Capgirant la Il·lustració

29 Mar 2025

Estem vivint uns temps, en què tot passa tan de pressa que no tenim temps d’assimilar-ho i molt menys d’etiquetar-ho, que en el fons és el que ens tranquil·litza. Per tot arreu, surten opinadors o analistes, que disserten amb gran seguretat sobre la invasió russa d’Ucraïna i la justifiquen sense matisos, o bé sobre les Trumpades del nou xèrif de Washington. Naturalment la veritat no és en un sol lloc, sol estar repartida, és complexa, hi ha arguments que ens poden fer entendre algunes coses, però no fer-nos empassar el paquet sencer.

Per contra, Rafael Poch, corresponsal de La Vanguardia a Rússia durant 20 anys, amb una contrastada experiència de la realitat d’aquells països, en els mesos previs a la invasió russa va negar la possibilitat que aquesta es produís. Després, segons les seves pròpies paraules, va errar les seves prediccions dues vegades més i, ara, és força més humil en els seus anàlisis de l’Europa de l’Est.

Amb això vull dir, que des de l’Europa Occidental es molt difícil copsar i molt més analitzar amb un mica de rigor, no sols la història d’aquests indrets de l’Europa Oriental –que es van separar de la història europea occidental fa més de 500 anys– sinó el que hi passa i el que hi pot passar. El nostre coneixement és molt superficial, sovint a través de tercers, amb molts arxius per obrir, classificar, analitzar i treure’n conclusions fefaents, i per tant, cal ser molt prudent, per molt que algun d’aquestes analistes hagi passat algunes temporadetes en aquells països, o perquè les fonts que utilitza aquell altre, normalment fiables, estiguin escrites en anglès.

En canvi, sí que podem parlar d’idees, que circulen pels que denominem països occidentals, que fins fa relativament poc ens semblaven minoritàries i estrambòtiques, però que coincideixen sense embuts amb els interessos de personatges com el dictador i sinistre assassí Putin i de líders occidentals com Millei, l’ínclita Ayuso, Orban i tutti quanti… Comencem:

La Il·lustració fosca

Ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles”. Segons Toño Fraguas, periodista cultural, aquesta frase impactant la va escriure el 2009 Peter Thiel, un magnat fundador de Pay Pal i accionista de Facebook, en el seu manifest L’educació d’un llibertari i s’ha convertit en la pedra de toc d’un corrent filosòfic, que porta per nom “La Il·lustració fosca” (Dark Enlightment, en anglès). També es conegut com a “la neoreacció”, o per l’abreviació NRx. Aquesta doctrina és la base ideològica de la nova era en la que vivim i que tant ens sobta. Ras i curt: es tracta de la darrera batalla del capitalisme contra les democràcies liberals. Naturalment, quan Thiel utilitza el terme llibertat ho fa amb el significat que des de fa dècades utilitzen els neoconservadors (o neocons): llibertat de mercat. Es la manera com l’entenen els defensors de la llei del més fort; els que volen enterrar la democràcia, sense cap dissimulació, l’assenyalen com una cosa passada de moda, totalment out.

Com explica Fraguas aquest terme “Il·lustració fosca” busca, evidentment, confrontar-se amb el moviment il·lustrat del segle XVIII, conegut com el “Segle de les llums” i el primer que l’ha utilitzat és el filòsof angles, Nick Land. Aquest personatge conrea un aura d’autor maudit, provocatiu i un posat intel·lectual de tipus irracional i literari. Sosté que els enemics dels “llibertaris” són clarament les dones, els perceptors d’ajuts socials i la democràcia. Afirma que des de 1920 l’enorme augment dels beneficiaris de l’assistència social i l’extensió del vot a les dones han convertit la noció de “democràcia capitalista” en un oxímoron, és a dir, una contradicció. Land afegeix que la democràcia implica corrupció, tant pel que fa a l’electorat, com a les institucions educatives i els mitjans de comunicació.

Tanmateix, Nick Land i tots els que estan en la mateixa corda ignoren o passen per alt un aspecte que sustenta tot el projecte de la Il·lustració clàssica: el concepte de tolerància. És ben curiós que la majoria d’analistes, de qualsevol tendència ideològica, quan parlen de la història moderna d’Europa, fan referència al Renaixement i a la Il·lustració, com un contínuum, com si aquesta hagués sortit com un bolet, de manera màgica. Doncs no, no va anar així de cap manera, i ignorar-ho és ignorar una etapa fonamental de la història europea. Entre el Renaixement i la Il·lustració, durant els segle XVI i gran part del XVII, hi va haver en el continent europeu unes terribles guerres de religió entre catòlics i protestants; es van donar uns fets tan horribles que persones de seny com, per exemple, Montaigne, es va apartar totalment de la vida publica i es va dedicar a reflexionar sobre la condició humana i la organització raonable i sensata de la vida pública. I sense Montaigne, no s’entenen Descartes ni Pascal, els creadors del pensament modern europeu.

