contra de totes les jerarquies imposades: això abraça també l’àmbit de la llengua i el seu compromís per dir-la viva, sense cotilles ni excés de normes que l’empobreixen o la fossilitzen. Tot plegat fa que la seva poesia no sigui apta per a segons quins tipus de sensibilitat, ja que és l’expressió descarnada de la violència i de l’essència animal de l’esser humà, però és viva i ferotgement agosarada.

Hem trobat una entrevista, que li va fer la filòloga i crítica literària Marta Nadal, a Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, llibre que ha estat publicat recentment per l’editorial Comanegra, del qual hem seleccionat uns fragments que ens han semblat representatius de la seva obra i, sobretot, de la seva concepció del món, de la vida, i, en especial, de l’esser humà.

L’entrevista va ser duta a terme l’estiu del 2020, quan la pandèmia semblava força controlada, Santa Innocència! Tot i així, es va fer per telèfon per prudència i en ella Dolors Miquel parla apassionadament del món que tenim, una societat que ha esdevingut una mena de monstre que va matant l’arrel d’allò més genuí. I contra això defensa la paraula individual i col·lectiva. La poesia.

Fragments de l’entrevista:

Avui dia el terme transgressió està devaluat. És un terme que s’aplica molt alegrement. Perquè, què vol dir ser un poeta transgressor? No ser un poeta burgés institucional? Vestir diferent, dir quatre consignes, beure o drogar-se i pixar per les cantonades de la ciutat? Anar a manifestacions i tot seguit a recollir premis institucionals i manifestar-se cridant les queixes permeses? Això no és transgressió.

No em considero una poeta totalment transgressora per això mateix que acabo de dir. Ara bé, sí que em considero una dona artista en consonància amb l’art absolutament agressiu de les dones europees occidentals de la segona meitat del segle XX; una agressivitat que entenc neix de la constatació que, com a dona, el teu esforç artístic no serà mai avaluat amb la mateixa vara que si fossis un home. Agressivitat o ràbia que neix d’aquesta frustració…

…En els meus llibres ja ho dic: l’esser humà és un animal. Aquesta evidència va ser maquillada i amagada sobretot durant el Renaixement i l’Humanisme, que van posar l’home al centre del món, per sobre de qualsevol altre ésser vivent de la Natura i el van privar d’animalitat. Aquest canvi comporta un creixement d’egolatria, que en aquests dos darreres segles ha arribat al seu cim més destructor. Jo espero vehement que hàgim arribat al final d’aquesta llarga època egocèntrica, d’aquest pensament que ha acabat liquidant els mateixos fonaments espirituals de la societat occidental i que s’ha estès per tot el planeta.

…Moltes societats primitives i tribals actuals, tot i que tenen costums molt bèsties en altres àmbits socials, posseeixen una visió més real del món en el seu conjunt, ja que consideren l’home una peça més d’aquest engranatge. És per això que no maltracten la naturalesa i la respecten. L’Eclesiastès també ho diu ben clar, amb totes les lletres: en res es diferencia l’home de l’animal… però els creients catòlics i els seus líders sempre els ha fet més pes el Nou Testament, amb aquesta idea del Déu encarnat en home. La crisi del concepte ha fet trontollar una religió catòlica ja malmesa per altres factors. Una crisi així comporta moltes crisis en cadena. Potser fins i tot la decadència de tota una civilització.

Encara que sigui molt crítica amb les religions, estic convençuda que el fet d’haver abandonat les idees religioses i haver-les substituïdes per pensaments científics i racionals i per hàbits consumistes, ha alliberat el poble esclavitzant-lo, i l’ha abocat al sense sentit i al no-res i ningú no hi estava preparat. Tímidament treu el cap un animal espantat i desorientat.

… Quan vas a la carnisseria, el que hi trobes són cadàvers, però tu només hi veus carn i en sents desig i saliveges per menjar-te-la; en canvi, si aquest animal te’l trobes a casa teva, per terra o al mig del carrer amb tot de sang i d’entranyes, hi veuràs un cadàver i t’horroritzaràs i el voldràs treure d’allí! La cultura és el pas que va de fer-te veure un cadàver fastigós a fer-te veure la carn que desitges menjar.

És evident que la base de la vida és matar l’altre, sovint per menjar-se’l. És evident que en el sistema natural hi ha molta crueltat i que aquesta és la base de la subsistència, però, fins i tot així, hi ha de haver un respecte per allò que matem. Per tant, la Naturalesa, incloent-hi la humana, és bàsicament cruel.

Però, en aquest moment en què 7.700 milions de persones habiten el planeta, la crueltat es converteix, per desproporció, en destrucció de l’hàbitat. La humanitat som una plaga: si tu mires des de lluny el paisatge de la costa catalana, hi veus un seguit de construccions humanes agafades al litoral que ho cobreixen tot… L’excés és l’altre gran tema del nostre temps. Essent tants, necessitem matar molt per subsistir. D’aquí la més gran crueltat. Estem portant el nostre hàbitat a un col·lapse. S’hauria de limitar la natalitat urgentment o crear nous sistemes de famílies amb més pares i mares per nen.

La raça humana té molt a veure amb les abelles i les formigues en la seva organització com a societat. Pensem que l’hem inventat, aquest sistema, però és una estructura de la mateixa espècie, com l’arna. Per això mai es pot posar fi a la dicotomia rics-pobres. Sempre es repeteix. Com una crueltat també organitzativa i intrínseca a allò humà.

