‘Charlie Hebdo’ i ‘El Be Negre’
09 Feb 2015
Quim Monzó va ser el primer que va relacionar en un article a La Vanguardia els fets del Cu-Cut (1905) i l’assassinat del director d’El Be Negre (agost de 1936), amb l’horrible massacre de París, concretament amb els assassinats en nom d’un Déu, a la redacció del setmanari Charlie Hebdo. Però l’endemà mateix, el nostre col·laborador, Miguel Aznar, ja va comentar amb el seu esmolat sentit de l’humor que aquest esport sanguinari feia ja temps que havia estat aplicat a la pell de brau amb reiteració per part de l’exèrcit espanyol i també per part de civils bestiotes. I fins ara, que jo sàpiga, ningú no se’n ha excusat.
“Riure’s del mort i del qui el vetllà” en català (o la poca gràcia que els feia a “tutti quanti” amb mentalitat absolutista o amb la variant franquista).
Ho explica, ara, el periodista i professor Francesc Canosa amb aquell esperit lliure d’abans de la Guerra, com si visqués en aquella època: primer va aparèixer Lo Pare Arcàngel el 1841, la primera publicació catòlica en català. Només tres números. Es veu que n’hi havia a qui no els feia gràcia. El 1843 tres somiatruites creen Lo Vertader Català. La finestra de la Renaixença catalana. Va anar tan bé que en pogueren fer sis números. Els insulten, els amenacen, perquè… tot està escrit en català. El 1865 apareix Tros de paper, primera plaça del periodisme modern a Catalunya. Un any i mig. Un dia en una caricatura surt el tinent d’alcalde de Barcelona duent lligat, com un gosset, un periodista. L’amiguisme. El periodista s’ho pren bé. El polític no. Com va anar?
Així: el fiscal d’Impremta al·lega que un dels articles sobre l’Exposició de París atempta contra la dignitat francesa. En aquest país tothom porta un surrealista a dintre, diu Canosa.
Amb el canvi de segle el 1905 els militars de l’exèrcit espanyol destrossen les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut i el diari La Veu de Catalunya (llegiu La llei “mordassa”…). No els fa gràcia l’acudit del Cu-Cut perquè se’n fot (perdó per l’expressió, però és la que usa Canosa i és del tot precisa) de les derrotes de l’exèrcit. El setmanari va morir el 1912 de riure. No es va escapar ningú, ni la gent d’ordre. Manuel Carrasco i Formiguera, líder d’Unió als anys trenta, per exemple. Dirigeix un setmanari, L’Estevet, que fa una crítica ferotge de la Lliga, però allò que li costarà 6 mesos de presó, a l’època de la Dictadura de Primo de Ribera, i finalment la vida –assassinat pels franquistes a Burgos el 1938–, va ser haver-se fet responsable d’una caricatura, que es fot de la llarga llista de victòries militars al Marroc, tot salvant així el dibuixant.
‘El Be Negre’, “amb potes rosses”
El Be Negre va ser un setmanari satíric i polític català dirigit per Josep Ma. Planes. Va néixer amb la II República, el 23 de juny de 1931, i va desaparèixer el 15 de juliol de 1936, just abans de La Guerra Civil. Estava inspirat en la revista francesa Le Canard Enchainé, ja que va seguir una línia satírica similar, a més de servir-li d’inspiració a l’hora de batejar-la, per allò “d’un be negre amb potes rosses” cosa que acostumem a dir quan no ens acabem de creure una cosa o quan es tracta d’un assumpte per fer-hi broma.
Àngel Ferran, redactor de la revista, deia: “El Be Negre, el setmanari d’humor més popular… i temut de tots els temps”. Va ser famós per fer una crítica implacable amb tot i tothom, en especial, al lerrouxisme, la Lliga i la FAI. Ras i curt: l’espanyolisme, el catalanisme folklòric i els anarquistes.
