Viure i estudiar el franquisme
20 Nov 2015
“El franquisme a Catalunya. Quinze anys de recerques 2000-20015: balanç i perspectives” va ser el títol d’un simposi que es va celebrar a principis de setembre d’enguany a la UAB. El motiu era l’homenatge a Borja de Riquer arran de la seva jubilació. L’objectiu d’aquest simposi era fer balanç del que ha produït la historiografia catalana sobre el franquisme. Coincideix, doncs, amb la celebració dels 40 anys de la mort del cap d’Estat totalitari, que vam patir durant tants i tants anys.
Borja de Riquer en aquest simposi va fer una conferència que ens ha servit de base per a l’elaboració d’algunes de les següents consideracions:
L’historiador assenyala que ell, en primer lloc, va viure el franquisme, o una bona part, i en acabat va voler estudiar-lo. Després de la mort del tirà, el franquisme encara no era objecte d’estudi acadèmic sinó de debat polític. Era molt difícil tenir accés a la documentació del règim, la que s’havia salvat de la destrucció ordenada per Adolfo Suárez el 1977.
El franquisme dels franquistes
Riquer explica que ja de bon començament li va interessar molt més el món dels franquistes que no pas el dels antifranquistes. Això el va dur a estudiar els catalans de Franco, tant els de Burgos com els de Barcelona. La seva conclusió en aquell moment va ser ben clara: no hi va haver cap problema rellevant per part de la gran burgesia catalana, que va cercar el seu lloc dintre del règim. Al contrari, segons el seu parer, va ser un grup social agraït, ben acomodat, notablement beneficiat i engreixat per la barreja de paradís fiscal i laboral que va ser la dictadura franquista.
Però, el temps va matisant les coses i aquest any mateix, el 2015, ha sortit un llibre, El llarg procés. 1937-2014 de Jordi Amat, on explica el col·laboracionisme d’alguns polítics i intel·lectuals significats catalans amb el règim franquista i la claudicació catalanista en la primera postguerra. De tota manera, el tema no deixa de ser polèmic: fins a quin punt les conversions al franquisme estaven dictades pel convenciment ideològic o per la necessitat, ens podem preguntar. Segurament, es van donar les dues coses.
Per altra banda, quina autoritat tenim per jutjar posicionaments presos en situacions extremes? Cal recordar que a Catalunya moltes persones sobretot de la burgesia, però no únicament, es van passar al franquisme perquè van veure perillar no només la seva posició social, sinó també la seva vida. Maurici Serrahima ho va explicar clarament a la seva obra Mentrestant escrita a la primeria dels anys quaranta, en la més absoluta clandestinitat: les autoritats catalanes no van poder o saber aturar els assassinats amarats d’odi i ressentiment d’una FAI farcida de molts indesitjables i, d’altra banda, d’un gran nombre d’incontrolats. Aquest “fer-se franquista” està molt ben explicat en les memòries d’Ester Tusquets, Habíamos ganado la guerra, quan narra les circumstàncies per les que van passar els seus pares durant la guerra. Arran d’aquesta, la seva mare va continuar franquista durant tota la vida i el seu pare va passar de ser franquista a fer-se del PSUC.
També és ben il·lustrativa sobre aquesta qüestió l’obra de Rafael Nadal Quan n’hi dèiem xampany: explica les vicissituds de la seva nissaga, des que el seu rebesavi va emigrar a França a la zona de la Xampanya i va crear una indústria tapera amb estret contacte amb la de Cassà de la Selva, el seu poble natal, fins la Guerra Civil espanyola. La família es va fer franquista per defensar els béns, la posició i la pell.
Ara bé, la història de molts descendents d’aquests franquistes de “corre-cuita” ens indica clarament que aquells anys, sobretot del primer franquisme, van ser tan inimaginables per a la majoria d’aquells col·laboracionistes que, ni per un moment, ni en el pitjor dels seus somnis van poder suposar una situació d’extermini premeditat tan brutal de tot allò que representava la catalanitat. Per dir-ho ràpid: el franquisme ha esdevingut residual a Catalunya perquè va representar un retorn al pitjor del segle XIX, tan sinistre i grotesc que els mateixos simpatitzants catalans el van acabar trobant odiós.
És una història que es pot trobar en moltes famílies catalanes. Certament, molts intel·lectuals i polítics significats del catalanisme, com Cambó, Pla, Gaziel, Ignasi Agustí, van col·laborar amb el franquisme, de la mateixa manera que ho van fer Gregorio Marañón, Pío Baroja i Azorín. Però, gairebé tots, van quedar esfereïts i garratibats. Ho explica Joan Estelrich, un d’ells, al seu dietari del 31 de gener de 1940: “Fa un any tota Catalunya estava per Franco… era el moment d’emprendre una integració espanyola. Després han vingut les decepcions. Tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada.” Pla anota en el seu dietari (15 de maig de 1956) “El fàstic físic que em fa en Franco em deprimeix”.
