‘Contra los bárbaros’ de Miguel de Unamuno
15 Jun 2018
Ahir i Avui (1)
Des de finals del segle XIX, el debat sobre “el problema catalán” o allò que altres anomenen “el problema español”, ha tingut un paper destacat a la premsa de Barcelona i de Madrid. És sorprenent, alhora que força explicatiu, comprovar la permanent actualitat de moltes de les idees exposades i de les posicions preses davant la reivindicació catalana des de fa més d’un segle. Sovint els arguments d’una part i de l’altra tenen ressonàncies pràcticament calcades amb allò que llegim a la premsa d’avui. Tenim la sort que el periodista i escriptor, Joan Safont, n’ha fet un esplèndid recull a Greuges i desgreuges, del qual hem triat uns quants articles, per a comprendre tant el moment present com la seva gestació a través d’un llarg procés històric, que la premsa sempre ha recollit.
Miguel de Unamuno
Miguel de Unamuno
El filòsof Miguel de Unamuno, fortament vinculat, com altres membres de la Generació del 98, a l’esperit de Castella, és un autor que durant tota la seva vida va mostrar un gran interès en el tema de Catalunya en relació a Espanya.
Mantingué un interessant diàleg amb el poeta Joan Maragall. Eren dues personalitats ben diferents, el basc, pessimista, com gairebé tots els intel·lectuals espanyols de la seva generació, i molt crític envers el catalanisme, mentre que Maragall era de mena vitalista i una de les veus del catalanisme naixent.
Políticament, Unamuno va estar vinculat al PSOE durant una època, i després d’una crisi religiosa i ideològica va esdevenir un aferrissat opositor a la monarquia i a la dictadura, la qual cosa finalment li costà l’exili a l’illa de Fuerteventura.
Amb la República, sent diputat a Corts, torna a manifestar oposició i desconfiança cap al catalanisme. A poc a poc, es tornarà molt crític amb el règim republicà, fins a arribar a donar suport als revoltats tot pensant que això arreglaria els mal del país. Tanmateix, la duríssima repressió, l’afusellament d’amics i companys, el seu enfrontament amb el general Millán-Astray, tristament famós general de la Legió, van fer que es penedís públicament del seu inicial suport als franquistes. Va morir justament el 1936, sota arrest domiciliari.
L’article seleccionat és una carta a Maragall, publicada el maig del 1907, on tot i mostrar-se molt crític amb el catalanisme arran de la seva victòria electoral amb el moviment “Solidaritat Catalana”, clama contra els bàrbars que dominaven Castella i que no estaven disposats a entendre res, ni a comprendre res. Unamuno assegurava que Espanya repetia els errors comesos a Cuba i a Filipines amb el nacionalisme català i basc, tot fent referència a José Rizal, el líder nacionalista filipí executat el 1896, acusat de rebel·lió i sedició, malgrat les seves idees pacífiques, reformistes i il·lustrades…
Joan Maragall
“Contra los bárbaros”, revista Nueva España, 1907
“Mi querido Maragall:
¡Qué tristeza, qué enorme tristeza me causó leer traducido al castellano, después de haberlo leído en catalán, su hermosísimo y nobilísimo artículo “¡Visca Espanya!”. Me causó tristeza, porque me dije: ¡Trabajo perdido; no lo entenderán!
… Los bárbaros abundan. No saben traducir, ni quieren saberlo. Cuando van a oír a alguien, no van a oír lo que se les diga, sino lo que se figuran que les iba a decir…. pero, ¿qué quieren esos catalanistas? Qué quieren esos bizkaitarras? ¿Qué quiere la Solidaritat (Catalana)? Esas preguntas las he oído mil veces. Y no basta decirles que lo están predicando a diario. Tienen los bárbaros hecha su composición de lugar, y si se les habla no oyen, ellos están al cabo de la cosa; a ellos no se les engaña.
Es imposible, querido Maragall, es imposible. Se puede esculpir en granito, pero no se puede esculpir en arena. Y este pueblo está pulverizado. Es cuestión de estructura mental. Usted sabe de dónde les salen a los bárbaros las voliciones enérgicas: usted sabe que, cuando se niegan a hacer algo, exclama: “No me sale de los c…” Pues bien: tienen en la mollera, dentro del cráneo, en vez de seso, criadillas. Su cerebro es un cerebro c…nudo!…
Hay en griego una palabra preciosa, y es: authadia. La palabra significa la complacencia en sí mismo, el recrearse en sí, el estar satisfecho de ser quien es. Y luego, en el lenguaje común vino a significar: insolencia, arrogancia. ¡Ay, querido Maragall, su “¡Visca Espanya!” rebotará contra la autadia, contra la insolente arrogancia de los bárbaros! Querrán que lo grite en castellano “¡Viva España”!, y sin contenido, sin reflexión, como un grito brotado no del cerebro, sino de lo otro, de donde les sale a los bárbaros la voliciones enérgicas.
Y esto, ¿qué remedio tiene? Ustedes, los catalanes solidarios, lo buscan por un camino. De la bondad del camino, de lo que la Solidaritat [unió de republicans, regionalistes i carlins contra la Llei de Jurisciccions] puede hacer, de mis recelos y temores respecto a ella hemos hablado muchas veces. Me temo que les falte arrojo y abnegación necesaria para decir: ¡Aquí mandamos nosotros! Me temo que les falte fe en sí mismos, fe en su misión. Me temo que se contenten con lo teatral, y deseo equivocarme. Me temo que les falta tenacidad…
Y aquí, mi buen amigo, aquí, en esta pobre y desgraciada Castilla, el espíritu sufre y suspira bajo el dominio de los bárbaros. ¿Y cómo pudo ser que hubiera nacido aquí, siglos hace, San Juan de la Cruz? Y vine a concluir, para consolarme, que el espíritu no está muerto, sino dormido.
Le abraza su amigo.