Des de Rússia, amb amor ( i II)

12 Jul 2025

Ielena Kostiutxenko va ser a Barcelona el març d’aquest any, 2025, per promocionar el seu llibre, El meu país estimat i va concedir nombroses entrevistes, en les que explica com és que es veu obligada a viure a l’exili i com veu la Rússia actual, el seu país estimat i per ara perdut. Per completar la informació que sobre ella vaig escriure en l’article anterior “Des de Rússia amb amor (I)”, cal saber que es va haver d’exiliar degut al contingut dels seus articles sobre Ucraïna a la revista Nóvaia Gazeta i un cop exiliada va patir un intent d’enverinament. Com ja vaig comentar en l’article anterior és una periodista que coneix a fons el país i que l’estima amb passió. Per això la seva veu és rellevant. Ara, a més, sap amb certesa que hi ha l’ordre d’assassinar-la. Vet aquí alguns fragments d’aquestes entrevistes que ens ofereixen una visió real de la Rússia actual i del perquè de la seva invasió d’Ucraïna:

VILAWEB, 25 DE MARÇ DE 2025

—Com us sentiu vivint a l’exili?

—Algú em va dir una vegada que viure a l’exili era com tenir una fractura oberta. I és cert. És molt dur, especialment essent part de Rússia, perquè abans compartia el meu destí amb els lectors; teníem una realitat comuna. Ara això ja no és tan comú. La meva mare viu a Rússia i la meva germana també. La mare té setanta-vuit anys. No sé quant de temps podrem passar juntes. En teoria, ara hauria de viure a prop seu, passar-hi molt de temps, i en canvi ens veiem potser una vegada l’any, dues si tenim sort. Quedem en tercers països, però no és fàcil ni per a ella ni per a mi. També he conegut gent increïble que mai no hauria conegut si no fos per l’exili. He après molt. He pagat un preu molt alt, però, així i tot he après molt.

—I com ha evolucionat la comunicació amb la vostra mare d’ençà que sou a l’exili?

—Els primers dies de la invasió a gran escala van ser molt durs. Jo era a Ucraïna, fent cròniques, i ella em trucava per explicar-me què veia i què sentia, perquè es pensava que ho sabia més que no pas jo. Una vegada em va telefonar quan jo havia estat tot el dia en un dipòsit de cadàvers a Mikolàiv. Allà vaig veure els cossos de dues germanes, una damunt l’altra. La petita tenia tres anys, la gran disset. Les havia matat l’artilleria russa… [fa una pausa, agafa aire]. Aquell mateix dia em va trucar i va tornar a dir-me que la guerra era justificada. I jo vaig fer una cosa molt lletja, que no em perdono: vaig copiar totes les fotos del dipòsit que tenia al mòbil i les hi vaig enviar. Ella em va respondre amb alguna cosa sobre “danys col·laterals necessaris”, o alguna bestiesa semblant. I aleshores vaig pensar que havia de tallar la comunicació amb ella. Que ja no era la meva mare…

—Parlava com si fos la veu del govern rus…

—Sí, exactament. Aquells dies em parlava com si fos la televisió. Repetia frases de la tele constantment. Vaig pensar: “No puc més.” Però després vaig començar a reflexionar. Puc trencar la comunicació, sí, però… de debò vull perdre la meva mare per culpa de Putin? Vull que sigui ell qui me la prengui? No. De manera que vaig continuar parlant-hi. Al principi cridava molt, molt fort. I després em vaig adonar que també era culpa meva, que no la volia escoltar. Per què cridava cada vegada que obria la boca? Vaig començar a escoltar-la. I això hi va ajudar. Ella també em va començar a escoltar. I un dia em va telefonar i em va dir que ja no creia que aquesta guerra fos justificada i que s’havia d’aturar com més aviat millor. Em va preguntar: “Volies que ho entengués, oi? Doncs ara ho entenc. Què puc fer per aturar aquesta guerra?” I aquesta… és una pregunta molt difícil.

—Dieu d’aquest llibre que són cròniques d’un país perdut. Penseu que Rússia està perduda?

—Crec que ha perdut el rumb, ha perdut el sentit d’ella mateixa. I jo també l’he perduda. És un joc de paraules, però em sembla que és així.

EL NACIONAL. 25 DE MARÇ DE 2025

És Rússia un estat feixista?

Ho és. Malauradament. Estava creixent lentament com a tal, però ha florit amb la guerra. Putin necessita trobar enemics externs i interns. Com a extern ha agafat Ucraïna, i els Estats Units recentment. I com a enemic intern ha escollit les persones LGTBIQ+, els defensors dels drets humans, periodistes. Hi ha ucraïnesos que viuen a Rússia que són reprimits per aquesta maquinària repressiva que tenim de culte als líders. En la situació actual pesa molt la idea, vista com una creença natural, que estem dividits només entre homes i dones i, en gran part, també la influència de l’Església.

Al llibre menciona com és de diferent la percepció que té la seva mare de Rússia a través de la televisió, un gran canal de propaganda, i la informació que té vostè. Com funciona això a Rússia?

