1914-18: Barcelona, neutral

15 Des 2014

Aquest és el títol d’una recomanable exposició que s’està celebrant a la Fundació Miró de Barcelona. El propòsit de la mostra és visualitzar com  la capital catalana, just en el període que coincideix amb la Primera Guerra Mundial, entra de ple en la modernitat. El punt de partida és una frase de Josep de Segarra que diu que en aquells anys 1914-1915 Barcelona liquida el segle XIX. Aquest aterratge de Barcelona a la modernitat es basa en dos factors: en primer lloc, a l’impacte de la Gran Guerra i a més al desplegament de la Mancomunitat de Catalunya.

L’exposició, amb més de cinc-centes obres, tant pintures, escultures, dibuixos, pel·lícules, objectes i documents, mostra la tensió d’aquells moments, potser més des del punt de vista creatiu que no pas de l’històric i social, tot i que aquest últim hi està representat. Hi ha una voluntat clara de donar relleu artístic a tots els objectes de la mostra. A tall d’exemple, qualsevol obra, ni que sigui un simple cartell, es presenta emmarcat.

Sònia i Robert Delaunay

Barcelona i la Gran Guerra

L’eclosió de la Barcelona moderna arran de la I Guerra Mundial ocupa gran part de les diferents sales de l’exposició. Atès que París era la ciutat dels moviments artístics més avantguardistes, la guerra provoca que molts artistes busquin un refugi i el trobin a Barcelona. Parlem d’artistes com Picabia, Otho Lloyd, Robert i Sònia Delaunay  i Olga Schafaroff, els quals a la ciutat catalana, gràcies al galerista Josep Dalmau, podran continuar la seva experimentació artística. Cas a part mereix Picasso, que el 1917 torna a Barcelona seguint la gira dels Ballets Russos on actua la seva futura esposa Olga Koklova. L’estada de Picasso va despertar expectació a la premsa de l’època.

Barcelona com a zona neutral viu un temps de grans negocis, de grans oportunitats, de moviments polítics i socials, de vides secretes i opulentes, de gran prosperitat i de grans tensions, és a dir, d’explosió social i creativa. Es converteix en una gran ciutat internacional, on canvien els costums i les modes, i a la qual van a parar espies, desertors i gent que fuig del conflicte. És l’inici d’una Barcelona cosmopolita, més europea i més moderna. La Gran Guerra canvia mentalitats, comportaments, estratègies polítiques. L’anarcosindicalisme creix espectacularment i es radicalitza. El catalanisme nacionalista pren nova volada amb els canvis de fronteres que es produeixen a Europa arran de la guerra.

Tot i que Barcelona és una ciutat neutral – Espanya no disposava de recursos econòmics ni militars i la seva nul·la inserció en el sistema d’aliances europees no feia possible una altra política que la de la neutralitat- aquesta manca d’alineament amb cap dels dos grans bàndols era més aparent que real. Les pugnes dels partidaris dels aliats i dels germanòfils estan ben representades amb revistes i dibuixos d’un gran categoria a la sala que porta per títol Barcelona i la guerra.

Per contra,  el tema de les tensions socials – tot i que s’hi dedica una sala sencera, Burgesos i proletaris-, no acaba de reflectir els profunds canvis socials i polítics que experimenta la ciutat, que es converteix en la capital de l’anarquisme i de tota mena de socialismes internacionals. Potser no es remarca prou com Barcelona, i de fet tota la Catalunya industrialitzada, esdevé un dels principals proveïdors dels països contendents, sobretot de França. Un exemple és la fàbrica Elizalde, les oficines de la qual estaven instal·lades en el lloc on actualment s’ubica el centre cívic del mateix nom, i que  fabricava motors d’aviació per als francesos. Pel port de la ciutat sortien una quantitat immensa de mercaderies, però també hi va entrar, per primer cop, la cocaïna, i tota mena de personatges tèrbols.

Les comandes van créixer tant que, en general, les fàbriques van haver d’establir tres torns, és a dir, treballaven nit i dia. Això va donar lloc a fortunes espectaculars, però els guanys gairebé no van arribar las obrers, que van veure com la inflació, derivada de l’exportació de la majoria dels productes, es menjava els seus sous i minvava la seva ja escassa qualitat de vida. La tensió va anar “in crescendo” i l’agost de 1917 té lloc la famosa vaga de la Canadenca, la companyia de subministrament elèctric. L’exposició reflecteix aquesta tensió social brutal amb nombrosos exemples de fotografies de patrons i de la Guardia Civil i, en canvi, l’agitació obrera és gairebé invisible en les fotos del moment.

Arran de la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va trasbalsar, la vida quotidiana va ser sotraguejada. Va aparèixer una nova bohemià i uns nous barris baixos. Rafael Moragues, periodista, ens va deixar el seu testimoni: S’instaura la disbauxa. S’obren nous teatres i nou cabarets… arriben les primeres pianoles i el jazz. Amb aquest, debuten els primers grans instrumentistes negres…Comença el regne del meublé, de l’anunci lluminós, de la cafetera automàtica. Penetren les begudes rares i cares (el wiski, la ginebra, el bitter Picon…). El Paralelo trepida i trempa, salta, beu, canta i balla. I afegia: els fabricants, els comerciants, els magatzemistes, els naviliers, els intermediaris de tot pelatge, van cansar-se de guanyar diners. Tot aquell que podia oferir una mercaderia i tenia mitjans per a transportar-la, va fer-se ric. I com el que no costa no dol, molts llençaven els diners, se’ls rebentaven, materialment amb putes i bagasses, amb automòbils, fartellades i, sobretot, jugant. El  joc, començava a funcionar després de sopar i continuava fins que sortia el sol. Mai no s’havia jugat tant a Barcelona.

