Només són dones

30 Oct 2015

S’està representant al TNC de Barcelona (Sala Petita) una obra de teatre que porta per títol Només són dones, que explica cinc històries ficcionades però basades en moltes històries reals, sobre els sofriments i penúries que van viure milers de dones a les presons franquistes arreu de l’Estat espanyol.

‘Només són dones’, imatges de la representació al TNC

El programa de mà ofereix uns fragments de l’obra de Mary Nash Treballadores. Un segle de treball femení a Catalunya (1900-2001), que reproduïm a continuació pel seu evident interès:

“La victòria dels militars insurgents en la Guerra Civil va tancar brutalment el camí de les dones cap a la igualtat i la ciutadania. En el marc de la violència extrema de la postguerra, la dictadura franquista va derogar la democràcia, va abolir la legislació republicana i va destruir els drets i la llibertat. Moltes dones van ser brutalment reprimides, empresonades o executades a causa de la seva lluita durant la Guerra Civil i per la seva resistència al règim dictatorial. Treballadores, mestres, bibliotecàries, infermeres, oficinistes i dones de tots els oficis van ser depurades del seu treball i van patir els rigors de la dictadura […]

Franco acusà la Segona República de corrompre les dones i de contaminar la seva feminitat. Va posar en marxa una veritable contrarevolució de gènere i pretenia construir una nova dona per a l’Espanya franquista. Enfront del model igualitari republicà de drets i de ciutadania, establí la desigualtat i la dependència femenina. De fet, la redefinició de rol de les dones esdevingué una peça clau en la maquinària repressiva del règim dictatorial. La legislació, el sistema educatiu i institucions com la Sección femenina i l’Esglèsia van imposar un implacable ordre patriarcal que regulava la subordinació de les dones i la supremacia masculina. Convertides en sers subalterns, sense drets ni esperança de llibertat, van ser confinades a la domesticitat forçada de la llar i obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes.

Sota la influència del nacionalcatolicisme i del nacionalsindicalisme, l’Estat franquista va reprendre un arcaic codi de domesticitat que relegava la dona al santuari de la llar en nom del sagrat deure com a “àngel de la llar” i “perfecta casada”. La noció d’un únic destí biològic i religiós de la maternitat va ser indiscutible. Pilar Primo de Rivera, delegada nacional de la Sección Femenina de la Falange, l’única organització política del règim, declarava en un discurs de 1940 que la maternitat era un objectiu biològic, cristià i espanyol ineludible. La Nova Espanya franquista va establir un marc legal que discriminava obertament les dones i les restringia al món familiar regit per l’única autoritat masculina. El nou arquetip femení es basava en la domesticitat, la submissió i el pudor. A més, l’auge del nacionalcatolicisme va coincidir amb la croada per a la restauració de la família com a fonament bàsic del Nou Estat , el guardià de la qual era la nova dona franquista […]

L’Espanya franquista va anul·lar immediatament els drets laborals igualitaris introduïts per la Segona República. En plena Guerra Civil, el 1938, el Fuero del Trabajo va rebutjar el treball assalariat femení en declarar que l’Estat “liberará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. El règim va abolir els drets republicans que havien suprimit qualsevol discriminació laboral de les treballadores casades. Tractava d’expulsar-les del mercat laboral amb disposicions oficials i la coacció social i nacionalcatòlica que les estigmatitzava perquè s’allunyaven de la correcció femenina i perquè desatenien les obligacions domestiques.

De manera paral·lela, el règim va aplicar mesures protectores a la família patriarcal per forçar la total dedicació de les treballadores casades a la llar i la maternitat, en un context de promoció de polítiques pronatalistes. La concepció orgànica del Nou Estat va reforçar la figura del pare com a cap de família. Així, la Llei de subsidis familiars (1938) i el Plus de càrregues familiars (1945) van establir un model patriarcal de treballador, cap de família i mereixedor d’un sou familiar. Les lleis van reforçar la dependència femenina en regular que el marit podia percebre el sou que guanyava l’esposa (1944) i durant gairebé quaranta anys, fins el maig de 1975, qualsevol dona casada necessitava l’autorització marital per tenir un contracte laboral”.

Segons Carme Portacelli, directora de l’espectacle, la República va significar per a les dones la conquesta de l’espai públic. El dret a vot, l’educació i el divorci són el reflex d’un esperit alliberador que la “cruzada” catòlica va trencar de soca-rel. Portacelli escriu al programa:

“La repressió de la dona durant la dictadura franquista va ser per una raó doble: per “roges” i per alliberades. I el càstig també va ser doble: d’una banda, les dones van ser jutjades i condemnades per tribunals militars, per delictes “d’auxili, incitació o a la rebel·lió”, és a dir, per “roges”. D’altra, es produeix una segona condemna social: la reclusió a l’espai domèstic i l’abandonament dels espais públics que només podien ser ocupats per homes. Hi havia un tercer càstig que era utilitzar les dones com a botí de guerra: el cos femení es feia servir per evidenciar el poder dels homes.

La invisibilitat de la lluita i el patiment dels homes impregna, fins i tot, els mateixos estudis sobre la memòria històrica. Alguna d’ells va declarar coses com: “L’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país”.

La lectura del programa de mà i la visió de l’espectacle esfereeixen perquè de tot això, des de el punt de vista històric, només fa quatre dies, i perquè no sols no hi ha un reconeixement de tot aquest patiment de les dones sinó que s’amaga i es dissimulà en tots els discursos i instàncies oficials. La comparació amb la recent disculpa del ex-premier britànic Tony Blair, arran de la seva col·laboració en la guerra d’Irak, tot i que forçada per un informe inculpatori en marxa, és sagnant. La conclusió és que un informe, promogut per la societat civil, és possible a la Gran Bretanya però difícilment imaginable al Regne d’Espanya.

Per acabar-ho d’arrodonir el ministeri d’Educació impulsarà “una FP bàsica de mestressa de casa”. Es dirà Actividades domèsticas y limpieza de edificios i constarà de dues mil hores lectives. Al temari hi ha activitats complexes com “aprendre a fer una llista de la compra” o “sargir un mitjó”. Una mica com la Sección Femenina del franquisme, però amb l’aire més modernet del PP. El BOE diu, i no és una broma, que “s’hauran de tenir en compte la creixent complexitat dels electrodomèstics”. A les classes, diu, també s’ensenyaran a seleccionar “el programa de rentat i centrifugat adequat a cada peça de roba o la dosificació dels productes de neteja (detergents, suavitzants, altres) en les proporcions indicades pel fabricant. Em sembla que hi ha alumnes que s’ho partiran en dos anys, per no anar tan ofegades.