Cent anys de la vaga de la Canadenca (1919-2019)
24 Feb 2019
La primera onada d’inversió de capital estranger a Catalunya es va traduir sobretot en l’emblemàtica empresa Barcelona Traction Light and Power (coneguda com la Canadenca per ser de capital canadenc). Va tenir un paper decisiu en la industrialització de Catalunya, ja que és la societat que va construir els pantans del Pirineu, que van proporcionar electricitat a Barcelona i a la resta de Catalunya.
Context històric
El 1919 van confluir una sèrie de factors que van incidir de manera molt notable tant sobre la classe obrera de Barcelona com sobre la burgesia, en especial la que era propietària de les fàbriques. El primer factor va ser el final de la Primera Guerra Mundial, que va trastocar totalment la societat europea i les fronteres dels Estats anteriors a la guerra. Des del punt de vista econòmic el final de la guerra va tenir una repercussió enorme a Catalunya; de sobte es va acabar el “manà” de les comandes dels països bel·ligerants i per tant la producció es va alentir i van començar els acomiadaments i amb ells l’atur. A més, cal tenir present que l’augment dels preus dels productes bàsics, resultat de l’exportació massiva durant el conflicte bèl·lic, va deteriorar els minsos augments de sou dels treballadors i en conseqüència les seves condicions de vida van empitjorar. A tall d’exemple, els cost general de la vida de les classes treballadores s’incrementà en un 50% entre 1914 i 1919 i a la tardor del 1920-21 va arribar al 80%.
En segon lloc, l’esclat de la Revolució Russa el 1917 va provocar el que es coneix com a Trienni bolxevic , –uns anys en els quals els obrers de tota Europa tenien fonamentades esperances d’aconseguir enderrocar el poder de la burgesia– i , per tant, es produeixen nombrosos intents revolucionaris en diversos països per dur-ho a la pràctica. Malgrat el fracàs successiu d’aquests intents, l’esperança de la classe obrera en una revolució de tipus proletari era molt i molt alta.
El tercer factor, conseqüència de l’anterior, és el terror de la burgesia que ja es veia massacrada com la família imperial russa i amb els seus bens confiscats. En tot cas, tenien raons per a la preocupació, però aquesta inquietud del tot raonable va esdevenir histerisme i reacció violenta, i en aquest context les solucions pactades van esdevenir gairebé impossibles.
Salvador Seguí
La CNT i la vaga
La CNT (Confederación Nacional del Trabajo) de tendència anarquista, després de les vagues durant la Gran Guerra, el 1918 es va reorganitzar sota la direcció de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) en el Congrés de Sants, que cal entendre com a l’acta de naixement del sindicalisme modern català. La principal novetat en l’organització va ser que els sindicats d’oficis van ser substituïts per sindicats únics de branca. L’advocat Amadeu Hurtado ho explica així en les seves memòries, Quaranta d’advocat (1894-1936): “els sindicats professionals serien branques d’un mateix tronc, amb una autonomia limitada als afers propis de l’ofici, però sotmesa sempre a la voluntat suprema del Sindicat Únic. Aquest estaria representat dintre de cada sindicat professional pels seus delegats directes, que en nom de les exigències de la disciplina no havien de permetre actuacions separades de la línia general fixada per l’organisme comú.” En el fons, significava centralitzar molt més el moviment sindical i sobretot, multiplicar enormement la seva força. Començava un sistema de delegats sindicals de fàbrica o de barriada, encarregats de cobrar les quotes sindicals, d’informar, de rebre suggeriments i de dirigir amb mà de ferro les vagues. Ras i curt: control absolut de la direcció del Sindicat Únic en tots i cadascuns del conflictes laborals.
Les tres semeneies de La Canadenca
La vaga de la Canadenca
El 1919 es produeix la prova de força de la CNT. És segurament el conflicte social més llarg, més conegut i més important de la història de Catalunya. Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 una empresa filial de “la Canadenca“ va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país. L’historiador Xavier Diez, tot citant l’anarcosindicalista Salvador Seguí, explica:
«Les apagades parcials, que al principi podien generar incomoditat, aviat esdevenen gairebé totals. I això comença a inspirar veritable terror entre la burgesia. Les nits fosques i silencioses, acompanyades d’alguns episodis violents i de la presència inquietant de treballadors desocupats i ressentits, desfermen el pànic entre les classes benestants. Moltes veuen en les apagades el senyal d’insurrecció que ja s’ha viscut a Petrograd, o els recorden la por dels inquietants dies de la que van anomenar Setmana Tràgica de 1909, en què la destrucció i la crema d’edificis religioses feia presagiar que podria passar el pitjor.”
Sense electricitat, el transport urbà es paralitza. Això dificulta els proveïments i dificulta o impossibilita el treball en fàbriques, magatzems o oficines. Per a la burgesia, atemorida, la vaga, limitada en un principi, s’encomana imparablement com una infecció. La resposta del Govern Civil i la Federación Patronal davant aquesta evident pèrdua de control de la situació va consistir en redoblar la intransigència, fet que s’expressa amb l’empresonament d’entre 3.000 i 4.000 vaguistes militaritzats al «castell maleït», el castell de Montjuïc. I tanmateix, la repressió va atiar la determinació del conjunt dels treballadors.
Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats. El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí, (posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord amb els representants patronals per tornar al treball, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.
Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats. Els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.
Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fugues, que consistia en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa ) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera gran victòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.
Conseqüències
El resultat és extraordinàriament exitós per a la classe obrera de Catalunya i en particular per al sindicat anarquista, la CNT. Les principals fites que s’aconsegueixen són: l’acceptació de la jornada laboral màxima de vuit hores, (el segon lloc de món on s’implanta), alliberament de la majoria de presos, increments salarials, capacitat legal de negociació dels sindicats, readmissió dels acomiadaments.
Per contra, la vaga de la Canadenca va encendre els llums vermells de l’alerta social i la burgesia catalana i el govern de Madrid, espantats per la por a una revolució proletària – com ja hem dit l’exemple soviètic causava pànic– van endegar una guerra a mort contra el moviment obrer català, que va culminar amb la Dictadura de Primo de Rivera al cap de pocs anys, concretament el 1923.