Botiflers (1)

23 Nov 2024

Si ha hagut en la Història de Catalunya una paraula maleïda, manipulada i grapejada per tothom, i utilitzada com a arma contra els adversaris, ha estat sens dubte la paraula botifler. Tanmateix aquest mot va tenir un significat molt precís: designar els partidaris de Felip V i els que defensaven la seva opció dinàstica. Amb aquestes paraules arrenca el llibre que ha aparegut aquest anys -2024- que tracta d’esbrinar el corrent de transfuguisme que es va donar a Catalunya, després de la Guerra de Successió a primers del segle XVIII, i sobretot quan el seu resultat es veia ja com inexorable. Concretament el llibre és de l’historiador i gran especialista en el segle XVIII, Josep Mª Torras, i porta un títol ben revelador “Botiflers de convicció i botiflers de conveniència”.

El llibre tracta de caracteritzar aquesta giragonsa política – o canvi de jaqueta en termes més planers– especialment en els anys de la postguerra, en els que tothom es va veure obligat a definir la seva fidelitat monàrquica, amb la finalitat d’evitar no solament la repressió, sinó també intentar fer mèrits per tal d’aconseguir les recompenses i beneficis promesos per Felip V als seus partidaris.

És un fenomen que es dona a Catalunya en la primera meitat del segle XVIII, però sabem que s’ha produït a molts altres llocs –gairebé podríem dir que és un clàssic – com per exemple a la França de Vichy, a l’Espanya franquista i, ara mateix, a la Catalunya d’Illa…

Ara bé, l’interès del treball de l’historiador Josep Mª Torras és sobretot haver buscat en tota mena d’arxius els tipus de mèrits que al·legaven els botiflers per a obtenir beneficis, càrrecs i tota mena de “prebendas”, després de la victòria de les armes borbòniques i l’abolició “manu militari” de les institucions catalanes.

Cal contextualitzar tot plegat en el clima de misèria, violència i derrotisme que caracteritza la situació de Catalunya en els anys de la guerra i sobretot després de la derrota. La situació de desgavell i inseguretat que es vivia en aquells moments empenyia i fins i tot estimulava, en moltes ocasions, els canvis de jaqueta vergonyosos i interessats de la ciutadania. És per aquesta raó, que una vegada establerta la victòria inapel·lable dels borbònics, es produeixen unes fervoroses declaracions de fidelitat a Felip V , que resulten clarament sospitoses. Com diu Josep Mª Torras, aquesta etapa és una de les etapes més lamentables de la nostra història, de la qual som hereus i sens dubte en paguem les conseqüències.

L’efecte de la violència sobre la rereguarda

Arreu de Catalunya, durant i després de la guerra de Successió, eren força sovint les extorsions, a la pagesia per part de les forces d’ocupació, així com el saqueig de masies, la requisa de collites i, fins i tot, la violència física contra les persones i els assassinats sectaris. Tenim el testimoni del marquès de Valdecañas, general borbònic, que feia constar que “los soldados han executado todo lo que podían hacer sin temor ni piedad, y es para causar horror y espanto, y los saqueos, estrujos y violencias cometidas horrorizan tanto por lo que son, como de verlas autorizadas de los oficiales”.

Però la violència i la devastació no la practicaven només els exèrcits de les dues corones (és a dir, els borbònics que ostentaven les corones de França i Espanya), sinó també els exercits imperials (els austriacistes) i també els escamots de miquelets (Els miquelets, eren els membres de la milícia de caràcter mercenari o voluntari reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d’Aragó per a accions especials o com a reforç de les forces regulars).

En aquest context d’inseguretat i de violència extrema contra els veïns, no és gens d’estranyar que es difongués un clima creixent de desconcert, derrotisme i impopularitat de la guerra que va fer trontollar les conviccions polítiques d’extenses capes de la població. La traducció d’això va ser els sobtats canvis de bàndol, d’austriacistes a filipistes, i viceversa, segons el curs de la guerra i la proximitat dels exèrcits i també de les partides de voluntaris i miquelets, que molt sovint eren el terror dels pagesos. Les tropes sobre el territori, tant les amigues com les enemigues es van convertir en un malson per a la ciutadania, que percebia la guerra com una veritable plaga bíblica.

Certament, després de tants anys de guerra i de tota mena de penalitats les conviccions dinàstiques s’anaven esvaint i van ser substituïdes moltes vegades per reaccions de pura supervivència, en defensa de la família, el patrimoni i les collites. Els incidents entre pagesos i tropes imperials i, sobretot miquelets, a diferents indrets com a Montbrió del Camp i fins i tot a la plana de Vic –bressol de l’aixecament austriacista– es van fer més freqüents i van arribar fins a oïdes de la Generalitat. Els informes elaborats per José Patiño, que serà el “mandamás” borbònic a Catalunya un cop acabada la guerra, reportaven que la desmoralització s’havia estès entre extenses capes de la població: “todas las notícias de Cathaluña confirman la resignación con que aguardan la entrada de las tropas del Rey aquellos naturales.”

Sabem, gràcies a les informacions que proporciona l’espionatge borbònic, que estava molt ben organitzat i actuava sobre el terreny, que a partir de 1711 quan les tropes imperials comencen a recular van començar a sovintejar els canvis d’obediència dinàstica de molts pobles i zones de la rereguarda. Cal tenir en compte que aquests espies, simpatitzants borbònics, van aconseguir infiltrar-se fins i tot a la Cort de l’Arxiduc austríac i incrustar agents a sou en l’estat major de l’exèrcit imperial i en els mateixos òrgans de la Catalunya resistent. Aquesta tasca de proselitisme i seducció d’adeptes la trobem descrita amb tot els et i uts en les nombroses instàncies i declaracions de mèrits dels botiflers, espies i delators, en demanda de càrrecs i recompenses pels serveis prestats.

Aquest fluctuació en la fidelitat dinàstica, tant individual com de pobles i estaments sencers, s’accentuà amb el pas del temps. Durant el setge de Barcelona el 1714 i sobretot arran del daltabaix institucional i humà que va representar la imposició “por derecho de conquista” del Decret de Nova Planta, aquests fets van tenir enormes repercussions sobre el territori i el teixit social del país. Aquells quatre anys d’assentament del nou règim entre el 1714 i 1718, tot i la grisor administrativa i documental, va ser sens dubte un dels més transcendents de la nova situació. Cal tenir present que els catalans que sobreviuen a la guerra es trobaran amb un fet insòlit: cap guerra dinàstica fins a aquell moment havia suposat l’anihilació del sistema institucional vigent per part del vencedors. Això va representar un sotrac psicològic brutal.

Un cop acabada la guerra, un gran repte es presentava a les noves autoritats: calia que reclutessin els que havien de convertir-se en els quadres territorials del govern de la Catalunya borbònica. En tots els casos, havien d’esbrinar –per mitjà de nombrosos escrutinis de fidelitat elaborats per espies i confidents– el comportament dels ciutadans durant el conflicte successori, a fi de fonamentar el nou poder municipal en persones suposadament addictes a Felip V, conegudes popularment com a botiflers. I aquí van començar els problemes per a les noves autoritats borbòniques, com ja explicarem en el proper article.