Des de Rússia, amb amor (I)

28 Jun 2025

“Els súbdits del tsar estaven dividits en gairebé 200 nacionalitats (formant la majoria la Gran Rússia), pertanyien a dotzenes de grups religiosos i parlaven 146 llengües. Disset milions de russos (un 13%) vivien en les 865 ciutats del regne. Els súbdits del tsar estaven formats per 2,4 milions de treballadors industrials, 1,25 milions de soldats, i 1 milió d’oficials, 300.000 presidiaris, 17.000 estudiants i més de 100 milions de camperols.”

La revolució russa ( 1891-1924). La tragèdia d’un poble.
de l’historiador britànic Orlando Figes

Aquesta primavera, març del 2025, acaba de sortir el llibre “El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut” d’Ielena Kostiutxenko, periodista russa deixebla d’Anna Politkósvkaia. No cal fer cap esment de la professionalitat, la decència i l’amor per la veritat de l’autora del llibre, després d’haver treballat durant uns quants anys al diari rus Nóvaia Gazeta, que va ser el darrer diari lliure. Va treballar al costat de la mítica Anna Politkósvkaia, de la que és prou coneguda la seva honestedat intel·lectual i el seu coratge en descriure les atrocitats de les guerres de Txetxènia, dutes a terme per Kadírov, aliat txetxè de Putin, que li van costar la vida. Va ser assassinada el 2006 a l’ascensor de casa seva amb cinc trets de pistola. Tothom sap qui va donar l’ordre. S’ha convertit en un referent mundial de la honestedat periodística.

El llibre de d’Ielena Kostiutxenko, hereva d’Anna Politkósvkaia i de Svetlana Aleksiévitx, és una barreja de relats autobiogràfics amb cròniques periodístiques publicades al llarg de quinze anys al Nóvaia Gazeta, abans que no fos clausurat pel govern de Putin. Cròniques sobre les experiències de les persones que el sistema abandona, silencia i reprimeix de manera sistemàtica i brutal. Com els adolescents i la comunitat LGTBIQ+, els pobles que es queden sense tren, la corrupció policial, el terrorisme d’Estat, els pobles indígenes maltractats i els crims mediambientals, els orfenats, la salut mental i l’autoritarisme.

Alguns aspectes trets del llibre d’Ielena Kostiutxenko:

Quan Ielena era petita, als anys 90

La seva mare era una científica, era química, però allà on treballava no li pagaven i per aquesta raó feia de mestra i de dona de fer feines. Això no era un cas excepcional, als anys noranta, en temps de les reformes econòmiques; l’impagament de sous va esdevenir sistemàtic i massiu. El 1996, el 49,3 % dels treballadors de la Rússia central no cobraven el sou, i a les regions perifèriques la proporció arribava al 69%. La inflació era catastròfica. En un any, el 1992, els preus es van multiplicar per vint-i-sis, segons refereix l’autora en una nota. La seva àvia va estalviar tota la vida i va dir a la seva filla: “no et preocupis, la Ielena amb aquests diners podrà anar a viure a Moscou i fer el que vulgui”. Mil rubles: li van servir per comprar-se uns mitjons i dos parells de calces.

La petita Ielena preguntava a la seva mare què feia que abans la gent fos amable i visqués a l’URSS, i ara en canvi vivien a Rússia i Rússia era molt pitjor. La seva mare li va dir que Ieltsin era el responsable. I ella l’insultava quan el veia a la tele. Quan Ieltsin va dimitir es van fer eleccions i va sortir Putin. Era molt diferent d’Ieltsin; era jove, guapo, d’ulls clars. Però, la seva mare no va votar Putin. Deia que era del KGB. Ielena sabia qui eren els del KGB. Tenien uns veïns que n’eren membres i que eren terriblement recelosos, molt bevedors i antipàtics. Però, la gent es pensava que Putin els protegiria , però aviat van aprendre la paraula atemptat. Putin va dir que només calia matar tots els terroristes, i que així els edificis deixarien d’explotar. I va començar una nova guerra a Txetxènia. A Ielena li va caure a les mans la revista Nóvaia Gazeta i es va adonar que no sabia res del seu país. Que la tele l’havia enganyat. I va decidir que treballaria a Nóvaia Gazeta i al cap d’uns anys ho va aconseguir.

