És poc conegut que la reivindicació d’un concert econòmic per a Catalunya, similar al que en gaudien els bascos des de la Primera Restauració (últim terç del segle XIX), té més de cent anys. El govern espanyol de torn primer ho va acceptar, o ho va fer veure, per després desdir-se’n. Intentarem resumir les circumstàncies que van envoltar tot “l’affaire”. Vegem-ho:

‘Mercachifle’, un venedor de poca importància

La pèrdua de les colònies espanyoles

Quan va esclatar la guerra amb els Estats Units (EU) (març 1898) es va produir una onada de patriotisme espanyol, atiat per una premsa vil: la dinàstica (favorable als interessos del bipartidisme del moment), però també la catòlica, la carlina i fins i tot la republicana. Per exemple, aquesta última atacava el règim perquè enviava els pobres a la guerra, cosa repugnant i del tot certa, però no es plantejava la qüestió del dret dels cubans a la sobirania. En aquest context proliferaven les manifestacions contra els EU, els mítings, les cupletistes i els toreros inflamant el públic en favor del soldat espanyol i en contra dels separatistes cubans i del mercachifle o tocinero ianqui.

Això contrastava amb la desesperació de les principals entitats econòmiques catalanes, com Foment del Treball, Societat Econòmica d’Amics del País, etc…, fins i tot l’Ateneu Barcelonès, les quals estaven espantades per la magnitud de la crisi econòmica i caos polític que veien venir. Ja un any abans de la desfeta militar, el 1897, van demanar un concert econòmic per a Catalunya, com el que tenien les províncies basques, sobretot perquè estaven convençudes que la centralització i la corrupció política (aleshores se’n deia moralitat) eren els principals causants del desastre previst.

Ara bé, a mesura que la realitat es va anar imposant i es va veure clar que la guerra es perdria irremeiablement i amb ella les últimes restes de l’Imperi, la premsa patriòtica va passar de triomfalista a crítica demanant el cap dels militars i de les autoritats civils.

Reaccions a la derrota del 1898

La derrota va produir a Espanya reaccions diverses: a la major part del país es va accentuar la indiferència, una mena de messellisme fatalista. Entre els intel·lectuals castellans, els coneguts més tard amb el nom de “generació del 98” hi va haver diferents posicions, des de la defensa del trencament amb el passat preconitzada per Joaquín Costa, amb la seva famosa frase Despensa, escuela y siete llaves al sepulcro del Cid, que malauradament no va reeixir, i l’ensimismamiento identitari de molts altres.

El general Polavieja

Però crida l’atenció que en aquest context de pessimisme i negativitat es van produir dues reaccions, de caire molt distint, que a la fi es van trobar. Per una banda, surt a la llum pública el general Polavieja, considerat un heroi per la seva actuació a les Filipines,  –segur que els filipins no pensen el mateix, ja que va signar la sentència de mort del doctor Rizal, cap dels insurgents, i, ara, se’l considera un màrtir nacional– proposant posar fi al viejo y corrupto sistema de torns polítics entre el partit conservador i el liberal que, de fet, representaven els mateixos interessos És a dir, es tractava d’una proposta regeneracionista, i d’una descentralització simplement administrativa.

Per altra banda, l’únic moviment de tipus afirmatiu, de caire regionalista, no separatista –cal subratllar-ho– es va donar a Catalunya: reclamava de manera creixent i peremptòria la necessitat de la descentralització, la fi del sistema caciquista i el frau electoral, que eren una vertadera rèmora per a la modernització del país. No es demanava res a l’Estat, en tot cas, que deixes fer i actuar a les forces regionalistes.

El fracàs del regeneracionisme

José Canalejas

El programa del general Polavieja per a la regeneració del país –ple de tòpics i llocs comuns com, en general, els que pretenen iniciar una política nova– reafirmava les promeses fetes als seus simpatitzants catalans: la concessió de la Diputació Única per a restablir l’esquarterament de Catalunya arran de la divisió provincial (1833) i el concert econòmic. El general, sense experiència política, finalment, es va veure incapaç de formar govern i es va unir a Silvela, líder del partit conservador, que va acceptar els seus compromisos.

En el debat parlamentari sobre el tema del regionalisme tant Silvela com Maura, importants dirigents conservadors, s’hi van mostrar d’acord, mentre que Canalejas, cap dels liberals, hi va exhibir la més radical oposició. L’esquerranisme espanyol, encara que aquest era de pa sucat amb oli, seguia la tradició jacobina de sempre.

Malgrat això a Catalunya subsistia la fe en el concert econòmic, en el qual industrials i comerciants veien, la manera d’evitar que, amb la liquidació del desastre colonial, no els caigués a sobre un augment d’impostos considerable. A Catalunya, doncs, després de tants anys d’escepticisme, es confiava en les promeses fetes. És fàcil d’imaginar la sorpresa i la indignació que es va produir quan el ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, va presentar uns pressupostos en què no hi havia la més mínima referència al concert econòmic però, en canvi hi constaven uns forts augments d’impostos.