El mateix Cambó que havia subvencionat als insurrectes, i que era la segona vegada que posava els seus interessos de classe per davant del seu catalanisme, va veure, amb profunda decepció, com el seu intent de salvar el catalanisme conservador en el nou relat històric del franquisme quedava en un no res. Als franquistes tant se’ls hi donava que el catalanisme fos de dretes o d’esquerres. Calia esborrar-lo del tot, a qualsevol preu. Tot plegat explica la força de l’antifranquisme a Catalunya i també la revifada, gairebé miraculosa, del catalanisme. Per entendre-ho cal no oblidar el context espanyol del moment, el jou feixista i espanyolitzador, i també l’ europeu.
Segona meitat dels anys 80:
Comença l’onada revisionista de la guerra
La historiografia catalana entre 1975-1985 sorgia de la necessitat de passar comptes amb la dictadura i de donar a conèixer allò que els franquistes sempre havien amagat, la impressionant repressió en tots els seus aspectes. Però resultava difícil pretendre analitzar un règim tan peculiar com el franquista, quan les insuficiències documentals eren molt remarcables.
Amb el temps les coses van anar millorant i la historiografia catalana es va convertir en pionera en els estudis sobre la repressió política, i la de caire nacional i cultural; també ho era en els estudis sobre els grups opositors dels anys 40 i 50, sobre les noves condicions de vida i treball i sobre la política econòmica del primer franquisme. Convé destacar que va importar a casa nostra el debat italià sobre el consens al feixisme, aplicat al règim franquista.
Però al mateix temps es van produir canvis notables en la historiografia espanyola dedicada al franquisme. L’any 1988 va tenir lloc a Madrid un gran congrés organitzat pel la UNED per Javier Tusell. Allà es van començar a veure les maniobres de deformació o de tergiversació del concepte mateix d’oposició al franquisme. A tall d’exemple, en analitzar la temàtica de les comunicacions presentades, xocava veure que el 40% d’aquestes es referia a diferents famílies franquistes: monàrquics, falangistes dissidents, carlins, catòlics, regionalistes, militars, antics militants de la CEDA, radicals, etc, a les que qualificar d’oposició era un despropòsit interessat. Un altre 30% es referia exclusivament al món dels socialistes: cal recordar que el 1988 estàvem en plena onada felipista. Només l’altre 30% de les comunicacions eren dedicades als grups realment opositors, com els republicans en general, els comunistes, els anarquistes, els nacionalistes bascos i catalans i tota la gent que vivia o havia viscut a l’exili.
Què hi havia al darrere? Riquer respon: “Hi havia la necessitat de construir la història dels dissidents franquistes magnificant-la i convertir-la en un element central per a la versió de la Transició que es volia divulgar. I d’altra banda,els socialistes eren al poder i calia desmentir les tesis que minimitzaven la seva participació en la lluita antifranquista, sobretot durant els darrers anys de la dictadura”.
S’ha volgut apaigavar la memòria de com de brutal va ser el règim franquista. Però la memòria, -fam, misèria i repressió – es necessària perquè sense ella res del present es pot entendre. Una dictadura militar –amb més precisió, un Estat totalitari– histèricament integrista va instal·lar una maquinària ferotgment repressiva i venjativa. S’asfixiava a la societat amb una atmosfera tòxica, resclosida, de guanyadors i de perdedors. La cultura va ser trinxada i convertida en una cosa infecta. De fet, es va intentar convertir Espanya en una fortalesa medieval defensada a base d’un mentalitat militar i religiosa, a sang i foc, allò d’ “España, reserva espiritual de Occidente”. Una ideologia llòbrega, amb pudor de morts, amb les seves institucions tronades i autoritàries, que tenia arrels molt profundes i centenàries en la història política i cultural espanyoles. El franquisme no va ser cap accident històric.
La historiografia catalana a partir dels anys noranta
Durant aquells anys, dels 80 fins a meitat dels 90, es van produir debats encesos al voltant del tema. Riquer hi va participar i fa un recull de les limitacions que, al seu parer, patia la historiografia catalana sobre el franquisme. Així doncs:
Censurava el predomini de la crònica política, sovint exclusivament barcelonina. També denunciava que la historiografia catalana s’havia fixat massa en la dinàmica d’enfrontament entre règim i oposició i descuidava moltes altres temàtiques.