Moscou no és Rússia

Als quinze anys Ielena se’n va anar a viure a Moscou. Va començar a fer de periodista escrivint sobre la vida fora de Moscou. Quan tornava els moscovites li preguntaven com era la vida passada la MKAD (la ronda de Moscou). Tothom sabia que passada la MKAD hi havia gana i molta violència. La qüestió era que els diners per a la riquesa de Moscou sortia de les regions. Això és el primer que va fer Putin: reformar el sistema fiscal de manera que les regions paguessin els impostos a Moscou, i llavors Moscou decidia quants diners els tornava. Per descomptat, els tornava el mínim. Les reformes urbanístiques de Moscou, així com els seus nous centres culturals eren cars i d’algun lloc havien de sortir els diners. Poc abans de la guerra d’Ucraïna , Ielena va ser convidada a festes amb minyona filipina i abundant xampany. Els convidats discutien les notícies. Es referien a Putin com a tsar, que és el nom que es dóna a un avi estimat, un veterà amb manies. Exaltaven els oligarques com a visionaris que donen diners per a l’art contemporani. Ella acabava de tornar de la província de Rizan, d’un poble sense carreteres, on apaguen els incendis forestals amb galledes. I el sopar era bo, comenta…

Els russos diuen Moscou no és Rússia, Rússia no és Moscou.

Un de cada deu habitants de Rússia viu a Moscou.

Viure a la vora del Falcó

D’un reportatge que va fer la Ielena el 2010.

El Falcó és un mena de tren d’alta velocitat relativa, va a 190 km/hora de velocitat mitjana amb alguna punta de 223, que passa per molts pobles russos on no s’hi atura, però on abans hi paraven els trens Rodalies. Ara, amb sort, algun hi para. La vida als pobles on ara no s’aturen els trens cada vegada és més mísera. La gent ja no pot anar a treballar a Moscou o a altres ciutats mitjanetes. Els nens no poden anar a escola perquè no hi ha tren. El mam, l’alcoholisme hi fa estralls, com a tot el país, però més en aquesta mena de pobles abocats a la desesperació. Si algú del poble cau malat, el carreguen al carro de la merda –el dels fems– i el traginen fins a l’estació. Allà el pugen al primer rodalia que passa i demanen per l’intèrfon al maquinista que faci anar una ambulància a l’estació important més propera. Els maquinistes ja hi estan fets, i n’envien una. Si un malalt no és transportable, comença el més increïble, el tractament per telèfon. A vegades hi ha sort i funciona.

Justícia versus correcció

Geòrgia havia expulsat uns oficials russos acusats d’espionatge. Rússia va decidir venjar-se’n. A Rússia hi vivien molts georgians, dels temps soviètics quan era un sol país. Van començar a arrestar-los i a deportar-los. Tant se valia si tenien els papers en regla. No els portaven ni a judici: en dos mesos van deportar així més de dues mil cinc-centes persones.

Per la tele deien que els georgians havien estat sempre enemics dels russos. Van tallar les comunicacions postals amb Geòrgia, van prohibir la venda de vi georgià. La policia demanava a les escoles que presentessin la llista de nens georgians. Es feien batudes als mercats de Moscou. Els policies arrestaven la gent amb cognom georgià. En una d’aquestes batudes van detenir la Manana Jabèlia. La van deportar sense donar-li temps per recórrer la sentència. Es va declarar en vaga de fam tot i tenir la pressió alta i problemes cardíacs. La inspectora li va dir que el que feia no era correcte.

Aleshores la Ilena ens explica com s’entén la correcció a Rússia. La correcció no té a veure amb la moralitat, més aviat és un antònim. Una persona correcta segueix l’ordre establert. Per exemple, paga un suborn per excés de velocitat: ho fa tothom. Obeeix els superiors. Diu literalment: No has de fer valdre els seus drets, sobretot quan ets una refugiada georgiana d’una certa edat. Si el tribunal ha dit que te’n vagis deportada, doncs te’n vas; no facis emprenyar els que son més forts que tu. Els defensors del drets humans, com la Ielena, també es van portar malament. Feien conferències de premsa, feien textos. Al cap de pocs dies la Manana va morir a la presó, i se la van endur morta a Geòrgia. (2009).

