Defensa
pròpia

22 Oct 2022

Ens preguntem, amb una certa perplexitat, les raons de la decadència de, en especial, la nostra llengua, i potser podem trobar una explicació en la comparació històrica amb altres països en unes circumstàncies, només aparentment diferents, que ens doni eines pera analitzar on som i com podem fer-ho per a redreçar la situació.

Així doncs, tot llegint el pròleg del desacomplexat i interessant llibre de Gerard Furest Decàleg irreverent per a la defensa del català vaig trobar un brillant paral·lelisme entre la situació anímica de la França ocupada i la de la Catalunya actual. En aquest sentit, el prologuista, Jordí Martí Monllau, ens recorda que Sartre va escriure, entre 1944 i 1945, un seguit d’articles (La república del silenci, París sota l’ocupació, Què és un col·laboracionista i El final de la guerra) en els quals el filòsof intentava entendre i explicar als francesos i al món perquè els seus compatriotes van fer figa primer i conformar-s’hi després front la invasió nazi. Si bé és cert que la “resistència” havia existit, aquesta havia estat poc nombrosa i lluny, molt lluny, de la idea que els francesos tenien de si mateixos, ni de la imatge que el món en tenia.

Sartre s’interroga amb honestedat sobre els seus sentiments i el seu comportament durant l’ocupació i pensa que la seva experiència és extrapolable a la resta de francesos, que van viure amb molta vergonya la seva pròpia derrota i la victòria d’un enemic, el nazisme alemany, que representava la cara més fosca de la cultura europea.

El filòsof francès vol entendre, perquè entendre és terapèutic, ajuda a guarir. I explica com amb els anys i el contacte quotidià, l’enemic resultava “massa familiar”; tant que es feia difícil “arribar a odiar-lo”, i afegeix que molts francesos van viure l’ocupació i els desastres que va comportar com a merescuts, perquè la derrota havia estat tan fulminant i aclaparadora que costava no sentir-se’n culpable.

Ara bé, Sartre en aquells moments, té una visió lúcida i severa del comportament de molts dels seus compatriotes, anys més tard cal reconèixer que es va emboirar molt, i arriba a la conclusió que arreu –i això ens interpel·la directament els catalans– hi ha una mena de personalitat que té tendència a “plegar-se” al fet consumat, sigui aquest el que sigui (una ocupació militar estrangera o una submissió lingüística). Però, no només això, sinó que aquest fet “l’aprova moralment” per no fer-se retrets, i , a més, vol creure en la bondat de qualsevol canvi, com si els canvis fossin sempre positius. I, per tant, es convenç de l’absurditat de mirar el passat, esborrant d’aquesta manera del present qualsevol pecat d’origen. Un exemple molt clar d’això últim és el blanquejament del franquisme que, com ha quedat ben clar en els últims anys, està en la base de la denominada Transició, i continua ben present en la “democràcia” espanyola. Gran part dels espanyols, tant de dretes com d’esquerres, pateix aquest símptoma, aquesta ceguesa.

Això es complementa amb les ganes de no complicar-se la vida, l’horror al conflicte, la il·lusió que hi ha dreceres i plans impecables que, arribat el moment, que mai coincideix amb l’ara, faran que tot trobi una via de solució. Sartre fa aquest diagnòstic de la situació moral de la França ocupada, de la decadència moral i política de país, en el qual una part considerable de la població col·laborava amb els ocupants, i una altra, indiferent, és limitava a esperar. A esperar que uns altres fessin alguna cosa, s’arrisquessin, que donessin la cara. Però, no pas ells, és clar! Ara bé, és cert que uns pocs, els resistents, van salvar l’honor de tots, fins i tot d’aquells que s’hi havien conformat o, fins i tot, col·laborat. Al final de la guerra, no només Paris, sinó tota França havien estat rescatades de la derrota final per la rebel·lia i la perseverança d’uns quants.

