Repescant el passat | BARCELONA: LES EPIDÈMIES DELS SEGLES XIX I XX
Barcelona té un trist rècord en el segle XIX: fou la primera ciutat entre les 50 més grans del món amb mortalitat per xarampió, la segona, després de Rio de Janeiro per verola; la segona, després de Sant Petersburg, en febre tifoide. A l’anuari municipal de Barcelona de 1905 hi ha un estudi sobre les malalties epidèmiques de les 50 ciutats més gran en el segle XIX d’on prové aquesta informació. Ara que la pandèmia de la Covid-19 ha revifat la mirada històrica sobre les epidèmies, repassem el cas de Barcelona.
1600
post-template-default,single,single-post,postid-1600,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Barcelona: les epidèmies dels segles XIX i XX

A l’anuari municipal de Barcelona de 1905 hi ha un estudi extremadament interessant sobre les malalties epidèmiques de les 50 ciutats més grans del món en el segle XIX: Barcelona té un trist rècord: és la primera ciutat entre les 50 més grans amb mortalitat per xarampió; la segona, després de Rio de Janeiro per verola; la segona, després de Sant Petersburg, en febre tifoide.

Repassem el cas de Barcelona, ara que la pandèmia de la Covid-19 ha revifat la mirada històrica sobre les epidèmies.

Les epidèmies a Barcelona durant el segle XIX
Les epidèmies que van afectar de manera més significativa la ciutat de Barcelona, durant el segle XIX van ser tres: la febre groga, el 1821; el còlera del 1833-1835; i una altra vegada el còlera, el 1870. Cal afegir-hi la de 1885 -còlera-, que en comparació amb les anteriors va ser lleu. La xifres d’habitants, d’afectats, i de morts, estan recollides en l’article publicat per l’historiador Borja de Riquer a la revista L’Avenç, núm 469, i extretes bàsicament de l’anuari estadístic de la ciutat de Barcelona.

Comenten, ara, aquests episodis d’epidèmies del segle XIX:

El 1821 la ciutat tenia uns 100.000 habitants i l’epidèmia de febre groga va provocar una mortalitat altíssima, al voltant d’un 8/10% de la població, és a dir, uns 10.000 morts, però el nombre d’afectats va ser el doble. Aquesta febre va arribar procedent de Cuba en un vaixell. Moltes epidèmies provenien de més enllà del mar, ja fos de les Antilles o de la Mediterrània oriental. I què passava llavors? D’entrada, la gent benestant fugia, cames ajudeu-me. Cal no oblidar que fins 1854 Barcelona tenia muralles, i per tant, era una ciutat fàcil de tancar. La vida econòmica es paralitzava igual que ara: tancaven les fàbriques, els tallers i el comerç, i molta gent es quedava sense feina. L’Ajuntament es va haver de fer càrrec d’alimentar la població confinada, perquè a diferència del que ha passat ara, els mercats i botigues de queviures estaven tancats i calia repartir aliments, com la famosa sopa per als pobres. Tot i així va haver-hi aldarulls , perquè la gent tenia gana. La ciutat estava incomunicada, el port tancat, i per tant, no podien entrar persones ni mercaderies. Exactament com a l’Edat Mitjana.

L’epidèmia següent és la del còlera de 1833-1835, que, a més, coincideix amb l’esclat de la primera guerra carlina -per això hi haurà alguns capellans que diran que el còlera era un càstig de Déu a causa dels pecats dels liberals. Aquesta no va ser tan greu com la del 1821, tot i que hi haurà rebrots posteriors. Ildefons Cerdà va calcular en els seus estudis sobre les condicions de vida de Barcelona uns 3.000 morts, molt per sobre del les xifres oficials, que en donaven uns 1.700 morts. Això fa pensar que els censos municipals no eren gaire fiables…

La febre groga del 1870 té uns característiques peculiars. D’entrada, la ciutat ja té uns 300.000 habitants, o sigui la població s’ha triplicat d’ençà la primera onada del 1821. Com que la malaltia ha arribat també en vaixell procedent de Cuba, les autoritats es veuran obligades a tancar tot el barri de la Barceloneta, que és el més afectat: ningú no en pot entrar ni sortir. La ciutat també queda aïllada: no pot entrar-hi cap mena de vaixell, i es tanca la circulació per carretera i per tren -aleshores ja hi havia el ferrocarril. Les xifres aproximades de mortalitat oscil·len entre els 1360 -que diu l’Ajuntament- i els 2000 estimats. Com de costum, la gent benestant fuig i també alguns funcionaris municipals que després seran destituïts per haver abandonat la ciutat durant l’epidèmia. Però la majoria de morts, segons la relació oficial de l’Ajuntament, són mariners, pescadors, treballadors portuaris, gent de la Barceloneta, sobretot homes. Per què van morir més homes que dones, uns dos terços? Doncs, senzillament no se sap.