La vida és crueltat. Per aquesta raó, m’interessa molt l’obra de la Rodoreda, sobretot “Quanta, quanta guerra” i“ La mort i la primavera”…

…A “Ictiosaure”, la primera part tracta del temps de creació de l’individu, de com ens creen com a éssers socials, de com ens introdueixen a través d’una sèrie d’idees que canvien a cada època i que són tractades com a veritats absolutes, dins de la societat. La segona part del llibre gira entorn de l’estructura que manté viva la nostra societat, em refereixo a la relació amorosa de parella. La parella és la cèl·lula constitutiva de la nostra societat. Jo n’exploro el maltractament tan sistemàtic i quotidià dins les relacions dites amoroses… I la tercera part, “Ossos”, tracta de com els ossos són molt simbòlics, són el testimoni que queda a la terra de tot allò oblidat. Com comprendràs, per a mi el crematori és horrorós, ja que a més de contaminar, imolt, el planeta, esborra el que ja està esborrat. Ho silencia per sempre. Silencia el silenciat.

Més enllà d’aquesta constatació obvia hi ha la idea de la xarxa de persones que han existit abans que existíssim tu o jo… Parlem de milers d’anys enrere, de molts desconeguts. També d’aquells que no transporten la nostra sang… Hi ha en la meva poesia també la idea que tots serem oblidats…

…Per als grecs, qui era guapo era jove; en canvi, els romans eren més com els etruscs, i valoraven la gent gran. Nosaltres, en això som més grecs. Valorem la bellesa i la força i menyspreem la senectut. L’experiència de tota una vida ha quedat obsoleta i no val per a res, ja que no és productiva ni pot ensenyar-se, perquè ha quedat superada. Les formes de capitalisme agressiu han generat aquesta visió d’allò que és vell. Per contra, aquest capitalisme ha glorificat el cos jove, i en aquesta nova biopolítica, la dona ha esdevingut la paridora imprescindible que proveeix la maquinària esclavista dels estats. Els vells han reaccionat intentant semblar joves a qualsevol preu, per fugir d’aquesta imatge de nosa improductiva i sense valor, que per les seves malalties, costa molts diners al conjunt de la societat.

…pel que fa a la desesperança, ha de quedar clar que la desesperació a la meva poesia és per la vida, no per la mort. No em preocupa si hi ha un després, després de la mort amb àngels al cel o un paradís, que potser estaria bé. El que em desespera és veure el gregarisme, l’estupidesa i la maldat. La maldat i la impossibilitat de bondat (un dels grans temes que m’obsedeix des de sempre). En aquest planeta, si ets bo no sobrevius!

…Els dialectalismes, la llengua més lliure, juntament amb l’humor i el joc lingüístic tenen un paper important a la meva obra. La jerarquia és a tot arreu, també a la llengua… faig ús per primera vegada a la història de la literatura dels dialectalismes, barrejant-los amb la llengua d’alta cultura, o convertint-los en mots d’alta cultura…. la mateixa Maria-Mercè Marsal no deixa de ser una noucentista escrivint. Només té un poema, he de dir que preciós, en lleidatà.

…Hi ha rebel·lia contra les classes socials i les prohibicions tribals que es reflecteixen en la llengua. És com el que fa la Rosalia quan canta ”Sonando en las peñas y en los Hamptons. Sangría y Valentino. En el Palace y en el chino”. Qualsevol llengua, d’un extrem a l’altre, és rica i valuosa. Capaç d’esdevenir literària … M’agrada força la Rosalia i la Bad Gyal. És una llàstima que cantin en espanyol i no deixa de ser un gran sarcasme que les portaveus més famoses de l’espanyol siguin dues catalanes. Elles connecten molt amb la joventut actual. Tenen vida, sang a les venes, no tenen por: per si en lloc de “corazón” diuen “cora” tothom les aplaudeix. Aquí els fotrien un judici sumaríssim.

…Estem en una societat patriarcal que es basa en la cèl·lula familiar, la qual dona constància que els fills són del pare i que l’herència acumulada en vida anirà a parar al fruit de les seves ejaculacions. I el paper de la dona, a part de ser qui rep l’ejaculació i de fer els fills, és de segona categoria. El feminisme, que des del segle XIX està intentant modificar la situació, ho té difícil per dos motius: l’un, l’amor romàntic, que actua en la dona com una drogoaddicció i com a fre de qualsevol revolta profunda; l’altre, el fet que voler ser feminista i pensar que una societat patriarcal arribarà a ser igualitària sense canviar-ne l’essència, fa riure. Això és com arribar a una democràcia reformant una dictadura, que és el que ha passat a Espanya.

La filiació sanguínia i excloent, que és el rovell de l’ou del patriarcat, em sembla molt trista. És trist que un individu estimi només la seva sang. Fins i tot els LGTBI a l’hora de tenir fills fan prevaldre la seva sang i el semen o òvuls a l’adopció d’estranys. Caldria canviar i enderrocar aquest patriarcat secular, sí. Però no veig com, si els mateixos LTGBI reclamen ser admesos per aquestes estructures!

I pel que fa a la meva nació…Des de l’1 d’octubre que no aixeca cap. Els polítics no van estar a l’alçada de la revolta del poble, van jugar una partida d’escacs de merda, quan havien d’haver actuat, i després van anar a parar a la presó i l’exili. No havien construït res, cap estructura nacional. On ens duien, si no hi havia on? Què n’esperaven d’Espanya i d’Europa? Per rematar-ho , tots els partits independentistes com un orgue de gats, mal avinguts i esbarallats. En lloc d’enfortir els catalans, s’ha acabat enfortint els espanyols, que, des d’aleshores, gosen fer i dir coses en contra de Catalunya que abans no haurien gasat dir ni fer. La seva obsessió per destruir-nos és paranoica. És l’última conquesta que es proposen: encara no han paït que ja no són ni seran mai més un imperi de Pintes, Ninyes i Santamaries.