Un altre exemple de correcció a Rússia: l’Estat va decidir que calia redreçar una economia que trontollava. Va començar la renovació urbana: enderrocaven els edificis vells i cedien el sol a les constructores. Desplaçaven els veïns a zones industrials. L’edifici on vivia la Ielena era a la llista. Va intentar d’organitzar un moviment d’oposició veïnal. Els veïns li van dir que era boja de posar-se en evidència davant de l’Estat. Les seves experiències, les seves històries familiars deien que, si t’hi oposes, en el millor dels casos acabes a la presó i, en el pitjor, a la tomba.” A Mart i tot anirem, si ens ho demanen”. “Si el nostre Estat ho ha decidit, és que això és el millor” “I tu qui putes ets?”…

La mare i Crimea

Per a la mare de la Ielena el millor país ha estat i serà La Unió Soviètica. Hi va viure quaranta-quatre anys, tota la joventut. Diu que era meravellós viatjar on volies i que tot arreu fos casa teva. Va visitar Geòrgia, Ucraïna, Letònia, Estònia, Lituània, Bielorússia… i tot això era un sol país. No es pot creure que ara no sigui així. Però sobretot enyora Crimea. Anar a Crimea era el somni de qualsevol soviètic. Feien broma de Crimea, deien que era la platja principal de l’URSS. Però, no era només la platja, tota la península estava com encantada, era com irreal. Deien: el mar el més calent de tots; el cel el més blau; les roques algunes de blanques. Els palaus, palaus de debò, i tots diferents. Les ruïnes d’una ciutat grega de l’antiguitat, unes columnes al mig del desert.

La tardor de 2013 el diari, en el que treballava, Nóvaia Gazeta no van enviar a Ucraïna la Ielena perquè estava malalta. Ella en el llibre ho explica així: “La revolució va començar perquè el president prorús, Ianukóvitx, es va negar a signar l’acord d’associació entre la UE i Ucraïna, i per contra va decidir que milloraria les relacions amb Rússia. La gent cridava: Ucraïna és Europa. Jo, des de Moscou, seguia des de lluny el poblat de tendes de campanya de Maidan, la carnisseria als carrers de Kíiv, els meus col·legues es trobaven sota el foc de les forces policials. En una revolució sempre hi ha dues forces: el poder i la gent. La gent va vèncer. La victòria dels ucraïnesos em va fer contenta. Vaig pensar: n’hem d’aprendre d’aquests. Potser algun dia tindrem una oportunitat, també.

Ma mare em va trucar i em va dir: que bé que no siguis allà. Déu t’ha protegit.

–De què ?
–Saps quants nazis hi ha, allà? T’haurien penjat perquè ets russa.
–Quina bestiesa, mama
–Ara odien tot el que és rus, els agrada més Europa, i nosaltres som l’enemic. La revolució aquesta és contra Rússia. Què no en saps res de res, tu, o què?
–I tu què en saps?
–Jo miro la tele
–Doncs, jo llegeixo els meus col·legues. Són russos i no els penja pas ningú.
–Perquè vosaltres sou d’un diari anti-rus. Anti-rus, potser és per això,
–Què vol dir que soc antirussa, mama ?
–Criden: boti, boti, boti, moskal (és el malnom col·lectiu que ucraïnesos, polonesos, belarussos i jueus de la Galitzia donaven als soldats i funcionaris de l’Imperi rus. Ara es fa servir com a denominació pejorativa dels russos)
–Tant me fa el que criden a Kíiv
–T’és indiferent. Per això és un país estranger. Doncs, jo encara recordo, quan Kíev era nostre.
–De vegades em fa l’efecte que vivim en països diferents
–A mi de vegades també

Vam callar.

(Continuarà)