Repescant el passat | Coneixem Carles Riba?
1833
post-template-default,single,single-post,postid-1833,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Coneixem
Carles Riba?

Con seis hombres como Carles Riba España seria Europa, estaría por encima de Francia y Alemania”. Aquestes sorprenents paraules les pronuncia Camilo José Cela en un recull d’entrevistes publicades recentment sota el títol “Els poetes també riuen” de Carles Jordi Guardiola, amb la intenció d’esbrinar com era Riba com a home i no només com a poeta.

Fem, doncs, un recull de paraules i opinions de persones, amics deixebles…, que ens han semblat significatives, i que van conèixer força el gran poeta, hel·lenista, traductor, i home de cultura…

Comencem, amb Maria Badosa, deixeble a l’Escola de Bibliotecàries:
Jo no puc separar absolutament en Riba del context de l’Escola de Bibliotecàries. Érem noies que teníem 20 anys. I en Riba era un home tan savi i tan apassionat i tan sensible que ens abocava i donava tot el que tenia. Era un home que parlava amb gran generositat… parlava de tot. Un dels temes que recordo personalment és la lliçó sobre Pascal, sobre els jansenistes. Ho tractava amb tanta sensibilitat, d’una manera tan espiritual, entenent tant la tragèdia d’aquella gent, que realment era emocionant…

Després hi havia el Riba fora de la càtedra. A l’escola hi havia cert companyerisme entre deixebles i professors. Teníem unes tertúlies… Allà sí que es parlava de tot: coses personals, d’un viatge, de les impressions personals, etc… Això ens deixava bocabadades. Perquè sempre s’explicava amb aquell engrescament. I això s’encomana; quan un professor està engrescat i apassionat per un tema i el coneix a fons, això s’encomana.

Camilo José Cela
De Riba recuerdo su gran entereza moral, ética, intelectual, política … estética. Sin duda. Con seis hombres como Carles Riba España sería Europa, estaría por encima de Francia y Alemania. Carles Riba fue un ejemplo de dignidad y de permanencia, una actitud que mantuvo toda su vida. Creo que todos hemos sido injustos al no colocar a Carles Riba en el lugar que se merece, que es altísimo e importantísimo. Creo que es una de las grandes glorias de las letras catalanas y universales”.

(durante el franquismo) los españoles teníamos pocos derechos, pero los pocos que teníamos no los ejercitábamos. Y uno de ellos era hacer lo que nos daba la gana y no pasaba nada. Y así se publicaban las poesías, aunque no tenían importancia política. Lo que sucede es que estaban en catalán, lengua proscrita, aunque no en mi revista.

(en el Congreso de Segovia de poesía) estaba claro que Riba iría para representar su lengua. Yo creo que para que una idea o lengua permanezca tiene que hacer acto de presencia. Si esconde la cabeza, mal asunto. Pero fue todo lo contrario. Cataluña nunca sabrá qué le debe a Riba. Muchísimo.

Tenía mucho sentido del humor… lo que pasa es que Riba era un hombre un tanto escarmentado o receloso, porque en esos momentos estaba en una posición muy dura, pero en cuanto se confiaba en el terreno que pisaba se entregaba: se entregaba sin reserva de ninguna clase.

Eugènia Creixells
(Filla del poeta Joan Creixells, que en morir a l’edat de 30 anys va encomanar la seva petita filla de 2 anys, Eugènia, als seus amics Joaquim de Trias i Carles Riba).

Vaig agafar Riba com a punt de referència. Riba em va fer de pare… M’ensenyava com els grecs ensenyaven; per a ell la cultura grega era un punt de referència. I m’ensenyava qüestions d’ètica, com havia d’enfocar la vida, què volia dir prendre un compromís. Era “tremendo”. Riba tenia una gran ètica personal i em parlava molt del meu pare; és lògic que una cosa i l’altra al final anessin juntes… Em parlava molt de compromís. Que un havia de prendre compromisos i que aquests compromisos havien de ser autèntics, que la frivolitat era una estupidesa.

