És poc discutible que qualsevol sistema de redistribució de la riquesa entre territoris ha de ser flexible i tenir mecanismes correctors per fer de contrapès a la manca d’equitat i a les  ineficàcies que el sistema pot generar. Si no és així, hi ha el perill de vestir un sant per despullar-ne un altre, és a dir, resoldre un problema a les regions receptores a costa de crear-ne un altre de més gros a les regions contribuents netes (les que paguen).

Per què les regions de l’interior i del sud d’Espanya tenen un limitat grau de desenvolupament?

A Espanya, un error inicial ha estat crear un sistema de solidaritat autonòmica, sense abordar prèviament les causes de les desigualtats entre territoris. Sobretot, la pregunta clau, mai formulada, és: per què les regions de l’interior i del sud d’Espanya tenen un limitat grau de desenvolupament? Respondre a aquesta pregunta suposa qüestionar el model econòmic i l’estructura social que se’n deriva, en especial l’estructura de la propietat de moltes regions. Pot semblar una utopia, però a Portugal s’ha treballat en aquesta direcció i s’han intentat regenerar estructures pseudomedievals.

En canvi, a Espanya les classes dirigents destinen més recursos a alimentar el seu bestiar -ovelles merines, porcs ibèrics i toros de lídia- que no a propiciar la creació d’una àmplia classe de propietaris agrícoles. Això hipoteca el desenvolupament econòmic, polític, social i cultural de tot el país.

Mentre les elits econòmiques del centre i sud peninsular es basin en subvencions agràries i industrials de la U.E i del govern central, els escassos excedents d’altres regions estaran al servei d’una classe política i econòmica, que funciona a base d’una extensa xarxa clientelar a canvi de vots. Un sistema hereu del caciquisme del segle XIX, que impedeix els canvis estructurals, que Espanya necessita. Però ningú qüestiona el model, excepte Catalunya. La raó és ben clara i simple: els funciona. Serveix per a crear una “pau social”, tot apaigavant les desigualtats territorials, sense cap interès per resoldre’n les causes.

Tanmateix, les causes de les desigualtats persisteixen.

El ‘quid’ de la qüestió

La història d’aquest ineficient i injust sistema arrenca de la Constitució de 1978, que va atorgar a les províncies menys poblades la capacitat d’influir de manera decisiva en la composició de “las Cortes”, és a dir, es van sobrerepresentar. Es va vendre com una manera de garantir majories estables parlamentàries, que traduït volia dir assegurar la victòria de la UCD, partit que era part de l’estructura administrativa del franquisme, i a més impedir que els comunistes tinguessin un grup fort al Congrés.

Presidents autonòmics d’Andalucia, Cantabria, Asturies, Canaries, Extremadura i Madrid, amb altres ‘barones’, el 2015, durant la desfilada del Dia de la Feta Nacional_ EFE

Com explica Sergio del Molino a La España vacía, aquesta Espanya despoblada ha propiciat que els dos grans partits que s’alternen en el poder, amb menys del 40% dels vots emesos, hagin pogut controlar l’Estat amb majories absolutes. Aquest poder de les majories rurals es justificava dient que així veien representats els seus interessos al Parlament. Mentida podrida. Els que remenen les cireres en aquests zones són els anomenats col·loquialment barones, dirigents regionals amb molt de poder, en molts casos, neocaciques amb xarxes clientelars i nepotistes molt denses, que aconsegueixen canalitzar inversions i ajuts per als seus territoris, a canvi de vots sobrerepresentats. És una retroalimentació constant: els diners que arriben de l’Estat -que aquest ha de fer sortir d’algun lloc-, i de la UE serveixen perquè aquests barones mantinguin la xarxa de favors, que, al seu torn, els garanteix els vots i els governs.

Només amb una reforma electoral que eliminés la sobrerepresentació es podria acabar amb un dels vicis que més corrupció generen a Espanya i que bloqueja qualsevol assaig de nous models de desenvolupament, que no sigui inversions ploramiques o el xantatge polític entre neocacics i líders nacionals. D’altra banda, molts habitants de “la España vacía” i de la meridional se senten còmodes amb un sistema que els garanteix serveis i infraestructures. S’han acostumat als barons i les seves xarxes clientelars com un mal menor, perquè no confien gaire que hi puguin haver alternatives més dignes i honestes.