La nostra propaganda està molt ben fonamentada i sofisticada. Funciona a nivells molt diferents. En el passat, la propaganda era garantir la veritat, però ara es tracta més de la devaluació de la veritat com a concepte. La veritat no existeix en general. Per descomptat, l’objectiu principal de la nostra propaganda és fer creure a tothom que Putin té raó, però si falla, el següent objectiu que aconseguim seria posar en dubte la ment de la gent. Com podria estar equivocat Putin? Si això també falla, la propaganda insistirà que, d’acord, pots dir que Putin s’equivoca, però després seràs reprimit. I aquí la propaganda funciona al costat de la repressió. Si això també falla, d’acord, creuràs la teva veritat, però els altres russos no estaran d’acord amb tu. La propaganda funciona a molts nivells, no és només a la televisió, hi ha fàbriques de trolls. Són una mena d’invent rus. Oficines plenes de gent que pretén ser altres persones a les xarxes socials. Hi ha gent amb molt de talent que treballa fent això.

Ha investigat les condicions de les persones amb discapacitat i col·lectius minoritaris. Suposo que es deu haver trobat amb moltes dificultats. Com ha estat?

Quan treballes com a periodista independent a Rússia, mai saps quin tema serà el més desafiant, perquè no saps com funciona el sistema. Per a mi, suposo que la història més desafiant va ser quan vaig escriure sobre Norilsk (a l’Artic) i el vessament de combustible. Van ser 30.000 tones de gasoil que van vessar als rius del nord de Rússia i vaig investigar la catàstrofe. Els primers dies no vaig entendre res. Intentava tenir unes trobades amb gent i es cancel·laven. Vaig reservar un bitllet d’helicòpter per veure-ho des de l’aire, i es va cancel·lar el vol, després vaig intentar llogar una barca per veure-ho des de baix i també. Després vaig entendre que hi havia molta gent dels serveis secrets, antics policies que treballaven allà i em deien que no aconseguiria res. Fins i tot em van perseguir. Ara bé, si t’he de confessar el tema més difícil per a mi, emocionalment parlant, és el de la història de l’internat. Vaig viure en aquesta instal·lació dues setmanes. La instal·lació forma part, bàsicament, del sistema de camps de concentració a Rússia per a persones amb diagnòstic psiquiàtric i neurològic.

Ha cobert diferents guerres a Rússia. Com va viure la invasió a gran escala d’Ucraïna?

Quan va començar era a Moscou. No m’esperava que passés. Vull dir, mai vaig pensar que soldats russos poguessin bombardejar Kíiv. És una ciutat sagrada per als russos. La nostra civilització ve d’aquest lloc. Era a Moscou, aquella nit. Tenia somnis molt estranys. Em vaig despertar, vaig anar a fumar. Quan vaig tornar, vaig veure la meva parella mirant el telèfon i la seva cara era molt estranya. Li vaig preguntar, què passa? I ella em va dir que estaven bombardejant Kíiv i altres ciutats ucraïneses. Li vaig preguntar si érem nosaltres els que estàvem bombardejant Kíiv. I em va dir que sí. Llavors vaig anar a l’oficina i com que era la corresponsal de guerra amb més experiència en aquell moment em van enviar a Ucraïna. Hi vaig passar cinc setmanes. Vaig estar a Mikolaiv, Zaporíjia i Kherson, que en aquell moment estava sota ocupació russa…

L’ODI ALS FEIXISTES A RÚSSIA

En un del últims capítols del seu llibre escriu: “som nosaltres els que bombardegen Kiiv i altres ciutats ucraïneses. Així doncs nosaltres som els feixistes! en realitat. És impossible estar preparada per a ser nosaltres els feixistes.

Cal tenir present que l’odi als feixistes a Rússia té una fonamentació històrica. La guerra dels nazis contra l’URSS va ser, de fet, una guerra racial d’extermini, perquè els russos i els eslaus, en general, eren considerats una raça inferior: segons el programa nazi els polonesos s’havien de convertir en els pagesos dels alemanys. Com a conseqüència d’aquest plantejament racial criminal, els presoners russos van ser abandonats sense alimentació i van morir en massa d’inanició, es calcula uns tres milions de russos, mentre que els oficials i comissaris van ser directament executats.

El programa anti-jueu, el que serà conegut posteriorment com a Holocaust o Shoah, és planificat i executat pels Einsatzgruppen que acompanyaven cada grup d’exercits que avançava cap a l’interior de Rússia. Cada grup, format per uns 1.300/ 1.400 membres de la SS, el SD i la policia criminal, eren encarregats d’eliminar sistemàticament jueus i tot el que consideraven enemics del Reich, amb la col·laboració necessària de soldats de l’exèrcit regular. Ara bé, quan els russos aconsegueixen derrotar l’exèrcit nazi i ocupen Polònia i Alemanya, la seva venjança va fer que en fessin de l’alçada d’un campanar. La historiografia europea, en part per desconeixement i en part per conveniència, hi ha passat molt per sobre. Vaig conèixer gent que els anys 60 havien treballat a l’estiu a Alemanya i explicaven que a les fàbriques alemanyes els obrers sentien terror pels russos. Vet aquí perquè el general Jaruzeslki deia que els polonesos de l’est temien els alemanys i els de l’oest els russos: Jaruzelski era de l’oest i Lech Walesa de l’est.

Amb aquesta motxilla històrica, que una russa actual del nivell intel·lectual de la Ielena Kostiutxenko digui que els russos són els nazis ara mateix, és molt revelador i gruixut!