Repescant el passat | Breu història de Perpinyà
Ara que la ciutat de Perpinyà ha estat recentment el principal focus de la política catalana, ens ha semblat convenient fer una breu passejada per la història de la ciutat, perquè la seva història ha estat durant molt de segles vinculada a Catalunya.
1548
post-template-default,single,single-post,postid-1548,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Breu història
de Perpinyà

Manifestants independentistes davant el Castellet, on hi ha el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars (La Casa Pairal) i es manté encesa tot l’any la flama del Canigó

Ara que la ciutat de Perpinyà ha estat recentment el principal focus de la política catalana, ens ha semblat convenient fer una breu passejada per la història de la ciutat, perquè la seva història ha estat durant molt de segles vinculada a Catalunya. Ara bé, per raons històriques fàcils d’endevinar, tant per part francesa com espanyola, la majoria de la població del Principat desconeix o té una visió molt superficial de la història de la que va ser la segona ciutat de Catalunya, tant en població com en riquesa, durant molt de temps.

Vila del Principat de Catalunya

El primer que cal saber és que gran part de la història de Perpinyà ha format part de la història de Catalunya. El comtat del Rosselló, del qual la vila de Perpinyà era la més important, és un dels nuclis originaris dels comtats catalans. El Pirineu no era cap frontera, ben al contrari, era un lloc de pas.

Fou una de les primeres poblacions de la corona catalanoaragonesa que es va erigir en municipi. Una de les causes del ràpid desenvolupament de Perpinyà fou el comerç amb Flandes i també amb la Xampanya on els mercaders anaven a buscar draps (teixits), que redistribuïen a tot Catalunya (Girona, Ripoll, Berga, Vic, Manresa). Més tard la decadència de les fires de la Xampanya afavorí el desenvolupament de la indústria tèxtil perpinyanesa, que utilitzava l’abundant ramaderia del país. També fou important la indústria del cuir, que proporcionava productes molt apreciats a tot Catalunya.

Perpinyà, capital de la Corona de Mallorca

Perpinyà es va convertir en la capital de la Corona de Mallorca (1276) per l’ estrany testament del rei Jaume I, el Conqueridor, -estrany per a nosaltres, però relativament freqüent en aquella època-, que va donar a un dels seus fills, l’infant Jaume, els comtats del Rosselló, la Cerdanya, Mallorca i les Illes. Aquest fet va afavorir una gran expansió econòmica de la ciutat. El nou mercat que l’expansió catalana mediterrània li oferia va donar un nou impuls a la indústria i el nombre de comerciants augmentà considerablement.

Aquesta prosperitat econòmica es traduí en el pla monumental i artístic. Jaume I de Mallorca inicià el nou recinte de muralles, que comprenia el Puig de Sant Jaume i el del Rei, on s’inicià alhora la construcció del castell de Perpinyà, en el qual ja vivia la família reial el 1285, i els barris de Sant Jaume i de Sant Mateu. El castell fou residència de tres monarques de la dinastia mallorquina: Jaume I (1276-1311), Sanç I (1311-24) i Jaume II (1324-44). L’estil arquitectònic que s’imposà fou, naturalment, el gòtic, amb influències septentrionals però amb una base mediterrània. La rajola en fou un element prou característic.

Però, és clar, les tensions entre les dues dinasties catalanes, (la de Barcelona i la de Mallorca) repercutiren a la ciutat. Ja a la fi del regne de Mallorca, Pere III, el 1344, envaí el Rosselló i assetjà la ciutat, en la qual tenia molts partidaris, i s’apoderà de Perpinyà.

La segona capital del Principat

Pere III comprengué la importància estratègica i econòmica de la població i contribuí a consolidar, malgrat els desastres de l’època (la pesta del 1348, que va fer perdre la meitat de la població, i els terratrèmols posteriors) la seva categoria de segona capital del Principat.

El rei establí una fàbrica de monedes, anomenada la seca, (1346) per a encunyar or i féu construir el Castellet, i l’Estudi General Universitat de Perpinyà. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del Consolat de Mar, per al comerç marítim, i el 1397 Martí I autoritzà la construcció de la Llotja de Perpinyà (acabada i reformada al segle XVI).