També a Catalunya existeix sobrerepresentació electoral –un diputat per Barcelona costa més electors que un a Lleida-, però aquest fet no es tradueix en un sistema clientelar neocaciquil similar al que hem comentat. Tot i que Catalunya no té llei electoral pròpia- per interessos dels partits-, no s’ha d’oblidar que encara que existís o s’aprovés aquesta estaria molt limitada pel marc normatiu general d’aplicació a tots els processos electorals.

El sistema de finançament
territorial en època de crisi econòmica

La solidaritat autonòmica hauria de ser bidireccional, és a dir, en època de crisi, les regions receptores netes i les que han estat objecte de prioritat d’inversions haurien d’ajudar a minimitzar-ne l’impacte i contribuir al creixement del conjunt de l’economia. Ras i curt: quan la crisi afecti més a les regions fins aquell moment més productives, com ha passat últimament, la solidaritat hauria de canviar de direcció.

Aquest mecanisme es dóna, per exemple, en el cas alemany: quan una regió receptora, per les raons que sigui, supera la renda mitjana del país, gràcies a les transferències de rendes percebudes d’altres regions, l’any següent passa a ser-ne contribuent net. La flexibilitat del sistema alemany permet que totes les regions puguin créixer a un ritme sostingut i equiparable. No és un sistema perfecte i alguns sectors socials en critiquen l’efectivitat, no per la concepció centralista , sinó perquè pot afectar la competència entre territoris.

Però la flexibilitat és inexistent en el model espanyol. El funcionament és idèntic en època de vaques grasses que en la de vaques magres: les regions receptores continuen rebent, quan les contribuents netes han de ser les primeres a aprovar les famoses “retallades”, mentre continuen finançant els serveis socials i les inversions arreu. Un autèntic disbarat!

Però el bo del cas és que “l’esquerra”, tant l’espanyola com la catalana, tant la dinàstica com la pretesament “regeneradora”, apuntala el sistema, tot fent grans escarafalls contra les retallades, però sense ni tan sols assenyalar tímidament quin és l’origen de tot plegat. La dreta cavernícola i defensora a “ultranza” dels seus privilegis els està enormement agraïda, i per això, de tant en tant, els tolera alguna manifestació o algun discurset en una gala pública.

“E la nave gira” que diria aquell…

L’area de negocis de Madrid

El debat sobre el finançament territorial

Caldria, doncs, un debat sobre el model de finançament territorial actualment vigent, fet des de la racionalitat i el pragmatisme. Però això és impossible per la pròpia concepció centralista de l’Estat. De fet, com explica Albert Pont a “Interès d’Estat”, Espanya és hereva d’un culte ancestral a la uniformitat i al monopoli del poder -polític, jurídic, religiós, econòmic, cultural i lingüístic- que genera una aversió total a qualsevol forma de competència interna. La competència és percebuda a Espanya com la negació de la seva manera de ser i de fer, perquè continua mentalment fixada en un paradigma de l’any de la picor, en el qual la glòria de les nacions es mesurava per les seves gestes militars.

En canvi, la competència és el fonament de la democràcia representativa, del debat polític, del principi de separació de poders, de l’estat descentralitzat i de les economies més desenvolupades que ens envolten. Avui dia, la competència és el que garanteix la viabilitat econòmica de les nacions. En tots els àmbits: el polític, l’econòmic, el tecnològic, etc.

Segons l’economista Niño Becerra (article del gener de 2018), si ens remuntem a 1980, l’any en què va ser promulgada la llei que estableix i regula el finançament de les regions de règim comú (totes excepte Euskadi i Navarra), la LOFCA, prenent el PIB anual de Catalunya des d’aquest any fins a l’actualitat, -suposant que la taxa de dèficit fiscal interregional s’hagi mantingut-, i actualitzant els imports anuals de dèficit interregional a euros del 2016, surt que Catalunya té un dèficit interregional acumulat des de 1980 de més de 570.000 milions d’euros: més de mig bilió d’euros! Dues vegades i mitja el PIB de Catalunya de l’any 2016. S’imaginen el que hauria pogut fer Catalunya amb aquests fons al llarg d’aquests anys?