Andreu Nin: socialisme i nacionalisme
28 Jun 2018
Ahir i avui (3)
Andreu Nin l’any 1914 va publicar l’article “Socialismo y nacionalismo”. És dels pocs intel·lectuals espanyols obrerista, revolucionari i finalment comunista. Posseïa una intel·ligència clara i aguda i les seves reflexions sobre els fets decisius de la seva època són d’una gran profunditat i demostren una gran capacitat d’anàlisi. Justament el Moviment Obrer i els sectors revolucionaris espanyols, del primer terç del segle XX, estan molt mancats de figures de la rellevància intel·lectual com la que va demostrar Andreu Nin.
D’origen molt modest, va ser un actiu esperantista i la seva evolució ideològica juvenil el va portar a militar al PSOE. És en aquest context de militància socialista i en vigílies de la Gran Guerra que Nin vol encetar una reflexió sobre Socialismo y Nacionalismo. El primer article sobre el tema va tenir la resposta furibunda del socialista de Reus, Antoni Fabra i Ribas, per a qui l’internacionalisme proletari no havia de prendre en consideració la qüestió nacional. En la seva rèplica a Fabra –que és el text que reproduïm– Nin se sorprèn que Fabra i els seus companys de partit fossin els únics socialistes del món que no volguessin sentir a parlar de cap “problema nacional”. Les últimes frases d’aquest segon article són tota una declaració de principis.
Els fets de 1917–revolució russa i les vagues a Barcelona– van tenir un gran impacte sobre Andreu Nin. Es va convertir en delegat a la Internacional Roja de Moscou. I com a conseqüència d’aquest fet va esdevenir el català amb més poder a la Unió Soviètica i va ser l’amfitrió del seus amics Josep Pla i Eugeni Xammar i també del líder d’Estat Català Francesc Macià, en les seves visites a l’URSS.
Mentre era a Rússia es va posicionar a favor de Trotsky i, quan aquest va caure en desgràcia, va haver de fugir de l’URSS. De tornada a Barcelona continua la seva tasca política i al mateix temps fa la traducció al català de les obres més clàssiques de la literatura russa: són traduccions excel·lents que encara no han estat superades.
A l’inici de la Guerra Civil es converteix en líder del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), partit comunista, no estalinista. Finalment el 16 de juny de 1937 va ser segrestrat per agents soviètics. Andreu Nin va ser torturat i assassinat en unes circumstàncies no del tot aclarides –tot i que es van poder comprovar quan els arxius de l’URSS es van obrir els anys 90. Li va arribar la venjança de Stalin. El seu cos mai no s’ha trobat.
SOCIALISMO Y NACIONALISMO
Andreu Nin. La justícia social, 28 de febrer de 1914
Calma, calma… Con los nacionalistas, no; con el nacionalismo, sí.
Con singular aplauso, Fabra afirma que el problema nacionalista no existe para los socialistas… pero, el problema nacionalista constituye una realidad viva y palpitante, a cuya influencia no podemos sustraernos ni como socialistas ni como hombres…. Para Fabra, una cosa tan viva y sustancial, un movimiento que produce las más violentas y profundas convulsiones en los pueblos modernos, no tiene ninguna importancia… no lo entienden de esta manera los socialistas de los otros países. Y siendo así, no comprendo cómo Fabra y otros camaradas se empeñan en establecer una excepción cuando de España se trata. Es copiosísima la documentación que poseo respecto a este particular. Veamos a vuela pluma algunos casos.
En Finlandia, el año 1905, el partido socialista, en colaboración con los demás partidos, organizó la huelga general para pedir su autonomía. El paro duró una semana y, sin derramar una gota de sangre, los finlandeses conquistaron la libertad deseada…
El socialismo austríaco está constituído por seis partidos: el alemán, el checo, el polaco, el rutenio, el esloveno y el italiano… En Polonia, nuestros camaradas defienden los principios del socialismo internacional, pero son partidarios de la libertad de su nación… Y el caso más típico y representativo es el de Flandes, donde el problema se reduce casi exclusivamente a una cuestión de idioma. Es más: el nacionalismo “flamigand” tiene un carácter marcadamente católico, opuesto al espíritu liberal y democrático de Valonia. Así y todo, los socialistas flamencos son plenamente nacionalistas… y el diputado socialista valón, nuestro compañero Destrée, era el que después, de una manera categórica y rotunda, negaba que existiese un “alma belga” y afirmaba que Bélgica no era una nación, sino un estado político, constituído por la artificiosa agrupación de dos pueblos, como el valón y el flamenco, completamente distintos.
En Ucrania hay dos principales partidos: el moderado i el radical. El primero se contenta con la autonomia dentro de l’Imperio ruso y el segundo, que defiende principios esencialmente socialistas, creee en el derrubamiento del estado ruso actual y en el resurgimiento de una Ucrania independiente…
Como conclusión a lo expuesto… afirmo que el socialismo es en todas partes nacionalista; que España constituye, en este sentido, una lamentable excepción y que el problema nacionalista vive y palpita como cosa sustancial y humana, a pesar nuestro.
Yo no relegaré nunca a segundo término el principio de lucha de clases, como parece desprenderse de las palabras de Fabra. Cuando me convencí de que “es la lucha suprema, una lucha al lado de la cual todas parecen pequeñas escaramuzas” abandoné las filas de los partidos burgueses y me abracé a la gloriosa bandera de la Internacional ¡Qué conste! Pero que conste también que no comprendo que, en nombre del internacionalismo, se combatan las justas aspiraciones de los pueblos oprimidos, incurriendo por inconcebible paradoja, en pecado de patrioterismo.
… Que nos pongan todos los motes que quieran pero que no nos llamen españolistas.
El socialisme espanyol al segle XXI
Si Andreu Nin ressuscités al segle XXI, no entendria res o potser es preguntaria: l’aliança del PSOE amb la dreta més extrema, via estat d’excepció ara denominat 155, per a defensar de forma autoritària i repressiva “la unidad de la patria” i de pas les seves classes dirigents, què té de socialisme? O què li semblaria el pacte del PSC amb el PP més xenòfob per tal d’aconseguir l’alcaldia de Badalona?
Stalin, el PSOE i la dreta espanyola més cavernícola potser en són la resposta.