Afers vaticans
10 Feb 2024
“Els prínceps de l’Església som prínceps i ens sentim com a tals. No entenc la intenció de la seva pregunta, ni les ganes de voler canviar els que són drets seculars derivats de la nostra transcendental missió. La història i la tradició ens avalen. Tota la vida ha estat així i seguirà sent així. Qui és Bergoglio per faltar-nos al respecte i posar en dubte la nostra condició?”
Un indignat cardenal italià de la Cúria va esbroncar d’aquesta manera el periodista Vicenç Lozano el maig de 2014, quan li va preguntar sobre els privilegis dels purpurats que el Papa Francesc volia abolir. Senzillament, no entenia de cap manera que ell, o el mateix Papa, intentés posar en dubte les prerrogatives d’aquesta cort medieval. Cal aclarir que una cosa són els cardenals de la Cúria (el govern de l’Església dintre el Vaticà) i una altra molt diferent són la resta de purpurats de tot el món, que es mostren molt més moderats en l’exhibició del seu poder.
El llibre de V. Lozano, corresponsal de TV3 al Vaticà durant més de trenta anys, “Intrigues i poder al Vaticà” explica aquesta significativa anècdota i moltes altres coses. Per tal d’establir un fil conductor clar ens centrarem en els dos últims Papats abans de l’actual, és a dir, el de Joan Pau II i els de Benet XVI.
Joan Pau II
El pontificat del Papa polonès, Karol Wotjtyla, el 16 d’octubre de 1978 obre una etapa de l’Església amb una extraordinària presència mediàtica d’un Papa jovenívol, esportista i, sobretot, viatger. Ara bé, comença un llarg període impregnat de conservadorisme, a joc amb el lideratge de Ronald Reagan o de Margaret Thatcher en el món de la política.
Els poders religiosos, però també econòmics i polítics, buscaven un líder adient per a liquidar els règims comunistes de l’Europa de l’Est, capaç de transformar un món dividit en dos blocs. També volien un líder religiós que pugues posar en dificultats les forces d’esquerra llatinoamericana, que assetjaven les dictadures de caràcter ultradretà i, per tant, els seus interessos.
Karol Wotjtyla era de Polònia, l’únic país de l’Europa de l’Est amb una població majoritàriament catòlica (gairebé un 98%), per tant, un candidat ideal per dur a terme una operació històrica de transcendència, com la d’enderrocar el comunisme a l’Europa oriental. El pacte secret entre Reagan i Joan Pau II per destruir els règims d’inspiració marxista europeus es va signar a la Biblioteca Vaticana el 7 de juny de 1982. A Llatinoamèrica aquest pacte es va traduir en la benedicció vaticana de les sagnants dictadures de Pinochet a Xile i de Videla a Argentina. En el camp religiós, tots els esforços arran del pacte van portar a reprimir amb més fermesa, condemnar i intentar eliminar, si calia, els principals sacerdots defensors de la teologia de l’alliberament.
Entre els aspectes més foscos d’aquest Papat figura l’amistat i protecció que Joan Pau II va donar sempre a Marcial Maciel, el fundador de Legionarios de Cristo. “La Legion” va mobilitzar sempre els seus efectius per assegurar que els nombrosos viatges del Papa suposessin banys de masses, i a Llatinoamèrica va ser un actor clau per contenir la teologia de l’alliberament. A canvi d’aquest ajuts, Joan Pau II protegiria sempre la congregació de qualsevol problema i, sobretot, va encobrir i permetre els abusos sexuals a menors protagonitzats per Maciel i nombrosos sacerdots de la Legió de Crist. Aquest fets van ser provats posteriorment i el següent Papa, Benet XXI, va expulsar Maciel del sacerdoci i va obligar a l’organització a reconèixer el caràcter criminal del seu fundador i líder, cosa que amb moltes reticències, es va acabar fent. La majoria dels seus membres segueixen referint-se a Marcial Maciel, que va morir impune, com “el nostre pare”.
Vicens Lozano en el seu interès per analitzar a fons el pontificat de Joan Pau II va entrevistar a Paolo Flores d’Arcalis, filòsof, periodista i sociòleg , ben conegut com a un professional seriós i rigorós, amb un gran prestigi a Itàlia. De l’entrevista Lozano n’extreu els següents paràgrafs: “Estem en un moment on la religiositat que vivim a les societats contemporànies respon al desencant davant les promeses incomplertes per la democràcia i la modernitat. La democràcia s’ha convertit en una farsa que nega drets, i la ciència i la tècnica, que prometien benestar per a la humanitat, han quedat en mans d’una minoria. El retorn a les arrels és la religió, que neix d’aquestes desil·lusions. El pontificat de Joan Pau II s’ha aprofitat d’aquest fenomen i no ha dubtat a fomentar el totalitarisme.” I remarcava que moltes anàlisis estaven equivocades: “el primer error va ser pensar des d’un primer moment que Joan Pau II era el Papa de l’antitotalitarisme. L’obsessió permanent de Wotjtyla per la demonització de la modernitat ha estat una constant del seu pontificat. El segon error greu és considerar-lo un Papa que, com sant Jordi, derrota el drac comunista. És un miratge considerar que el cristianisme ha enderrocat el mur de Berlin: el comunisme es derrotat pel consumisme i per l’hedonisme de la societat, dos dels mites detestats per Wotjtyla. L’empatia evident d’aquest Papa amb una societat òrfena de drets que havia conquerit no l’eximeix d’haver-se convertit en un integrista”.
Quan es produeix la mort de Joan Pau II, la consigna que exigia la canonització immediata del Papa polonès, el famós santo subito, va ser tot menys una acció i un eslògan espontanis. Va ser planificat fins els mínims detalls pel Legionarios de Cristo. La sintonia de l’univers de l’extrema dreta amb els postulats del Papa Wotjtyla ja es va veure quan en la seva visita a Xile, el 1987, va sortir al balcó del Palau de la Moneda al costat del dictador Augusto Pinochet. La foto va donar la volta al món.
A grans trets, el pontificat de Joan Pau II es sustenta en dos aspectes: en primer lloc, la celebració de la derrota del marxisme, juntament amb la legitimació de l’economia de mercat, el que anomena “capitalisme bo” com a solució per als països del Tercer Món, però oblidant, de manera interessada, que el capitalisme salvatge es basa en l’especulació i la usura. En segon lloc, el projecte del pontífex suposava aturar la dinàmica renovadora i democratitzadora del Concili Vaticà II: implicava desmuntar la col·legialitat episcopal, la participació de les comunitats de base… convertir la institució en més jeràrquica, i en definitiva, en més monàrquica.
Quant a l’ecumenisme del Papa polonès és un dels aspectes més lluminosos de seu Papat. Però, els crítics des de posicions reformistes, per contra, assenyalen que aquest ecumenisme de Joan Pau II sempre va tenir un marcat aspecte de desigualtat: les trobades es contemplaven des de la perspectiva que les “altres confessions” se sotmetessin a l’autoritat vaticana.
Benet XVI
El llarg mandat del polonès –al marge del seu conservadorisme involucionista– va aconseguir situar l’Església al centre de l’atenció internacional. S’acabava un pontificat de gairebé tres dècades, però molt actiu, popular, viatger. El que reemplaçaria aquesta figura emblemàtica podia ser un gran Papa, però mai no seria el mateix. El conclave per l’elecció d’un nou Papa no va tenir gaire emoció, perquè es donava per segura la tria del cardenal Ratzinguer. De seguida, es va poder copsar la fredor que despertava el Papa alemany entre els fidels. Benet XVI ja havia deixat ben clar que no pensava emular al seu predecessor. De fet, era un estudiós, un gran teòleg, una persona discreta, però distant i força tancada. Va fer allò que pensava que era el millor per a l’Església, però amb aspectes negatius en qüestions socials com és el de condemnar l’ús del preservatiu al continent africà, on milers de persones moren per la sida.
De tota manera, el fet més rellevant del seu pontificat curt- no va arribar als vuit anys- va ser el que es coneix com el VATILEAKS, l’escàndol que va treure a la llum molts dels draps bruts del Vaticà. Tot va començar amb la publicació del llibre, “Sua Santità. Le carte segrete di Benedetto XVI”, del periodista italià Gianluigi Nuzzi, molt conegut per destapar escàndols de corrupció de polítics i alts financers. El contingut del llibre era pura dinamita. Però, Vicenç Lozano va aconseguir entrevistar a un cardenal octogenari, ara ja mort, que li va assegurar que el llibre es quedava molt curt. L’entrevista va tenir lloc en a un petit menjador privat a la segona planta del luxós Hotel Excelsior de la Via Veneto. Aquell religiós repetia constantment que no volia comprometre el Papa Ratzinger, sinó que tot plegat fos un revulsiu per iniciar canvis a l’Església. Segons el seu testimoni l’escàndol es basava en tres pilars: poder, diners i sexe.
Deia el cardenal : “Actualment al Vaticà hi ha unes institucions financeres tremendament corruptes. Podem parlar de malversacions de fons, d’operacions opaques, d’afavorir importants interessos privats, de dipòsits en paradisos fiscals… La Banca Vaticana, tot i els canvis introduïts, segueix sent una institució descontrolada al servei d’alts càrrecs de la Santa Seu vinculats a empresaris amb pocs escrúpols, grups mafiosos i traficants internacionals d’armes i drogues.” I “Les lluites de poder al Vaticà són i han estat sempre una tradició secular. VATILEAKS en descobreix només algunes. A part dels ja coneguts enfrontaments entre el Papa Benet XVI i el secretari d’Estat, Tarsicio Bertone, en diversos documents queda clar que Ratzinger està cansat dels afers foscos en què està immers constantment Bertone. Benet XVI, immers en temes teològics i de la litúrgia li ha anat confiant tots els afers no doctrinals , i ell se n’ha aprofitat. Pel que fa el sexe Monsenyor X diu: em costa molt dir-ho, però fins fa molt poc a dins mateix del Vaticà hi havia un bordell amb una gran activitat. Era un dels temes tabú que tothom pretenia obviar. El prostíbul funcionava en un apartament discret i disposava de noies, nois i joves, encara que aquests no eren menors. La clientela era variada, però hi predominaven els alts càrrecs que així podien satisfer els seus desitjos més íntims sense sortir al carrer. Ara està tancat, però n’hi ha un munt a tocar de les muralles vaticanes!
La renúncia de Benet XVI i el nou Pontífex
Arran del VATILEAKS el Papa Benet XVI va anomenar una comissió de tres cardenals perquè fessin una investigació a fons de tot plegat. El resultat va ser demolidor. Tant que el Papa es va veure incapaç de fer-hi front- tenia vuitanta-cinc anys- i va optar per una mesura del tot inèdita: la renuncia. Això explica que l’argentí Bergoglio fos escollit com a nou pontífex. Fou una iniciativa de la denominada perifèria, és a dir, dels prelats sud-americans, africans i asiàtics per tal de posar fre a l’espiral autodestructiva en què havia entrat l’Església.
Però les iniciatives novadores del Papa Francesc, sobretot de tipus econòmic, de retallada de privilegis i en menor mesura de tipus de moral sexual – benedicció als homosexuals i divorciats- ha provocat una fortíssima reacció en contra- la conferència episcopal espanyola és una de les que més s’ha significat. I ara mateix es pot afirmar que hi ha una conspiració molt ben travada per tal que el nou Papa torni al “redil”. En el seu moment es va plantejar l’eliminació física de Bergoglio com malauradament va passar amb Joan Pau I – V. Lozano n’aporta proves concloents, com el testimoni del metge que va atendre el Papa assassinat amb arsènic al seu got de llet abans d’anar a dormir– . Ara, l’edat de Bergoglio ho desaconsella, però la conspiració pel control ideològic del proper Papa està en marxa.