La burgesia barcelonina de principis del segle XX es va trobar atrapada entre els seus interessos de classe- ordre i protecció dels seus negocis que explotaven una classe obrera molt lluitadora i combativa- i la submissió a un Estat ranci, tronat, incapaç d’entendre les necessitats d’una societat moderna i industrialitzada. Això va portar  que en els moments claus, com el 1917 –  greu crisi del sistema de la Restauració- i sobretot el 1919 – quan els parlamentaris catalans van presentar al govern unes bases per l’autonomia de Catalunya i la reacció d’aquest va ser d’una extraordinària duresa precedida d’una gran manifestació de protesta a Madrid- la burgesia catalana es decantés claríssimament cap l’ordre de cartró-pedra que li podia oferir aquell agònic Estat espanyol de la Restauració. És força sorprenent, en canvi, que anys més tard, com explica el professor Fontana, un cert esquerranisme tendís a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia – tant la que havia retornant amb l’exèrcit franquista el 1939, com la que feia negocis bruts amb en Porcioles- no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensava, per contra, les classes populars.

En aquesta època és del tot pertinent parlar de burgesia, entesa com a propietària dels mitjans de producció. La inèrcia i una certa mandra intel·lectual fan que aquest terme – el qual és just utilitzar-lo en una època ben acotada  – sigui poc adequat aplicar-lo a tort i a dret a l’època actual, i fins i tot, a les últimes dècades. Es pot parlar amb propietat d’oligarquies, però la definició clàssica de burgesia és poc ajustada la realitat social del segle XXI a casa nostra.

El consell i la mesa de la Mancomunitat de Catalunya (abril del 1914) © Fototeca.cat

La Mancomunitat de Catalunya

Val a dir que l’evolució de Catalunya tenia uns ritmes propis, en els quals tindrà un paper molt destacat Enric Prat de la Riba, que canalitzarà iniciatives que naixien d’un fort impuls col·lectiu i que portarà a posar els fonaments d’una Catalunya moderna. Estem parlant de la constitució de la Mancomunitat el 1914, centenari que ha quedat molt eclipsat per la commemoració del Tricentenari de 1714. Doncs bé, es pot afirmar que amb la Mancomunitat va ser la primera vegada que la societat catalana, des de principis del segle XVIII, es va assemblar a un petit Estat, amb mitjans, això sí, ben esquifits. De fet, el nou organisme administratiu consistia simplement a gestionar conjuntament els fons de les quatre diputacions catalanes destinats a obres públiques i als serveis de cultura i beneficència.

Enric Prat de la Riba primer president de la Mancomunitat de Catalunya

L’obra realitzada per la Mancomunitat, que tenia un ampli suport dels diversos partits a excepció dels lerrouxistes, serà dirigida per Prat de la Riba fins la seva mort el 1917 i per Puig i Cadafalch fins el 1923, data en la qual va ser prohibida i desmantellada per la Dictadura de Primo de Ribera. Les seves realitzacions anirien més enllà de la millora de camins i carreteres o a l’establiment d’una xarxa telefònica que arribés a tots els pobles. Prat, tot i ser un home de partit,-la Lliga regionalista-, va saber envoltar-se de personal competent i eficaç, escollit al marge de les seves idees o militància política. Amb ell  va col·laborar gent tan diferent com Pompeu Fabra, Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Claudi Atmella, Serra i Moret o Rafael de Campalans. S’atribuïa a Prat, recordant  la manca de recursos, la dita segons la qual amb un nom i un segell de goma n’hi havia prou per tirar endavant si es tenia empenta i els objectius eren clars. També Prat va aprofitar per potenciar el teixit institucional i administratiu creant des de principis de segle una tasca de modernització cultural, en la qual tindrien un paper fonamental homes com Eugeni d’Ors – inspirador del Noucentisme a través del seu Glossari- o com Jaume Bofill i Mates.

La qüestió és que el Noucentisme, a més de ser un projecte de modernitat va contribuir a la construcció sociocultural del país i a la seva institucionalització  per primera vegada en la Història moderna. Les contradiccions del Noucentisme – moviment que idealitza Barcelona, La ciutat d’ivori segons el poeta Guerau de Liost, nom de ploma de Jaume Bofill i Mates-, queden reflectides a l’exposició, quan en una mateixa sala s’exposa una escultura de Clarà, d’inspiració clarament clàssica i un quadre d’Anglada Camarasa, que és un retrat magnífic d’una dona bella però demacrada: és un clar contrast entre la claror i l’ordre matutí de l’escultura de Clarà i la foscor de la nit barcelonina que desprèn el quadre del pintor.

L’esclat de la Barcelona moderna del primer terç del segle XX queda ben reflectit, segons s’explica, en les paraules del general  franquista Juan Yagüe que, quan va entrar a la ciutat per la Diagonal aquell fatídic 26 de gener de 1939  va exclamar  amb perplexitat i ressentiment: “¡Peró, quién, coño, ha permitido esto!”.