Tenia fama de complicat, però no n’era gens. Era una persona perfectament assequible, molt tendra amb la joventut, amb sentit de l’humor, Una persona que hauria pogut ser amargada per tot el que havia passat: la guerra, l’exili i la gana que havia patit. No volia dissimular, no és que no en sabia, no volia, no en tenia cap interès. Per això tenia la fama de ser inassequible. Feia el que creia, tenia tan sentit de l’ètica, la que fa les coses perquè creu que les ha de fer.

Respectava les opinions perquè era una persona molt àmplia, però no suportava l’esnobisme. Si el visitava algun noiet que es creia un Goethe i veia que la poesia que feia era una desgràcia, el tirava escales avall. “El que no puc fer és encoratjar una persona que no serveix”. Ho tenia claríssim.

El que l’amoïnava molt era que li diguessin que era un poeta obscur. Això el posava negre; no li agradava gens. Perquè ell el que volia era arribar a la gent. Deia: ”si la gent no m’entén és que no saben llegir poesia. Un mínim, han de saber què vol dir un mot, una frase; si no ho saben, que pleguin. Però obscur, jo?”

Amb la guerra mundial es va traslladar a viure a Montpeller. Estava desesperat, tens. La guerra durava massa. Catalunya per a ell era molt important, poder viure en el país que t’ha vist néixer. S’estranyava quan algú de l’exili se n’anava a Amèrica…

L’any 1943, quan tornen de l’exili, aquí no hi havia res. Ple de venuts. Tot estava cremat, falsejat, no existíem, no arribaven les notícies de fora. No sé ben bé de què vivien. De la universitat ni pensar-ho. Traduïa de nou “L’Odissea”, gràcies a en Millet i Maristany, que ajudava tots els escriptors sense feina. Pagava poc, però pagava.

Pel que fa a l’anar com a invitat als Congressos de Poesia cal dir que a vegades als espanyols els agafa un atac d’estimació pels catalans. Una vegada em va explicar una anècdota: “Doctor Riba, con el castellano tan bueno que habla ¿cómo es posible que no escriba en castellano? I els vaig respondre: “porque no me da la gana”. Vaig pensar això no fa Riba. Però ho entenc, perquè els havia de contestar amb el mateix llenguatge.

De Riba se n’ha fet una mena d’estàtua de sal i no sé per què, i no ho era… Hauria volgut ser un home de públic, de gent…; però de seguida es posava “serio” i “tieso”. Havies de rascar una mica per trobar aquesta persona que jo intento explicar.

Albert Manent
Pel que fa al seu sentit de l’humor a vegades feia bromes, deia ironies. Sempre de bon to. No era escabrós ni groller. Esporàdicament explicava una anècdota tangencialment eròtica, com la dels amors internacionals. Li agradava el cinema. I la Sofia Loren… Jo el definiria com un home d’esperit persuasiu.

Joaquim Molas
Era una persona d’una extraordinària cultura, que per això et produïa un gran respecte. Perquè era qui era. La persona que podia quedar-se de sobte en un gran silenci i la persona vital que davant d’una Sofia Loren reaccionava com qualsevol mortal.

Pel que fa a en Sagarra, que havia estat un amic de joventut, arriba un moment que se n’aparta. I se n’aparta per culpa de la dona d’en Sagarra, que enfolleix… Això ho explica en Serrahima en les seves memòries… Serrahima diu que era una dona que només pensava en castellà, només pensava en figurar, anar a Madrid, i tot això. I aleshores, segons en Serrahima això els va separar. És aquesta mare que influeix en el fill. I quan a en Sagarra li comencen a donar la Encomienda de Alfonso el Sabio, el fan de la junta de l’Ateneu, delegat de la Sociedad de Autores de España. Tot això volia dir… que tot i haver-se exiliat i estat a l’oposició els anys 40 finalment va admetre la situació; es va integrar.

