Del ‘Vivan las caenas’
al ‘A por ellos’
12 Mai 2019
La dinastia dels Borbons té un gran representant, gairebé de ciència ficció, el rei Ferran VII, que curiosament ha passat a la història amb el sobrenom de “el Deseado”. És, sense pal·liatius, el rei més estúpid de tota la història d’Espanya: va abdicar en favor de Napoleó a Bordeus per covardia i per fastiguejar el seu pare amb el qual estava barallat. Va haver de repudiar tots els deutes anteriors a 1814, les tremendes despeses que havia originat la Guerra de la Independència o del Francès, malgrat que gràcies a la intervenció de França havia pogut recuperar el tron espanyol després de la invasió napoleònica. Ara bé, això va tenir un preu, l’aïllament econòmic, la irrellevància política i sobretot la misèria de la majoria de la població espanyola.
FERRAN VII ( PINTAT PER GOYA. VA CAPTAR MOLT BÉ LA SEVA PERSONALITAT
A més, el problema es va agreujar perquè el monarca es va envoltar a l’hora de governar de persones del seu nivell, la famosa camarilla, en la qual va destacar amb llum pròpia l’ínclit Pedro Gómez Labrador, representant d’Espanya en el Congrés de Viena on va fracassar en tots els seus encàrrecs, com eren els drets relatius a la devolució de Louisiana, la restauració dels Borbó a Itàlia i el reconeixement del domini d’Espanya sobre les seves possessions americanes revoltades. Consta que el duc de Wellington s’hi va referir com «l’home més estúpid que he vist en la meva vida». Persona poc amable i de cortas luces, a més, no tenia diners pera muntar recepcions, -cosa bàsica en la diplomàcia del Congrés de Viena– perquè la Corona no li havia enviat ni un duro. Però, el més gros va ser que Espanya que havia contribuït especialment a la derrota de Napoleó – la guerra va provocar una forta crisi econòmica i el país va quedar devastat- no en va treure cap profit diplomàtic, mentre que França, responsable de la guerra, va obtenir beneficis substanciosos, la integritat territorial de l’època napoleònica i el reconeixement de potència de primera fila. És clar que el representant francès era un diplomàtic de llarga experiència, que la sabia llarga, l’intel·ligent i maniobrer, Tayllerand.
Com a conseqüència, el panorama econòmic d’Espanya era desolador: hi havia escassesa de capitals –les colònies americanes s’acabarien independitzant en la dècada de 1820–, i per tant, el sistema extractiu clàssic s’havia estroncat i la misèria era general.
El Congrés de Viena es diverteix
Els sona una pel·lícula dels anys 60 que es deia El congreso se divierte, en què gran part del film transcorria entre valsos i festasses? Situem el famós Congrés de Viena: 1814-15. Un cop derrotat definitivament Napoleó, el mapa dels estats europeus havia quedat capgirat i era precís una reorganització, sobretot territorial. Va ser la primera reunió internacional que es va fer en nom de les potències europees vencedores. De fet, s’ha convertit en un mite, ja que malgrat que hi van acudir totes des corts i reietons europeus, els que van tallar el bacallà van ser Àustria, Prússia, Rússia, Gran Bretanya i la derrotada França.
També hi van anar els subaliats, com Espanya (era la primera vegada que es plantejava l’existència de potències de diferent nivell: de primera i de segona). Van acudir-hi una trentena de reietons alemanys, dues delegacions diferents de Nàpols, dinou delegats suïssos, un delegat del Papa de Roma (que va aconseguir resultats molt importants en la reconstrucció dels estats de l’Església), una altre delegat del sultà de Turquia, una representació dels jueus de Frankfurt (que eren els que pagaven els deutes del ministre austríac Metternich com a organitzador de les festes), una de catòlics alemanys (independent del nunci), una d’editors alemanys, etc.
Tenim una gran informació del que va passar durant el Congrés, perquè a Viena hi havia una policia nombrosa –fins i tot el representant espanyol tenia un infiltrat a l’ambaixada, encara que no sembla que no hi hagués res que valgués la pena conèixer– amb una xarxa d’informadors i delators: s’obria la correspondència, es buidaven les paperers, tot plegat per recollir una munió de xafarderies sense cap importància.