Un país que tot just acabava de perdre les colònies i estava en plena crisi moral i política, rebia la primera reforma que simplement era l’anunci de més impostos. És clar que el govern tenia una part de raó, ja que calia liquidar les obligacions financeres contretes durant la guerra. Però l’opinió pública i, sobretot les classes mitjanes i productives, l’única cosa que veien era que a elles els tocava pagar el pato. Cap altra reforma no era visible.

Els gremis catalans van iniciar mítings de protesta. Aquesta cada cop creixia més ja que se li anaven afegint més i més entitats. Les Cambres de Comerç de tot Espanya van fer el mateix.

 El “tancament de caixes”

La mala maror a Catalunya entre les classes productives no feia més que créixer: protestaven els industrials, estaven furiosos els comerciants i botiguers i els obrers escoltaven cada vegada amb més interès les prèdiques dels republicans i regionalistes.

La situació es va complicar a causa dels incidents succeïts durant la visita de la flota francesa a Barcelona, en la qual hi hagué manifestacions catalanistes, amb el cant de La Marsellesa i d’Els segadors, i xiulades a la Marxa Reial (que provocaren un enorme enrenou a la premsa de Madrid). Segons l’historiador Josep Termes, la societat espanyola i les seves classes dirigents descobrien amb estupefacció que no tothom vibrava igualment amb el patriotisme espanyol, i que hi havia a la península altres idiomes que el castellà i diferents banderes, himnes i símbols. Des d’aleshores tota dissidència, regional o nacionalista, començà a ser titllada de separatista. En la desqualificació (des del seu punt de vista) hi excel·lí la premsa militar, però també la política madrilenya: tan separatista era Cambó com la Unió Catalanista, tan dissolvent era parlar o escriure en català com organitzar uns Jocs Florals.

A Barcelona, en canvi, la premsa republicana i catalanista animaven els gremis de comerciants i botiguers a seguir protestant. A començaments de setembre de 1899 va sorgir, de manera força espontània, la vaga de contribucions. Per afrontar-la el ministre Villaverde negà que mai no hagués promès la concessió d’un concert econòmic “no habiendo podido arrancarme las diferentes comisiones que me han visitado ni aún la más vaga esperanza en favor de una autonomia fiscal que estimo funesta para España y para Cataluña” deia en la seva resposta a la peticions de Foment. El cert és que, malgrat la negativa del ministre, hi havia hagut un pacte entre Silvela, cap del govern, Polavieja, ministre, i el representant de Foment, Sellarés, per tirar endavant un concert econòmic per a Catalunya.

Davant la cerrazón del govern, els gremis iniciaren la campanya de resistència al pagament de tributs, coneguda amb el nom de tancament de caixes. Aquesta campanya tenia la simpatia general, i expressava el disgust per la manca de respecte a la paraula i promesa donada; era, a més, la protesta viva contra els partits dinàstics d’aquella època, causants del desastre colonial i de l‘endarreriment i corrupció del país.

El Foment del Treball Nacional, representant dels industrials, primer es va posar del costat dels comerciants i va adoptar també la resolució de refusar el pagament d’impostos mentre no es concedís el promès concert econòmic, que asseguraria una bona administració dels cabals públic com passava amb les Diputacions basques. Després, però, el Foment intentà aturar la vaga de gremis ja que era partidari de fer pressió i amenaçar però no de trencar amb el govern i no sortir de la via legal.

El dr. Bartomeu Robert

Conseqüències del “tancament de caixes”

En canvi, l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, es va negar a autoritzar l’embargament dels morosos i va preferir dimitir abans que cedir a les pressions de Madrid. La seva popularitat aleshores, a les acaballes de la seva vida, va arribar al cim.

Les demandes de sotamà, del Foment per aconseguir un acord pactat topaven amb la intransigència del govern que remetia totes les solucions a l’aprovació parlamentària. Com si gaire gent no tingués cap confiança en la seriositat de la classe política del Parlament de la Restauració o cregués que aquells parlamentaris eren representants dels interessos socials i polítics del país, i no uns polítics d’ofici, escollits als despatxos del Ministeri de la Governació.

El pretès regeneracionisme del govern s’havia esvaït i quedava la crua realitat: els governs caciquistes de torn i de sempre. Però ara hi havia una societat espanyola en crisi econòmica i política, amb manca de confiança en ella mateixa i una Catalunya que es descobria públicament en desacord amb l’Espanya oficial amb una consciència política diferenciada.

El tancament de caixes iniciat a Barcelona tingué aviat una immensa popularitat a tota Espanya i s’estengué, com una reguera de pólvora, a altres ciutats. El govern necessitava amb urgència posar fi a aquell moviment. Va decretar la suspensió de garanties i l’estat de guerra a Barcelona. La protesta dels contribuents va acabar en una derrota -la resistència dels gremis va arribar fins el novembre del 1899-, a però a ulls del poble era una victòria: s’havia plantat cara al govern i s’havia mobilitzat amb gran èxit l’opinió pública i això era el que comptava.