Decolonialisme

04 Oct 2025

Arran de llegir l’article de Gerard Furest Anticolonialisme selectiu em va interessar saber en què consistia el “decolonialisme” i , sobretot, en què es diferenciava de l’anticolonialisme. Certament, hi ha una gran diferència entre els dos conceptes.

Anticolonialisme

L’anticolonialisme històric ha estat sempre un moviment ampli i transversal que ha unit pobles de tots els continents contra qualsevol forma d’opressió. Des del Vietnam contra França i els Estats Units, fins a l’Índia contra l’Imperi Britànic o Moçambic contra Portugal, passant per lluites menys conegudes però igualment legítimes com la dels samis contra l’assimilació forçada a Escandinàvia o la dels bretons contra la uniformització francesa. Per aprofundir sobre alguns dels processos de colonialisme intern, amb igualtat política formal que hi ha hagut a Europa, que no sol ser gaire analitzat, val la pena tenir en compte les reflexions de l’occitanista Robert Lafont que es poden trobar als seus llibres: Per una teoria de la nació i Décoloniser en France .

L’anticolonialisme, que va tenir el seu moment estel·lar a la Conferència de Bandung el 1955 entre africans i asiàtics, no feia distincions basades en la pigmentació cutània de l’opressor o l’oprimit. I el seu teòric més reconegut i que ha tingut una gran influència en tots els processos de descolonització ha estat Franz Fanon. Als EUA es va convertir en un teòric de referència en el món intel·lectual afroamericà, per les seves anàlisis sobre el colonialisme i el racisme, que afecten la minoria negra. El seu vocabulari va ser adaptat pels Black Panthers els anys 1970, que van fer del llibre Damnés de la terre, el seu text de referència.

Decolonialisme

Per contra, el decolonialisme d’alguns, és un corrent que practica una mirada esbiaixada, que Gerard Furest qualifica de presbícia racial. El decolonialisme contempla amb un gran detall qualsevol injustícia quan el botxí és l’europeu blanc (que, sens dubte, és el que ha practicat a fons l’imperialisme els darrers segles), però tot es difumina quan el dominador no respon a aquest perfil. Per a ells, el colonialisme és patrimoni exclusiu de l’Europa blanca, com si mai hagués existit l’Imperi otomà sobre els Balcans, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà; com si el Japó no hagués colonitzat amb brutalitat Corea, Taiwan i parts de la Xina; com si la Xina, que ha estat víctima, no hagués estat també botxí amb la seva dominació cultural i política sobre el Tibet o el Turquestan oriental; o com si l’imperi mongol no hagués estat un dels més extensos, opressius i cruels de la història o com si els mercaders àrabs i hindús no haguessin practicat un lucratiu mercat d’esclaus a l’Edat Mitjana, que Marco Polo en el seu llibre ens explica en detall. Aquesta mirada miop sobre la història redueix el concepte de colonialisme a un sol àmbit geogràfic i a una sola raça, la blanca.

De fet, el decolonialisme o decolonialitat és un terme impulsat principalment per un moviment emergent de l’Amèrica Llatina, com una mena de teoria crítica aplicada als estudis ètnics. En essència, es tracta d’una crítica al que es percep com a universalitat del coneixement occidental i superioritat de la cultura occidental.

Però, d’entrada, apareixen dos problemes. El primer és que el decolonialisme és un discurs tancat en si mateix, hermètic a qualsevol informació dissonant, la segona és que la imaginació decolonialista només concep la història atribuint solament un paper actiu als pobles occidentals. Segons el seu punt de vista, Occident té tots els defectes de la terra perquè és ell qui provoca els mals de la humanitat (dominació, explotació, violència, barbàrie), impedint a altres pobles expressar-se i saquejant en el procés els recursos i el geni per al seu únic benefici. I també és l’únic actor autèntic de la història.

Aleshores el decolonialisme, en negar-se a integrar en el seu raonament la més mínima responsabilitat d’altres pobles, per posar un exemple els africans, no està impregnat alhora d’ideologia colonialista? No té en última instància el decolonialisme la característica, de reprendre la mateixa visió condescendent i paternalista que va justificar la colonització? Com per exemple, congelar l’Àfrica en el paper de víctima eterna i passiva? L’historiador ivorià Gildas Bi Kakou explica que, si es va interessar per la tracta d’esclaus, va ser perquè va descobrir que alguns dels seus avantpassats havien estat propietaris d’esclaus. De la seva investigació, en treu una conclusió mordaç a l’entorn decolonial:

La responsabilitat africana per l’esclavitud continua sent un tabú. Ja siguis descendent de pares reduïts al servilisme o de persones que posseïen esclaus, continua sent molt complicat i vergonyós parlar-ne.”

L’artista beninès Romuald Hazoumé ha declarat :

“El meu paper com a artista africà és dir-li al meu poble: “nosaltres, els africans, també hem d’assumir la nostra responsabilitat en l’esclavitud! Si no hi hagués hagut venedor, no hi hauria hagut comprador. Igual que els occidentals, els africans també s’han beneficiat d’aquest tràfic!… Hem de mirar-nos primer a nosaltres mateixos abans de mirar els altres.”