Quant a Foix, aquest sempre va tenir una admiració sense límits per a en Riba. Són els dos poetes, per dir-ho així, sòlids de la resistència. I en són conscients. El que passa és que en Riba, que ha triomfat molt jovenet, està imposat d’un paper col·lectiu que no té en Foix. En Riba sabia que ell era el referent de la col·lectivitat. Per tant, ell havia de mesurar molt el que feia.

A vegades et deien que era una persona freda perquè no acabes d’entrar en el seu món. Això passa, en general, a tots els grans escriptor. Cadascun és un món i tu hi has d’entrar. El que passa és que hi ha mons que hi entres fàcilment i altres que és més difícil d’entrar-hi; no perquè t’hi posin obstacles sinó perquè representen un grau d’experiència i de coneixement que tu no tens. No pots pensar que pots llegir Riba com llegeixes un article de diari. Entre altres raons perquè aquest senyor s’hi ha passat, hores, dies, mesos i anys per fer un poema.

Joan Perucho
Riba era un home en el qual, rere una aparent sorruderia, amb un rictus desdenyós als llavis, calia descobrir una afectuositat real i tot seguit un actiu interès. Era concentrat per les coses que li interessaven. Si no li interessaven, la mirada quedava abstreta i indiferent darrera el fum de la cigarreta que li penjava dels llavis. Volia que els joves fossin fidels a llur vocació i per tal d’aconseguir-ho exigia una actitud neta i viril gairebé ascètica. Exigia rigor i ensenyava no el que calia fer sinó el que no es podia fer. No volia que els joves se li assemblessin sinó que fossin ells mateixos amb autenticitat.

El poema per a ell era una arquitectura ben travada, despullada de decorativisme… Era poeta evidentment: però el que impressionava de Riba era l’actitud moral, tant la individual com la col·lectiva. Suposo que això és el que va impressionar en els Congressos de Poesia. Sempre, en tot moment, era el centre. La gent, les autoritats compreses, acataren l’autoritat de Riba. La seva preeminència moral. No calia que digués res; estava allà com una entitat serena, invulnerable. Quan parlava es feia escoltar. No divagava mai: era un pur exercici mental o una argumentació estricta i ètica…

I sota el seu rigor intel·lectual era un home apassionat i afectuós…

Ricard Torrents
Era un símbol, A més representava el país com a membre de l’ Institut d’Estudis Catalans, que era l’única institució que ens representava legítimament. La resta, ni ajuntaments, ni bisbats, ni res. L’Institut d’una manera o altra es mantenia viu. L’única institució legítima que tenia el país. Això s’afegia a la categoria, a l’altura intel·lectual de Riba, que crec que és el nostre Goethe. No perquè en sigui una còpia, sinó perquè n`és l’equivalent…

Joan Triadú
En Riba no era de la Lliga, la Lliga no feia per a ell. Ell era un home d’Acció Catalana. Si hagués estat de la Lliga, no se n’hauria anat a l’exili… La seva actitud, la seva conducta durant la guerra, que naturalment el va comprometre molt, era la pròpia d’un home coratjós…; era valent perquè s’ho jugava tot, perquè aviat es va saber que la guerra estava perduda i ell se n’anava a París a fer discursos i el que calgués. Ell tenia molt arrelada una actitud propera a la gent d’Acció Catalana. Si no anava tant cap a Esquerra Republicana era potser perquè no hi veia el rigor intel·lectual que ell volia. La gent d’Acció Catalana anava de Lluís Nicolau d’Olwer, del qual sempre parlava molt bé, fins a Jaume Bofill i Mates

Tenia una certa visió magnànima de les coses del país que es mostra en el moment de la guerra… Va continuar aquí sabent que no havia altre remei que anar-se’n després. Va aguantar fins a última hora, ho va deixar tot i ho va perdre tot.

Cal recordar les paraules de Camilo José Cela, amb uns quants Riba, Espanya hauria estat i seria, ara, tot una altra cosa…



Translate »