Perpinyà a mans dels francesos

Al segle XVII les constants guerres entre França i la Monarquia hispànica van fer que Perpinyà fos atacada i ocupada moltes vegades pels francesos. Finalment, el 1659, pel Tractat dels Pirineus va passar a la corona francesa. Però el malestar de la població per una partició que la separava de la resta de Catalunya i un injust impost per la sal va provocar una revolta, coneguda com la dels Angelets el 1674, que fou durament reprimida.

La Revolució Francesa tingué una gran repercussió a Perpinyà. Quan aquesta ciutat va esdevenir capital del departament dels Pirineus Orientals fou controlada pels partidaris de la Revolució (1790). La ciutat canalitzà bona part de l’emigració dels simpatitzants de l’Antic Règim (els realistes) cap a la península Ibèrica arrossegant-hi també un bon nombre de famílies perpinyaneses. Alhora fou un actiu centre de propaganda de les idees revolucionàries dirigida al Principat de Catalunya.

Durant el segle XIX, es reproduïren les epidèmies, (el còlera el 1835 i el 1837) i sofrí un procés de provincialització. Però des del punt de vista econòmic, el gran increment de la vinya, que comportà un augment del negoci del vi, es veié potenciat per l’arribada del ferrocarril el 1859. La represa econòmica de la segona meitat del segle XIX anà acompanyada d’una represa cultural; van aparèixer periòdics i publicacions dedicades a l’estudi de la llengua, la literatura i la història catalanes.

Segle XX i XXI

La implantació obligatòria de l’escola primària, a finals del segle XIX, amb el francès com a llengua única vehicular, amb grans càstigs si això no es duia a terme per part de mestres i estudiants va iniciar el camí cap a la pèrdua de la llengua catalana, com a signe d’identitat i referent cultural. Però és, sobretot, a partir de la Primera Guerra Mundial que s’inicià la ràpida descatalanització de la ciutat, només contrarestada parcialment per l’establiment d’exiliats del sud de Catalunya arran de la guerra de 1936-39, que, en bona part, van ser internats amb la resta d’exiliats espanyols en condicions penoses, durant uns mesos, en camps de concentració instal·lats a les platges del Rosselló.

Durant la Segona Guerra Mundial es va produir una forta aturada del creixement de la ciutat; el temps d’ocupació alemanya va ser molt dur, amb una gran repressió de la Resistència. La recuperació trigà a arribar, a més de la crisi de l’agricultura, la ciutat es veié perjudicada pel llarg tancament de la frontera francoespanyola. Als anys 60, es produí un canvi en el desenvolupament econòmic, demogràfic i urbà: d’una banda, l’arribada d’immigrants (majoritàriament d’origen magribí) procedents de les antigues colònies, i, de l’altra, des de fa més de 30 anys, atrets pel clima i la qualitat de vida, van arribar des de l’interior de França, jubilats, funcionaris, treballadors del turisme o de la salut, i persones amb dificultats socioeconòmiques, fet que ha condicionat el desenvolupament de la ciutat en tots els aspectes

Al mateix temps, el centralisme tradicional polític, educatiu i administratiu de l’Estat francès ha tendit a reduir la catalanitat de Perpinyà, tot i els nuclis d’intel·lectuals, minoritaris, oposats a aquestes inèrcies. Segons la darrera enquesta seriosa sobre usos lingüístics (2015), el 56% de la gent entrevistada a Perpinyà declara comprendre el català, i un 30% declara que el sap parlar; això amb graus diversos. Diuen que els gitanos que hi viuen parlen el català més pur de Perpinyà.

Balanç

Després de 360 anys , el balanç de Perpinyà sota l’administració francesa és ambivalent. D’una banda, excepte en la duríssima època sota l’ocupació nazi i el col·laboracionisme del govern de Petain (1940-45), ha gaudit de molta més democràcia que la Catalunya Sud, però, en canvi, l’administració francesa ha propiciat que sigui una zona molt provinciana, més aviat econòmicament enrederida, sota una administració ultra-jacobina, és a dir, híper-centralista, que ha bandejat totalment la seva llengua. El creixement fort de l’extrema dreta política és una de les pitjors conseqüències de tot plegat.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »