L’esquerra deixa de sentir simpatia per Catalunya

26 Jun 2015

El franquisme tou:
de l’Aznarato a l’Apoyaré (i IV)

Primera legislatura d’Aznar (1996-2000). La recuperació del control de les institucions per part de la dreta clàssica en mans del PP implicava un projecte d’involució política, econòmica i social (cal tenir present que Blas Piñar en ser preguntat com era que no hi havia un partit d’ultradreta a Espanya com en altres països europeus, respongué: “Tots són al PP”. Aznar considerava que la política de Suárez –restaurar els Estatuts d’Autonomia de les nacionalitats històriques, els Pactes de la Moncloa o la legalització del Partit Comunista– més catorze anys de govern socialista havien diluït les essències pàtries que calia recuperar, és a dir, menys llibertat, menys igualtat, més individualisme i més privilegis de classe, trets típics de la dreta més rància que mai no havia tingut components de tipus liberal. De fet, es tractava d’un retorn a una mena de franquisme tou, del tipus del que hi havia en els anys seixanta i bona part dels setanta.

Però hi havia un obstacle: Catalunya i també el País Basc. Catalunya, sobretot, era un espai no controlat, i per tant, inquietant i amb una gran capacitat de mobilitzacions i de dissidència. I aleshores l’estratègia va consistir a convertir Catalunya en un enemic interior, que a la practica funcionava com un enemic exterior, però que tenia la virtut de reconduir les tensions internes contra aquesta. L’objectiu era doble: distreure els espanyols dels retrocessos socials, de llibertats, i deixar Catalunya sense les simpaties de l’esquerra espanyola, de les quals havia gaudit en l’època de l’oposició antifranquista. I l’esquerra hi va caure de quatre potes. Encara, a hores d’ara, no és del tot conscient de la seva espifiada i que això era el projecte de la FAES (sigles que no volen dir, ben bé, Falange Espanyola): reduir el conflicte entre Catalunya i Espanya a una dimensió purament nacional, cosa que permetia crear una mena de cordó sanitari contra les pertorbadores idees de federalització, d’un tipus de partits plurals, de moviments socials innovadors i horitzontals. Els hipernacionalistes espanyols van disfressar només de conflicte nacional el que en el fons era una pugna sobre el model de país. Ras i curt: la por de les elits hispàniques a l’eclosió d’una Espanya diferent, que posés en qüestió la seva hegemonia de classe i de nació.

Aquesta política, dissenyada per la FAES, es va dur a terme amb una cobertura mediàtica molt dura –una premsa majoritàriament súper conservadora i ben greixada econòmicament i un entramat radiofònic que manipulava sense cap mena de problemes la imatge d’uns catalans insaciables. Això va tensar les relacions PP-CiU. Malgrat això, la coalició que governava a Catalunya des del 1980 va continuar amb la política de donar suport a la governabilitat espanyola, com abans ho havia fet amb el PSOE. Un dels motius clars d’aquesta acció política era donar suport a reformes legislatives d’abast nacional que defensava el PP, que eren favorables als sectors empresarials que representaven, i per tant, poc beneficioses per als treballadors.

José María Aznar y Jordi Pujol ratifiquen els ‘Pactes del Majestic’. Foto: Carles Ribas

Malgrat l’anticatalanisme gens dissimulat del PP –cal recordar la multitud que aclamava Aznar tot cridant “Pujol enano, habla en castellano”, CIU decideix donar suport a la investidura d’Aznar, a base d’una sèrie d’acords coneguts com a “Pactes del Majestic”. La lògica d’aquest pacte era la mateixa que havia servit per a donar suport als socialistes: una millora en el finançament autonòmic (30% de l’IRPF), que al final va ser neutralitzat per una “comptabilitat creativa” que mantenia la discriminació fiscal catalana. Aquest pacte no fou ben rebut per una bona part de la societat catalana que no entenia com es podia pactar amb aquells que predicaven un anticatalanisme furibund, hereus directes del franquisme. Això va portar que fins i tot una part de la militància de CIU es decantés cap a Esquerra Republicana, una alternativa clarament independentista.

A continuació, es va produir un fet paradoxal: el govern Aznar, justament per ser un govern en minoria, va dissimular la seva agressivitat, que era molt més pronunciada quan era a l’oposició. Exemples: normalització de la presència de dones en l’executiu popular, eliminació del servei militar, en gran part gràcies a la pressió de la societat civil catalana i a la persistència del diputat convergent Carles Campuzano. Era una reivindicació històrica de l’esquerra, que el govern socialista mai no es va plantejar seriosament. Fins i tot, l’executiu popular va arribar a acords amb els sindicats majoritaris, que havien tingut una pèssima relació amb Felipe González durant l’anterior legislatura. Els sindicats van ser premiats, per una banda, amb una presència més destacada a l’Administració, i sobretot amb més recursos econòmics, però, per l’altra, es va anar aprofundint en la precarització laboral, d’acord amb l’ ideologia neoliberal del PP.

