Carles Rahola i l’analfabetisme històric
17 Gen 2016
Carles Rahola
La investidura del president Puigdemont ha posat sobre la taula el nom de Carles Rahola. Però qui era Carles Rahola? I per què la gran majoria de la gent a Catalunya –potser amb l’excepció de la ciutat de Girona, on la nova i preciosa Biblioteca porta el seu nom– no havia sentit a parlar mai d’aquesta víctima dels assassinats del franquisme?
Això seria impensable en qualsevol país europeu que va patir el feixisme, però aquí vivim en una amnèsia programada. S’ha volgut apaivagar la memòria de com de brutal va ser el règim franquista. Intentem recobrar una mica aquesta memòria, -fam, misèria i repressió -, sense la qual res del present no es pot entendre. Una dictadura militar –amb més precisió, un Estat totalitari– histèricament integrista va instal·lar una maquinària ferotgement repressiva i venjativa. S’asfixiava la societat amb una atmosfera tòxica, resclosida i perversa. La cultura va ser trinxada i convertida en una cosa infecta.
S’ha parlat de foscor, de grisor, d’ofec, com a metàfores per a descriure aquells anys terribles i opacs, difícilment imaginables per a molts de nosaltres. Va ser un tall sec respecte a la realitat política, social, cultural i vital de l’època anterior. De fet, es va intentar convertir Espanya en un castell medieval defensat a base d’una mentalitat militar i religiosa, allò d’ “España, reserva espiritual de Occidente”. Una ideologia llòbrega, amb pudor de morts, amb les seves institucions tronades i autoritàries.
L’Estat franquista, per contra de ser inclusiu, va ser el més excloent possible: va dividir a la població per sempre en vencedors i vençuts, en els nostres i els pàries, “els anti-espanyols”. S’ha parlat de foscor, de grisor, d’ofec, com a metàfores per a descriure aquells anys terribles i opacs, difícilment imaginables per a molts de nosaltres. Va ser un tall sec respecte a la realitat política, social, cultural i vital de l’època anterior. Això es descrivia amb un curt i enigmàtic, per als nascuts a la postguerra, “Abans de la guerra…” que proferien en veu baixa els adults d’aleshores.
A Catalunya aquest “Abans de la guerra…” era molt més misteriós. Deixava entreveure un país on tothom anava amb barrets –això sí, diferents, segons la posició social–, on hi havia una efervescència política i cultural i sobretot un projecte, i, en certa part, una realitat d’un país modern i avançat en molts aspectes. Però, de fet, això, s’intuïa sempre de manera boirosa, difuminada, mai no es confessava. Se’n parlava amb enyor però també amb molta, molta por. La realitat, on es vivia, era un pou profund, i allò altre era un paradís perdut per sempre. I referir-s’hi, encara que fos d’amagat, resultava pertorbador i potencialment perillós.
Cal entendre aquest passat i el context en el qual la figura de Carles Rahola és va convertir en una víctima emblemàtica d’aquell monstruós règim que va ser el franquisme. Recordo que el meu pare me’n havia parlat, de manera fugissera, de la seva excel·lent persona i de la barbaritat de la seva mort. Era de l’Empordà i em sembla que existia un remot parentiu amb els Rahola de Cadaquès. Carles Rahola era, doncs, un home bondadós que certa premsa i certs polítics han intentat desprestigiar per atacar el nou President de la Generalitat que li va dedicar un escrit el 2013. També ho havia fet Josep Benet el 1999, quan va publicar el llibre Carles Rahola, afusellat. Però cal tenir present que la democràcia no es pot defensar des de la mentida i la desmemòria. Ben al contrari.
L’escriptor gironí era republicà i catalanista d’esquerra, creient, ponderat, home de lletres i de família, que no va militar mai en cap partit polític. Membre de la Real Acadèmia de la Història de Madrid i de la de Bones Lletres de Barcelona, aclaparat per la revolució i la guerra va pràcticament deixar d’escriure. Quan el 1938 l’aviació franquista, bàsicament formada per esquadrons alemanys i italians, va intensificar els bombardejos va tornar a escriure contra aquella barbàrie.
Els tres articles que van suscitar les ires del Consell de Guerra són: “Contra l’invasor”, “ Refugis i jardins” i “l’Heroisme”.
“Els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins.”
|
Rahola va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir els 58 anys, tot just un mes i onze dies després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. La sentència de mort del Consell de Guerra del «III Año Triunfal» el va incriminar per això: era «Uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta localidad L’Autonomista en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”. Però el mateix president del tribunal militar, en un gest gens habitual en aquells moments, es va mostrar contrari a la sentència condemnatòria amb un vot particular, perquè va quedar clar que l’acusat era una excel·lent persona.
Va ser l’únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits. Els altres van sortir per cames, és adir, es van exiliar. Si no, no crec pas que fos l’únic escriptor català esborrat del mapa.