Hi va haver un fort rebrot de la febre groga l’any 1885, que és molt mortífer a nivell de l’Estat espanyol, -uns 150.000 morts-, però que va afectar poc a Barcelona. Ara bé, cal destacar que la mortalitat serà molt diferent segons els barris: els més afectats, els barris populars: Hostafrancs, el Raval i la Barceloneta, i , en canvi, a l’Eixample la mortalitat és molt més baixa. Comencen a investigar-se les causes d’aquesta diferència, i aquí cal assenyalar les aportacions de l’enginyer Pere Garcia Faria, deixeble d’en Cerdà, que després serà l’encarregat de fer el projecte d’un nou clavegueram per a Barcelona, que serà decisiu per a l’eradicació de les malalties relacionades amb la insalubritat. En reconeixement a la seva tasca immensa i fonamental l’Ajuntament de l’època Maragall li va dedicar una avinguda al Poblenou. El seu informe sobre les causes del brot de Barcelona de 1885 deia coses com aquestes:

….Un matrimonio, que vivia en la calle Salvadors del Raval, tan sólo podía disponer de un dormitorio alquilado sin ventilación directa y cuya entrada daba frente al excusado, que era hediondo, sucio y desprovisto de sifón.El aire del dormitorio era sofocante y nauseabundo. Si a esto se añade la extrema miseria en que se hallaba el citado matrimonio, no extrañará que el marido se viese atacado de cólera y la mujer se hallase anémica y desprovista de energía vital, que recobró en cuanto, mejor alimentada, pudo salir a respirar el aire ambiente… En otro cuarto de la misma casa, se encontraba un comedor sin ningún vano para proporcionarles el aire y luz necesarias… Y para colmo de los horrores, en la cocina, que tampoco tiene ventilación directa, se halla metido el excusado, formando en su interior una especie de garita, cuyo objecto no se comprendería si no lo denunciara sobradamente el olfato. Esta desastrosa disposición , que se reproduce en muchísimas de las casas de los barrios bajos, y en casi todas las representadas en las figuras que acompañan esta memoria, da lugar a que la familia humana se rebaje al punto de confeccionar los alimentos en la propia habitación en la que deposita sus heces.

En aquesta memòria, que és molt extensa, Garcia Faria ens explica què estava passant a la ciutat i per què en determinats barris on la gent vivia rellogada en pisos molt petits sense ventilació i , sobretot, sense aigua corrent, la gent emmalaltia. Molta barcelonins utilitzaven l’aigua de pous, que sovint estaven contaminats.

Cal destacar que a nivell estatal no hi ha cap reacció: cap debat parlamentari sobre el còlera, ni cap increment del pressupost en sanitat. S’actua com si no hagués passat cap desastre i de seguida se n’obliden. En canvi, l’Ajuntament de Barcelona s’ho pren seriosament i, a partir de l’informe de Garcia Faria, comença a prendre mesures: es crea, el 1887, el Laboratori Microbiològic Municipal, el doctor Jaume Ferran Clua fa les primeres experiències amb la vacuna del còlera, i es disposa la creació, també, de l’Institut d’Higiene Urbana, d’un servei de desinfecció estable, i d’un servei d’assistència mèdica domiciliària. L’any 1891 es publiquen unes noves ordenances municipals sobre la temàtica de les aigües, safarejos, urinaris, vàters públics, que modifiquen totalment el tractament de l’aigua corrent i de la xarxa de clavegueres.

Les epidèmies del segle XX: la grip espanyola
Tot i que a principis del segle XX, continuen havent-hi epidèmies -tifus, tuberculosi i verola-, la grip, dita espanyola, de la qual ara fa el centenari, és sense dubte la més coneguda i la que farà, sense comparació, més estralls. Es calcula que a tot Espanya va afectar 8 milions de persones i va provocar 250.000 víctimes A Catalunya, els afectats són entre 6000.000 i 800.000 persones i els morts, uns 25.000. A Barcelona s’estima que com a mínim els afectats van dels 200.000 als 250.00, i es van produir entre 12.000 i 15.000 morts.

Les xifres no se saben exactament, perquè curiosament passa una mica el mateix que ara, és a dir, a nivell oficial només es compten els morts als hospitals. La gent que mor a casa seva, que és la majoria, si el metge no fa consta específicament que la causa de la mort ha estat la grip, doncs no es comptabilitza. El pitjor moment és l’octubre de 1918, en què a Barcelona moren unes 350 persones diàriament. Els serveis funeraris municipals queden totalment desbordats, de manera que s’ha d’habilitar una mena de brigada de recollida de morts. Això ho explica Manuel Ribé en un llibre que es diu Memorias de un funcionario.

Causes de l’altíssima mortalitat de Barcelona
Què és el que passa? Doncs, malgrat el creixement demogràfic tan extraordinari de Barcelona al llarg del segle XIX -passa d’uns 100.000 habitants a principis del segle XIX a més de 600.000 al començament del segle XX, -la ciutat té un enorme problema. Senzillament és mal atesa pel règim liberal espanyol, amb uns governs que dediquen molt pocs recursos al que avui en diem serveis públics, especialment la sanitat i l’educació. Això significa que fins el 1986, quan Ernest Lluch impulsa la Llei General de Sanitat, l’Estat espanyol ha dedicat unes quantitats realment ridícules a la despesa sanitària, en comparació amb altres estats europeus, i encara ara són força inferior. Això explica l’altíssima mortalitat que hi ha hagut a Espanya fins fa poques dècades. Cal afegir a les epidèmies del segle XX els increments de mortalitat a causa de la Guerra Civil. Però sovint en els llibres d’història no es dona la rellevància que cal als moments de mortalitat extraordinària.

Però les males condicions de vida i l’altíssima mortalitat que hi havia a ciutats com Barcelona, no eren malediccions inevitables. Eren el resultat d’unes situacions socials i econòmiques molt determinades, i d’una escassa atenció pública per part de qui havia d’encarregar-se, que són les administracions polítiques. Els polítics durant moltes dècades tenien altres prioritats.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »