“A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años”

05 Mai 2018

Aquesta frase s’atribueix al general Espartero, regent de la monarquia espanyola per la minoria d’edat de la reina Isabel II entre 1840 i 1843. Actualment, la pertinència d’Espanya a la Unió Europea fa inviable el bombardeig en sentit estricte, però ara sembla que el magistrat Llarena ha estat designat per l’actual Estat espanyol com una mena d’Espartero del segle XXI. Aquest fet connecta el present amb l’armari més obscur de la història peninsular.

Si Espartero estava convençut que feia un bé al liberalisme bombardejant Barcelona, Llarena està segur que defensa una idea de la democràcia elevada quan jutja els polítics escollits pels catalans com si fossin una banda dedicada al narcotràfic. Ens podem imaginar, doncs, el magistrat Pablo Llarena com un d’aquells generals emplomats del segle XIX, amb l’uniforme ple de ferralla, que es feien retratar pels pintors més cars de l’època.

Però, repassem de manera resumida els fets històrics del bombardeig de Barcelona, a finals del 1842, per ordre del general Espartero:

El general Espartero

Antecedents
El conflicte que va degenerar en el bombardeig venia de lluny. Dos anys abans Espartero havia guanyat als carlins la primera guerra (1833-1840), la qual cosa li havia donat un gran prestigi entre la població. Ho havia fet amb el suport dels republicans -l’obrerisme vuitcentista- i amb la promesa -incomplerta- que reformaria una llei tributària que castigava especialment les classes més humils. Amb el país devastat i sense suports internacionals, Espartero va acabar signant un tractat amb la Gran Bretanya que li concedia un préstec milionari per posar al dia els sous endarrerits dels militars. En contrapartida se li exigia la derogació dels aranzels que gravaven el tèxtil britànic. Això volia dir la ruïna anunciada de la indústria catalana per la senzilla raó que els britànics,- els primers que havien engegat fàbriques tèxtils de cotó-, obtenien la matèria primera de les seves colònies a un preu a un cost més baix, i per tant no es podia competir amb els seus productes. Els republicans catalans van predir el tancament de fàbriques i l’acomiadament de milers de treballadors.

D’altra banda, els barcelonins vivien amuntegats dins de les muralles, i això feia que la ciutat fos molt insalubre i els més perjudicats eren els 80.000 obrers de la indústria cotonera, que vivien en unes condicions pèssimes: reclamaven insistentment el enderrocament de les muralles, però Espartero representant dels interessos de l’Estat liberal espanyol, temorós de les successives insurreccions de les classes populars de la ciutat, no en volia sentir a parlar.

L’ambient estava molt encès. Però l’espurna que va fer saltar la revolta va ser el saqueig -protagonitzat per un grup de militars- dels comerços del carrer de l’Argenteria. Llavors la Milícia Nacional -un cos armat format per civils- va expulsar els militars de Barcelona, iniciant la revolta i Espartero va respondre amb la cita que s’ha fet famosa, convertida gairebé en un mantra, “Barcelona tiene que ser bombardeada cada cincuenta años”.

El bombardeis d’Espartero sobre Barcelona

El bombardeig
Així, el 3 de desembre de 1842, fa doncs 175 anys, el general Van Halen bombardejava Barcelona seguint les ordres del seu superior, el general Espartero, L’exèrcit espanyol va llançar més de 1.000 projectils sobre la ciutat des del castell de Montjuic El balanç del bombardeig va ser de 462 edificis parcialment o totalment destruïts, que representaven un 10% del parc immobiliari de la ciutat. Alguns molt significatius: cinc bombes van fer diana a l’Hospital general de la Santa Creu, una altra a l’Hospital Militar i a l’Ajuntament de Barcelona, on es van cremar les parets entapissades del Saló de Cent datades del 1369. La pluja de bombes va deixar un terra sembrat de runa, foc, morts i terror. I es va saldar amb 30 víctimes mortals, una xifra molt inferior a la devastació causada. Els dies abans més d’un terç dels 120.000 habitants que tenia Barcelona havien abandonat la ciutat.

La ciutat, sense possible defensa es rendeix, i Espartero se sent cofoi. Les tropes entren a Barcelona i tenim aquest testimoni: “Ofrecía un aspecto sepulcral: puertas y tiendas cerradas y casi desiertas las calles”.

D’altra banda, disposem de la visió de Ferdinand de Lesseps, aleshores cònsol francès a Barcelona que contradiu les falsedats i males interpretacions que van córrer per la historiografia tradicional. Diu Lesseps: “els esdeveniments de Barcelona no han tingut altres causes que la irritació dels catalans contra els rigors militars del general Zurbano i contra els projectes de negociacions comercials atribuïts al govern de Madrid (…) és sabut que els catalans han tingut sempre la pretensió de sostreure’s a les lleis de la monarquia espanyola(…)”. Més endavant, Lesseps, contradiu les mentides que el govern, que fomentava l’odi anticatalà tergiversant aquests esdeveniments, quan afirma: “durant els quinze dies que ha durat la insurrecció no s’ha comès un sol delicte contra les persones o les propietats”. Però, la Diputació de Madrid explicava, el 25 de novembre, que a Barcelona “han ocurrido lamentables escenas de horror y sangre”. També una obra de gran difusió, Panorama español: crónica contemporánea, explicava, el 1845, que el general Zurbano,un dels provocadors del conflicte, de fet, es dedicava a perseguir de bona fe el contraban, creient que era el que volien els catalans i – en especial els fabricants- perquè “ignoraba que algunos fabricantes son los primeros contrabandista y que algunas fábricas no son más que pantalllas de tráficos ilícitos”. Qualsevol argument era bo per justificar el bombardeig com a escarment de Barcelona.

Repressió
A part de la rendició incondicional, s’imposà el desarmament total de la Milícia, s’afusellà, s’empresonà i s’obligà al pagament d’una enorme multa a la ciutat i a fer-se càrrec dels costos de la Ciutadella – símbol especialment odiat pels barcelonins de l’opressió borbònica des de la Guerra de Successió- es dissolgué l’Associació de Teixidors i es prohibí tota la premsa, excepte el diari conservador Diario de Barcelona.

Però, uns mesos després, l’estiu de 1843, Espartero es va veure obligat a exiliar-se cap Anglaterra, i Barcelona es tornà a revoltar, fets que ja vaig explicar en un altre article: Barcelona Indòmita: 1843.

Les muralles de Barcelona van ser enderrocades uns anys després, el 1854: tenien una forta càrrega simbòlica clarament vinculada a l’Antic Règim i a la repressió militar imposada a partir del 1714.