Quim Torra, a “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”, explica com es cuinava “la sopa del Be Negre”. Posa en boca del redactor Àngel Ferran les següents paraules: “No ens aixecàvem de la taula a l’Ateneu fins a tenir ben lligats tots els articles. Allò sí que era passar una nit de diumenge com Déu mana. Primer, en Planes ens donava menjar a les feres, repartint temes i suggerint articles; després, tots, al voltant de la taula, amb paper i ploma, una mica més amansits perquè ja teníem teca, començàvem a dir la nostra. Una redacció ben curiosa, en la qual també venien amics i coneguts. En Llates, un altre redactor, va dir un cop: El part del Be Negre, com el de les reines de l’antigor, era públic. Planes va voler posar en paper allò que es discutia a les tertúlies de l’Ateneu o del Lyon o del Colón, tal com en Cabot (un reconegut periodista) d’una manera més seriosa, feia al Mirador (revista de l’època de gran prestigi)…
“Hi havia seccions col·lectives, com ara “Amb el cor a la mà”, en què recollíem anècdotes i rumors; les “Ovelles esgarriades”, que reflectia les errades dels diaris; “I un Be” que en Tísner va acabar redactant ell sol; “El Be…lazquez”, feta per Enric Fernández, i el “Be a les fosques”, de cinema de la qual es cuidava Josep Palau, o “Molt Bée”, a cura de l’Artís. Des de del primer número no vam parar de tirar coces a dreta i esquerra. Malgrat tot, teníem les nostres predileccions; per ordre rigorós en Lerroux, després Pich i Pon” (polític lerrouxista, famós per les seves equivocacions sobre el significat de paraules o frases fetes conegudes com a piquiponades) com “A la Rambla de Catalunya han obert un restaurant amb llum genital”, “Per a mi, el tirà més famós va ser el Tirà de Bergerac” o “Aquesta calor és impròpia d’aquests dies. Sembla que hàgim entrat en plena Cal·lígula . Donava molt joc. Però, sempre que podíem, la preferida era la nostra estimada Lliga, que ens oferia molts moments de joia.”
I continua: “Reconec sense embuts que va ser la feina que més em va agradar de fer. Sobretot escrivint els titulars de portada; Tant va la CNT a la font que la FAI es trenca, Recordeu-vos de l’enze de setembre, Qui la FAI la pagui, tràgicament premonitòria, Les senyores de la Lliga estan en ple període… electoral, que quan eren censurades hi posàvem La mare de Déu quan era xiqueta….anava a costura a aprendre de lletra, o dues taques negres quan va morir en Macià… perquè un cop acabat el primer esborrany, aleshores havíem de passar la censura. Érem un plat molt apetitós per aquells censors. Retallaven amb ganes. Primer vam deixar en blanc els espais censurats; després, els omplíem amb unes línees tipogràfiques de puntets, que també les van prohibir. Vagin a saber què van veure darrere d’unes línees de punts. En Planes, el director, llavors va optar per omplir-los del text d’una Historia de España escolar íntegra. Una vegada, fins i tot vam publicar, complet, el vell romanço d’un lloro, un moro i un mico i un senyor de Puerto Rico.”
“Si, ja conec, que se’ns ha criticat després per injuriosos i difamadors, indiscrets i provocadors. Però només fèiem allò que en qualsevol país normal s’hauria considerat normal. I si el nostre país no ho era, de normal, el problema era seu i no nostre. Vam lluitar contra la pedanteria i l’arrogància i també contra el feixisme i la intolerància. Però, sobretot vam combatre al costat de la llibertat i de la democràcia, i ho vam pagar amb sang. En Planes ja s’havia significat molt a la Publi amb una sèrie d’articles contra els anarquistes. També en Tísner a La Rambla havia denunciat les pràctiques de gangsterisme d’aquells malparits, i perdonin la paraula, és l’emoció. A mi em van matar el meu director i amic, saben?, i això no els ho perdonaré mai… I sort que en Xammar era a Berlin, perquè la FAI ja havia enviat el seu camió de mort per fer-lo passejar per les pinedes de boscos de l’Ametlla”.
En Xammar havia començat una col·laboració al Be Negre el gener de 1936. Va escriure-hi 13 articles que regalimaven fel. Àcid corrosiu. En dos d’aquests articles va atacar els anarquistes com un llop furiós, com només ell era capaç d’atacar un contrincant polític. No li ho van perdonar. I com que firmava amb pseudònim (Peer Gyint) van carregar els neulers a en Planes. A l’agost de 1936 un grup de faistes se l’emportaren a l’Arrabassada i li dispararen set trets al cap. Tenia 29 anys. En Tísner, escortat perquè també estava amenaçat, va anar al dipòsit de cadàvers per reconèixer-lo. El reconegué. Va dir: “només se li veu un inconegut rictus de terror que li ha quedat estergit als llavis”. Esfereït, en Tísner, fuig a França. Aquell país lliure traçat amb humoristes i dibuixants, clars, senzills i moderns! Qui ho havia de dir al cap de gairebé 80 anys!
Àngel Ferran conclou: “a La Publi, amb prou feines vam poder dedicar-li unes ratlles. Vam ser uns covards. Tot el país s’havia acovardit. La por ens ofegava i no vam ser capaços de reaccionar, ni de cridar que havien mort un catalanista, un home que va lluitar tota la seva vida perquè ells poguessin ser lliures”. I Francesc Canosa, ara, sosté que el país sempre ha dibuixat més llibertat que la que hem tingut.