Vet aquí, que vivim a la societat de la ignorància!

Més teories ultracapitalistes

A part de la teoria de “la Il·lustració Fosca”, però formant part del mateix camp ideològic en trobem unes altres de ben curioses: “l’acceleracionisme i el “yarvinisme”.

Pel que fa a “l’acceleracionisme”, la seva tesi principal ens ajuda a entendre el fenomen de la Il·lustració Fosca. Els acceleracionistes i Nick Land sostenen que, tant la tecnologia com les dinàmiques del capitalisme cal que s’accelerin i s’intensifiquin de manera massiva i espectacular, sense cap mena d’obstacle. Ras i curt: així com hi ha hagut un acceleracionisme d’esquerres que proclamava que aquest moviment facilitava el fet d’arribar abans a una societat postcapitalista, també hi ha un acceleracionisme de dretes, per utilitzar una terminologia convencional, que propugna allò de sempre: cap obstacle al capital. Potser el màxim representant d’aquesta tendència, en aquest moment, és el famoset Elon Musk.

Quant al “yarvinisme”, és un terme que fa referència a un altre personatge dintre del moviment de “la Il·lustració Fosca”, Curtis Yarvin. És un enginyer informàtic de poc més de 50 anys, que s’ha convertit en un guru antisistema i bloguer, tot utilitzant el pseudònim de Mencious Moldburg, citat amb freqüència per Nick Land. La seva argumentació és el que en anglès es coneix com a cherry picking, és a dir, recollir i barrejar tota mena de dades de la història de manera deliberadament confusa i fal·laç, per tal de defensar els postulats més antidemocràtics.

El “yarvinisme” estableix un paral·lelisme entre la situació actual, principis del segle XXI, i la de finals del segle XVIII; si després de la Il·lustració neix un moviment contrari, una Reacció, que en política buscava restaurar la monarquia absoluta i abominava de les idees de llibertat, igualtat que havia dut a terme la Revolució Francesa inspirada en els principis de la Il·lustració, ara, apareix la Neorreacció que pretén convertir les democràcies liberals en dictadures liderades per consellers delegats. És a dir, defensa que els països passin a ser propietat d’empreses, amb accionistes naturalment. És la constatació que la democràcia és l’últim obstacle per al capitalisme.

En una reveladora entrevista feta al New York Times el gener d’aquest any, 2025, Yarvin va intentar disfressar el seu pensament tot adduint que també George Washington, Lincoln i Roosevelt van ser “bàsicament consellers delegats que dirigien el país com una empresa de dalt a baix”, tot picant l’ullet cap a països amb capitalisme autoritari com la Xina o Singapur. Però, el mite que el millor president d’un país és un empresari que sàpiga gestionar no és nou en absolut. Berlusconi el va fer servir abastament durant els anys 90 del segle passat, amb el resultat conegut. No és gens d’estranyar que JD Vance, vicepresident actual dels EE UU, en sigui un fervent partidari…

Enderrocar l’Estat democràtic

De fet, tots aquests nous adoradors de la “llibertat”, autoanomenats llibertaris, el que busquen no es convèncer i argumentar, sinó trencar les febles regles del joc que regeixen en les democràcia liberals. Consideren que qualsevol tipus de regla, com les autoritats de la competència, les ordenances, les multes de la Unió Europea a les grans empreses tecnològiques, les regulacions laborals o ecològiques, els impostos per a redistribuir la riquesa, etc… són un fre inacceptable que coarta la llibertat de guanyar diners a qualsevol preu. Vet aquí, perquè son tan radicalment partidaris de les criptomonedes perquè és una manera d’escapar del control dels Estats democràtics.

Una altra consigna tòpica, utilitzada arreu, és identificar l’Estat democràtica amb la corrupció, perquè aquest és l’enemic a batre. I l’argument utilitzat és la identificació de l’Estat amb la burocràcia. És tot un clàssic de la ultradreta assenyalar com l’esca del pecat “la burocràcia de Washington” o “els buròcrates de Brussel·les”. Es clar, que a vegades tenen raó, però convertir la burocràcia en un absolut pervers és una manera clara d’utilitzar-la com un ariet, destinat a desintegrar qualsevol reglamentació que coarti mínimament actuacions socialment indesitjables. Els seu desig, gens amagat, és apoderar-se de l’Estat democràtic i esquarterar-lo.