El Congrés no tenia precedents, i ningú no sabia ben bé com s’havien de fer les coses. L’octubre, abans de començar, es pensava que el Congrés duraria pocs dies i que els reis tornarien a casa com a molt tard a mitjans de novembre. Els monarques, però, es van passar molts mesos a Viena tot vivint a costa de l’emperador (la taula de palau costava 50.000 florins diaris). Hi havia 112 carruatges i milers de cavalls a la disposició permanent dels invitats. Com que hi havia tants reis, tants ministres i tantes senyores –no solament les legítimes– i no es volia que les potències menors intervinguessin en la feina es va muntar una comissió de festes per tal de divertir-los i tenir-los entretinguts.
Es feien balls, molts balls. En un d’ells, que era per a 3.000 persones, sembla que es van revendre els tiquets, va entrar-hi el doble de gent i van volar les culleretes de plata. El més ballarí era el tsar, que els vienesos deien que tenia “dansamania”, però també ho feia incansablement el ministre anglès Castlereagh, tot i que sense aconseguir els èxits eròtics del sobirà rus.
També es feien banquets: el tsar va organitzar un sopar de 700 coberts a la sala d’equitació de l’ambaixada russa, il·luminada per 6.000 llums i l’astut Metternich feia “grans dinars diplomàtics” cada setmana, però no s’hi parlava de feina. Hi havia, a més, teatre, concerts, caceres, exhibició de globus, etc.
Els reis estaven de vacances (“els sobirans dinen junts cada dia; eviten qualsevol conversa política i deixen la transacció dels afers al seus ministres respectius”). El que més es divertia era Alexandre de Rússia que no feia gens de cas de la seva dona i que escrivia quantitat de cartes a les seves amants que la policia interceptava. Però i els assumptes polítics? Els assumptes de poca importància es van discutir en una sèrie de comissions, però els importants els van tractar a porta tancada les quatre potències vencedores (Anglaterra, Àustria, Prússia i Rússia) i la vençuda França. Els tractes es van tancar a començaments de febrer de 1815, quan, després de tres mesos, reis i ministres començaven a estar cansats i les coses substancials s’havien anat acordant en reunions secretes de les cinc potències. L’acta final, el 9 de juny de 1815, va ser signada sense que ningú, fora de les quatre potències principals i França hagués pogut ni tan sols discutir el que se li feia acceptar. Espanya es va negar a signar, per motius dinàstics, cosa que no li importava a ningú, i la cosa es va donar per acabada. Per això, alguns historiadors afirmen que no hi va haver cap congrés real, sinó una reunió a porta tancada de cinc grans potències que van decidir pel seu compte i que van forçar els altres a signar.
La Restauració
S’entén per Restauració europea el període de la primera meitat del segle XIX, que va des de la derrota de Napoleó i el Congrés de Viena fins el 1848, data d’una important revolució. Però el que anomenem Restauració no va voler ser, no podia, ser la recuperació de l’ordre anterior a la Revolució Francesa de 1789. Què és doncs el que es va restaurar? Doncs, un ordre estable que evités el retorn a la revolució. Per fer-ho, calia convèncer a una gran part de la població que les millores que s’havien aconseguit es podien aconseguir també amb reformes pactades amb vells grups dominants, de les quals els sobirans “legítims” serien àrbitres i garants. Tota la història d’Europa entre 1814 i 1848 està dominada per aquesta idea, complexa i difícil d’aconseguir, d’aquest nou pacte social. Així es va entendre i dur a terme a França, Gran Bretanya i Prússia.
Però alguns països, com Espanya, no van entendre el problema i es van entestar en voler aconseguir una restauració total i absoluta. Els restauradors espanyols van voler aturar el temps: Ferran VII va ordenar el 1814 eliminar tot el que s’havia fet des del 1808: “Como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de enmedio del tiempo”. La qual cosa només va servir per ajornar de 20 a 30 anys la solució correcta, afegint-hi gravíssims costos humans i socials: dues guerres civils, revoltes, una repressió brutal, la ruïna financera de l’estat i finalment la pèrdua definitiva de la immensa majoria de l’imperi.
Ferran VII “el Deseado,” que es va passar la guerra napoleònica tranquil·lament a França, en tornar a Espanya va ser rebut amb crits entusiastes, els famosos “Vivan las caenas”, mentre els homes substituïen els cavalls de la carrossa reial i tiraven d’ella, és a dir, visca la servitud i la submissió. Sembla que aquests crits han ressorgit en el segle XXI en el també famós “A por ellos”…