El fet de ser blanc, no és cap garantia contra l’opressió. El cas dels estonians és exemplificatiu: blancs, europeus i, durant segles, sotmesos a dominis estrangers com el rus o el suec. L’escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen, que va rebre el premi del Llibre Europeu el 2011 per la seva novel·la Purga, on parla amb detall de l’època de l’ocupació soviètica d’Estònia, en una entrevista va explicar que en anar a comprar en una botiga i fer-ho en estonià li van contestar “parli en una llengua humana”… El mateix passa amb els irlandesos, els gal·lesos, els finesos, els polonesos, els ucraïnesos (es pot qualificar l’Holodomor de genocidi – la mort de més 4 milions d’ucraïnesos instigada per Stalin- ?) o… els catalans.

Un exemple de l’ús pervers del decolonialisme

Aquest estiu es va publicar un vídeo i més tard un article d’una periodista argentina establerta a Barcelona, Paula Dreidemie, on afirmava que evitava tant com podia les zones més catalanes de la ciutat, i considerava els catalans «una versió fins i tot pitjor» dels espanyols i, per tant, preferia freqüentar les zones amb més presència d’immigrants. 

Aquesta mena de comentaris és poden qualificar sens dubte de racisme cultural, és a dir, són una expressió clara d’una actitud d’aversió cultural i lingüística cap a una comunitat sencera, que l’argentina justificava, amb un discurs aparentment decolonial que, quan s’analitza detalladament és, en alguns aspectes, obertament supremacista. La seva frase «odio les zones catalanes», però, no és una simple frase ximpleta. Significa el mateix que dir «odio les zones on es parla quítxua al Perú”, o «odio les zones on hi ha negres» a Detroit. Qualsevol amb dos dits de front veu de seguida que són manifestacions clarament racistes. Però si estant dirigides a la comunitat de parla catalana sovint no se’ls hi dóna importància, o fins i tot son aplaudides. Això ha passat amb aquesta esquerra autoanomenada catalanista sense que això qüestioni el compromís anticolonial d’aquells que ho fan.

Com explica en el seu article Gerard Furest “En el seu primer bloc argumental, la periodista argentina Paula Dreidemie afirma que no es pot dir que els catalans siguin una minoria degut a que són blancs, europeus i viuen al segon territori més ric de l’estat espanyol. És un raonament perillós perquè confon característiques físiques o econòmiques d’un grup determinat amb la posició real dins d’una jerarquia de poder. Tot i que la catalanitat és avui dia i, per sort, interracial, no és inexacte dir que la majoria dels catalans (l’excloem d’aquesta categoria a ella i a tots els qui odien com ella, si no us sap greu) són blancs i europeus. Això, però, no ha impedit que fossin sotmesos políticament per un estat homogeneïtzador que ha –intentat i, sovint, aconseguit, com al Baix Segura– erosionar fins a la desaparició la seva llengua i cultura. Pel que sembla, els brutals mètodes repressius (la fusteta, la llufa, les pallisses, els insults) que s’han fet servir per a imposar el castellà al sistema educatiu i a la resta d’àmbits, o el formulari «no me ladres, perro catalán» dels funcionaris que veien alterada la seva pau auditiva amb un idioma que «repugna i és contrari a la nostra autoritat», no tenen prou pedigrí anticolonial.”

Per acabar de reblar el clau, Paula Dreidemie en el seu article, compara la “catalanofòbia” amb la teoria de Renaud Camus, coneguda com el «gran reemplaçament». Es tracta d’una teoria d’extrema dreta que presenta la immigració no blanca com una amenaça per a la «raça» europea. La comparació és una maniobra ben clara per desacreditar el terme «catalanofòbia» associant-lo a idees reaccionàries. Això és del tot fals i malintencionat. La catalanofòbia no és una invent victimista d’uns catalans tot poderosos, sinó una realitat històrica avalada per milers de lleis i polítiques que han perseguit i minoritzat la llengua catalana durant segles. La catalanofòbia descriu una intent de substitució lingüística planificada i forçada per l’Estat més que documentada. Comparar “la catalanofòbia” amb la teoria “del gran reemplaçament” és un intent matusser i deshonest de barrejar el fet que hi ha sectors arreu de món –The Economist, la patronal, OCDE, FMI, Banc Mundial– que defensen beneficiar-se de l’explotació laboral dels immigrants amb la lluita d’un poble minoritzat al seu propi territori que lluita per a sobreviure.

De fet, el que molts d’aquests discursos difonen no és anticolonialisme, sinó una versió heterodoxa que s’origina a Llatinoamèrica i que alguns han batejat com a «decolonialisme” i que, com ja hem explicat més amunt, és ben diferent de l’anticolonialisme. En aquest sentit, cal deixar de simpatitzar i donar espai a tesis neolerrouxistes que identifiquen la defensa dels drets nacionals catalans amb el racisme. Cal combatre el marc ideològic espanyolista que arriba a penetrar fins i tot a l’esquerra catalana. La permanent acusació de nacionalisme etnicista, essencialista i excloent al que és la defensa legítima de la sobirania i la catalanitat. Afortunadament, la batalla està servida i les respostes s’han fet sentir, també per part de catalans d’origen migrant.

Així, com afirma la mexicana Yásnaya Elena A. Gil en el seu llibre Un nosaltres sense Estat, “les llengües no moren, les maten” En definitiva, “la diversitat és natural a la humanitat”: les segetals (dites males herbes) creixen en un sembrat de manera inevitable. Un monocultiu és un producte artificial i només s’aconsegueix amb potents herbicides. Per tant, “no ens cal cultivar el pluralisme –les segetals creixen per si soles–, el que ens cal és destruir els herbicides que l’impossibiliten.”

Com a conclusió el decolonialisme o decolonitat pot ser un instrument alliberador, però també pot ser, com hem vist, un instrument usat de manera malintencionada i grollera.