Criticava que la història cultural del franquisme es dedicava gairebé en exclusiva a la literatura en català, però parava poc atenció a altres manifestacions culturals com el cinema, la ràdio i, fins i tot, festes populars fetes en castellà.
Sostenia que els estudis sobre l’Església es centraven bàsicament en la jerarquia i alguns capellans nostrats i resistents i poc en els fidels en conjunt, en la institució mateixa, en les nombroses organitzacions catòliques, etc.
Indicava que hi havia pocs estudis sobre el principal fenomen social que s’havia havia produït a Catalunya durant la dictadura, el gran moviment migratori, amb l’arribada de gairebé dos milions de persones, sobretot del sud d’Espanya: calia passar dels estudis simplement quantitatius i dels testimonis personals a unes anàlisis molt més profundes sobre l’impacte de les migracions en el món laboral, i sobre les actituds d’acceptació o de refús que es van produir.
També assenyalava que el fet nacional estava sent estudiat com si fos un patrimoni exclusiu del les organitzacions nacionalistes i no afectés de ple al conjunt de la societat. És a dir, pensava que s’estava divulgant una visió massa restrictiva, elitista i intel·lectualitzada de la qüestió nacional. El catalanisme polític era un lloc de trobada, tranversal i plural, no pas el patrimoni de quatre patriotes.
De tota manera, cal tenir present que les limitacions o mancances de la historiografia catalana fins a finals del segle XX eren força comprensibles atesa la brutalitat de la repressió franquista sobre la cultura catalana en qualsevol aspecte. Sens dubte, el que el règim buscava d’una manera clara, sense embuts, era la seva total anihilació. Era allò de “mort el gos, morta la ràbia”. Ara bé, l’autocrítica, sorgida en el mateix gremi d’historiadors, era una excel·lent prova de la seva salut mental i intel·lectual.
Però Riquer fa un pas més i explica que li agradaria aprofundir en els projectes franquistes per a Catalunya, però no només els dirigits a les elits culturals, sinó també a les polítiques concretes d’espanyolització de les classes mitjanes i populars. I veure si es pot parlar de nacionalització negativa del franquisme, ja que el balanç final mostra uns efectes força contraris als desitjats pel règim.
Es tractaria d’analitzar com l’adoctrinament oficial via ensenyament, mitjans de comunicació, institucions oficials, etc, va resultar molt insuficient i fins i tot contraproduent. Va aconseguir despolititzar i espantar a la població, però no guanyar adeptes. De fet, els procediments i discursos franquistes no sols no van generar àmplies adhesions sinó que més aviat van provocar rebuig. A tall d’exemple, ni el discurs falangista ni el nacionalcatòlic van aconseguir grans simpaties ideològiques perquè tots dos estaven basats en la coacció i la repressió.
L’historiador planteja que cal estudiar el fracàs de la política nacionalitzadora del règim franquista a causa de la resistència, al principi passiva però més endavant activa, de la societat civil catalana. Segons la seva opinió, la principal batalla ideològica i política es va donar en termes culturals i d’identitat. Els anys 60 i 70 van tenir lloc continues batalles que deixaven entreveure que hi havia sectors rellevants de la societat catalana que no acceptaven ser dominats ideològicament pels franquistes. Fins i tot, Riquer suggereix que l’absència de propostes polítiques atractives per part del règim va impedir que pogués resistir ideològicament davant la creixent ofensiva cívica i cultural de caràcter democràtic, progressista i catalanista d’aquells anys. Un exemple d’aquesta situació seria el fracàs del projecte, pretesament liberalitzador, de Fraga Iribarne: el règim franquista no podia endegar amb èxit cap obertura seriosa perquè, a llocs com a Catalunya, seria clarament desbordat, i per aquesta raó sempre es trobava abocat a la repressió, amb la qual cosa encara es deslegitimava més.
Els ‘pisos de la muntanya’, construits per empreses de paya propietat del aleshores president de les Corts, Rodríguez de Valcárcel, a Santa Coloma de Gramenet, exemple d’urbanisme franquista
Finalment, assenyala que caldria començar a avaluar “els costos del franquisme”, és a dir el preu pagat per la immensa majoria de ciutadans a causa de la política autoritària, classista i antipopular del règim. Es tractaria no només d’avaluar els costos humans i culturals de quaranta anys de totalitarisme, sinó també els costos materials, –ecològics, urbanístics, científics– i els dèficits en serveis públics –sanitaris, escolars, d’infraestructures. Ras i curt: ens caldria saber quina és la feixuga herència que ens ha deixat el franquisme i que ha hagut d’assumir la democràcia.
I hi podríem afegir altres costos molts importants, i a la llarga decisius, com és la mateixa debilitat de la democràcia, cosa que fins ara no s’ha assumit.