El que no podia sospitar Sartre, en aquells moments, és que el mite de la Resistance francesa s’imposaria i serviria per tapar les vergonyes de la majoria de francesos que van capitular psicològicament front els seus ocupants, els nazis alemanys. El mite que la Resistència francesa consistia en fer creure, i creure’s un mateix, que la majoria de francesos hi havien participat, que havien resistit heroicament la indecent ocupació. Mite que va ser utilitzat per De Gaulle per als seus interessos polítics. Aquest mite va durar fins els anys 70, en què es va publicar el llibre La France de Vichy de l’historiador americà Robert O. Paxon, basat en arxius alemanys i nord-americans, i que va treure a la llum el que els arxius francesos mantenien amagat. Demostrava de manera fefaent que la Resistència activa mai no va passar del 2% de la població. També desmuntava el mite que els alemanys havien volgut imposar la seva ideologia a França. La França de Petain, a Vichy, ja tenia molt en comú amb el nou ordre alemany: des de l’antisemitisme fins al rebuig del parlamentarisme i la República. Però, fins i tot, avui dia, encara que aigualit, el mite encara sura, perquè els francesos, tan xovinistes ells, els resulta molt dur acceptar la veritat.

I a Catalunya què?

La situació que explica Sartre de les reaccions psicològiques que va provocar l’ocupació de França és perfectament extrapolable a Catalunya, la Catalunya ocupada des de fa tres-cents anys. El diagnòstic de Sartre és perfectament aplicable: la familiaritat amb la dominació i els seus agents, amb un paisatge de submissió, sistemàtic i antic, que ha acabat transformant-se en natural, sobretot per a les noves generacions; la ràbia girada contra nosaltres mateixos per tantes i tantes humiliacions suportades; l’acceptació d’un discurs hegemònic pensat per a imposar-nos i legitimar la nostra minorització i residualització; la temptació de sucumbir a la comoditat, a les promeses buides, als cants de sirena d’una societat que ha dut l’art d’enganyar-se a si mateixa a uns graus de sofisticació increïbles, i, finalment, l’horror al conflicte, a qualsevol conflicte, malgrat saber que només el podrem evitar al preu de perdre’ns nosaltres mateixos.

Curiosament, Joan Fuster, el nostre assagista més rellevant, en el seu Diccionari per a ociosos (1964), en l’entrada Llibertat, coincideix força amb el criteri de Sartre i estableix una intel·ligent correlació entre els conceptes de “llibertat” i el “d’hàbit”. Diu Fuster: a la llibertat ens hi acostumen i, per tant, a la manca de llibertats també, perquè l’ésser humà és un animal de costums i acaba prenent per normal, per natural, i fins i tot per just, allò que simplement és habitual.

És veritat que la culpa no és nostra; som on ens han posat. Però també és veritat que la solució passa per nosaltres. Passa per tots i cadascú de nosaltres, homes i dones de parla catalana: ens cal la resistència, una resistència que no es pregunti si és gran o petita, perquè allò veritablement important és complir el deure; una resistència ferma, que no reculi, intel·ligent, que sàpiga aprofitar qualsevol oportunitat per a avançar. I també ens cal l’acció dels castellano-parlants democràtics i equànimes, que veuen com, en el cas de la llengua catalana, la defensa barroera de la seva llengua per part dels poders de l’Estat embruteix el seu país i els converteix en còmplices.

En aquest sentit, el llibre de Gerard Furest Decàleg irreverent per a la defensa del català és una espècie d’antídot contra els mals morals que explicava Sartre i amb els que coincidia Joan Fuster. Com diu Jordí Martí Monllau és també un manual per a l’acció. És un text crític envers unes institucions negligents i acovardides. És un text higiènic perquè despulla els llops de la seva pell de xai. És un text instructiu, una mena de palanca per a moure conceptes desorientadors o que ens paralitzen. És un text il·lustratiu, perquè assenyala les nostres febleses més importants, però, mostra camins on podem transitar tot fent una crida a l’organització.

Després de tres segles eterns de colonització mental i d’humiliacions de tota mena, amb quaranta anys d’una dictadura feixista, carcùndia i pancastellanista i setze anys de Ciutadanos martellejant infàmies convenientment amplificades per mitjans de difamació sense escrúpols, els historiadors i els lingüistes d’arreu no s’expliquen que hàgim resistit fins ara. Fins ara, aquest és el tema.

––––––––––––––––––––––––––––
Aquest article ha estat publicat el 15 d’octubre de 2022 a Parlemclar.cat