L’economia de l’ “España va bien”

La política macroeconòmica pintava bé, i aleshores va començar la cantarella de l’ “España va bien”, que sobretot a la segona legislatura, es va convertir en un mantra recitat a tot hora, per demostrar l’eficàcia del “tatcherisme mesetari” del qual presumia Aznar. En aquest context es van imposar a la població espanyola grans sacrificis – restriccions pressupostàries i congelacions salarials – a fi de poder entrar en la Unió Monetària. Altres aspectes rellevants de la política econòmica del primer govern Aznar foren: les privatitzacions dels serveis públics a gran escala, atracció d’inversions estrangeres, en general, especulatives i una enorme inversió en l’AVE radial, fruit d’una concepció ideològica no d’impulsar un creixement econòmic general. Ras i curt: una barreja de “miracle econòmic” i de creixent desigualtat, és a dir, el creixement econòmic de l’ Aznarato fou asimètric. Una minoria ben relacionada amb les esferes del poder i del partit, mitjançant els negocis i les inversions, va incrementar el seu patrimoni a través de successius “pelotazos” mentre que les rendes salarials perdien capacitat adquisitiva i guanyaven en precarietat i inseguretat. En aquests anys, va anar quallant una manera d’entendre el binomi economia-política, el qual ha rebut molts noms, -capitalisme d’amiguets, capitalisme Cibeles, capitalisme especulador-, que consistia i consisteix en un engranatge d’allò públic i allò privat que funciona amb la precisió d’un rellotge suís, i que beneficia de manera suculenta els que estan a prop del poder central. D’alguna manera, això venia de més enrere, de l’aposta que es va fer en els anys vuitanta per la desindustralització i el pas cap a una economia basada en els serveis i la construcció.

Segons Jordi Maluquer de Motes, catedràtic d’Història i d’Institucions Econòmiques de la UAB, s’ha mitificat molt el creixement econòmic de l’època de l’Aznarato. L’ historiador explica que a Espanya va haver-hi un període de gran creixement entre 1960-1973 – agradi o no-, potser per la simple raó que es partia de molt avall. Però, en canvi, el PIB per habitant a partir de 1996 va progressar molt poc. De la “dècada prodigiosa” –diu Maluquer de Motes- res de res. Afirma que el que hi va haver és molta immigració, com tothom sap, entre 1996-2007, a causa del model productiu low-cost que es va anar estenent, però el creixement del PIB per d’habitant no va créixer més que a la resta d’Europa. La construcció i els serveis -atenció a la vellesa i turisme – són els únics sectors que van crear feina, llocs de treball ocupats, bàsicament, per la immigració. En aquest període la indústria no va créixer gens i els sectors innovadors encara menys. El creixement dels sectors menys innovadors i poc transformadors, que hem esmentat, ocultava el declivi dels sectors amb més potencial de futur. I això era una bomba d’efectes retardats.

César Alierta, president de Telefònica

Pel que fa a les privatitzacions dels antics monopolis, Telefònica, com a exemple paradigmàtic, és un cas molt representatiu d’aquell “capitalisme d’amiguets” esmentat; les empreses de més valor van ser adjudicades a persones molt properes a Aznar, companys del “cole”, com César Alierta que es va fer amb el control total de la citada Telefònica. Paral·lelament esclata una guerra mediàtica entre mitjans de comunicació molt dretans i el grup empresarial Prisa. La “Brunete mediàtica” es centra a atacar de manera ferotge, sense cap mena de límit ètic i estètic, els seus enemics de sempre: l’esquerra i els nacionalismes basc i català, entesos com una dissidència imperdonable contra la nació única. Un cas paradigmàtic va ser la COPE, emissora episcopal, que semblava que ressuscitava l’esperit de la “Cruzada”, i que atacava la dissidència com si es tractés d’una heretgia en temps de la Inquisició. De fet, aquesta havia tornat, el nou Torquemada era el ressentit Federico Jiménez Losantos.

Tot això, afegit a la impotència del PSOE, que no té un projecte alternatiu –comptat i debatut, els programes econòmics i socials d’ambdós partits no es diferenciaven gaire– més una sensació d’optimisme difosa de manera “machacona” pels mitjans afins, cada cop més nombrosos i addictes, farà possible una nova legislatura del PP, aquesta vegada amb majoria absoluta.