A part d’apoderar-se de l’Estat per buidar-lo des de dintre, tant Land con Yarvin són partidaris d’enderrocar clarament el que anomenen “la Catedral”, és a dir, els intel·lectuals i mediàtics, que segons la seva opinió, han imposat un dogma progressista, controlant el relat i arraconant les opinions dissidents.

Ara bé, com explica el Professor J.R Resina, de la Universitat d’Stanford en el seu article “La veritat cancel·lada”: “El cataclisme social en què estem immergits prové de conculcar la veritat, que podríem batejar d’heroisme de la mentida…. A l’univers paral·lel de les xarxes socials…, no hi ha cap possibilitat de confrontar les teories conspiratives amb els fets… D’aquest espai caòtic en sortí una galàxia de trolls que ha adobat el terreny per al fenomen Donald Trump. Com la gran majoria de polítics, els presidents anteriors enganyaven per a atènyer determinats objectius i procuraven tapar l’engany. La novetat amb Trump és que s’hi esplaia, mentint fins i tot innecessàriament i a la vista de tothom. Trump es rabeja en la mentida, en gaudeix sense vergonya … el preludi de l’atac a les institucions en una campanya de demolició de l’estat que s’estén a la constitució, clau de volta de la democràcia”.

Però…. “L’abisme entre l’engany… i la cínica negació dels fets no l’han cavat únicament els conservadors. El radicalisme de l’esquerra liberal hi ha contribuït alegrement. Si hom vol fer-se una idea de l’ambient sufocant de les universitats americanes les darreres dècades i no té esma de repassar els nombrosos llibres i articles sobre la guerra cultural, pot llegir “La taca humana”, la colpidora novel·la de Philip Roth, un dels millors testimonis de la societat americana del darrer terç del segle passat. Això que alguns anomenen “postveritat” té unes arrels…. L’escepticisme respecte del significat popularitzà l’estranya noció que tot és interpretable i tota interpretació val tant com qualsevol altra…

“Si els fets són… inestables i infinitament opinables…, amb quin criteri distingiríem la veritat de la falsedat?… La guerra cultural…adobà el terreny a una contraofensiva en què l’arma més perillosa és el menyspreu absolut no sols dels arguments sinó dels fets. La gran ironia de la campanya de supressió de l’opinió i de cancel·lació dels dissidents, coneguda com a correcció política, és que incubà una reacció en què l’autocensura és inexistent i la imatge del món pot capgirar-se en qualsevol moment amb total impunitat, perquè, com passa a la distòpia d’Orwell, el compromís amb la veritat és inexistent i per tant tampoc no existeix la responsabilitat.”

Conclusions

I així hem arribat a la cruïlla actual: veure com els fabricants d’armes es freguen les mans amb el rearmament d’Europa i del món, en general, que es farà a costa de retallar pensions, sanitat i educació o comprar la idea que la pau és l’excusa bonica per a justificar la guerra. L’adoració irracional de la pau s’ha convertit en un dels dogmes més perillosos del nostre temps, perquè quan considerem la pau com un absolut moral oblidem que pot esdevenir l’arma més eficaç dels opressors.

La història és implacable a l’hora de mostrar-nos aquesta perversió. Els “acords de pau” de Munic del 1938 no van ser sinó una rendició vergonyosa davant Hitler. Chamberlain va tornar a Londres proclamant als quatre vents “pau per al nostre temps”, mentre lliurava Txecoslovàquia a la barbàrie nazi, en realitat per a res. Un any després, Europa s’enfonsava en l’abisme perquè la pau sense justícia no és pau, és, en tot cas, la consolidació de la injustícia sota un nom respectable.

Hannah Arendt ens va advertir fa molts anys, amb una clarividència fina, que l’ordre i l’estabilitat podien ser simplement el resultat d’una repressió efectiva –cosa que els catalans hem comprovat repetidament en la pròpia pell. O hem oblidat allò dels “25 años de paz”, que pretenia justificar el franquisme?

Trump i Putin volen consolidar el principi que la violència i l’agressió són el camí per a obtenir guanys territorials al segle XXI, com si fóssim al Neolític. Això sí, amb l’afany d’acaparar amb un toc “fashion”, les “terres rares”, que ni són terres –són elements químics amb propietats semblants– ni són rares, –ben al contrari són força abundants però disperses, no concentrades en mines. Però, són actualment algunes de les primeres matèries estratègiques per a l’economia mundial: Indispensables, bàsicament, en tres àmbits: el de l’electrònica, el de la indústria armamentista (míssils i drons), i en el sector de l’energia neta (imants dels cotxes híbrids o els aerogeneradors). L’energia està en la base de la geopolítica mundial.

Tot plegat és més vell que l’anar a peu!

La llei del més fort, de forma descarada!