La Setmana Tràgica vista des del segle XXI (i 2)
15 Mar 2025
Per a situar la Setmana Tràgica, 1909, en el seu context, cal partir de la inestabilitat política d’Espanya durant tot el segle XIX, fruit de la seva incapacitat de passar de l’Antic Règim, és a dir del feudalisme i de la monarquia absoluta, a una societat liberal i a una monarquia constitucional. La violència, que va generar aquesta inadaptació a un nou sistema que s’estava implantant a tot Europa, amb ritmes diferents evidentment, no té comparació amb cap país del continent europeu. Recordem breument: quatre guerres civils –hi ha historiadors que comptabilitzen la guerra del 1936 com la cinquena, ja que segueix el mateix patró de brutalitat i violència extrema; onze cops d’estat (amb modalitats com el pronunciamiento, és a dir amb la intervenció de l’exercit), constants canvis de règims polítics i vuit constitucions.
Per tal d’evitar aquesta inestabilitat endèmica, en l’últim quart del segle XIX s’inicia un període polític conegut com la Restauració (1876-1931) –Pròpiament hauríem de dir-li la Primera Restauració borbònica, perquè la Segona és la que encara estem vivim actualment– que cerca la estabilitat a qualsevol preu. La intenció era prou bona, però el mitjans utilitzats, com la mentida i la farsa tot amagant i arrossegant els problemes van portar a la seva eclosió violenta.
Això traduït vol dir que s’establirà un govern basat en l’anomenat torn pacífic o dinàstic, en el qual els dos principals partits, el Conservador i el Liberal, que com en l’actualitat eren els partits de l’establishment, només diferien en la qüestió religiosa i para de comptar. Per a mantenir aquesta farsa, es falsejaven sistemàticament les eleccions, si calia amb la inclusió de noms de persones mortes a les llistes de votants, i tota mena de irregularitats, conegudes com el pucherazo o les tupinades. Això allunyava la població –naturalment, la que podia votar–, de les eleccions, les quals eren vistes com un tinglado.
Per arrodonir el sistema existia el caciquisme a gran escala, que obligava els treballadors de qualsevol cacic, -del color que fos- a seguir les instruccions de l’amo. Finalment, aquest sistema es va mostrar incapaç de solucionar, no només la fingida estabilitat sinó també els dos nous moviments que apareixen a finals del segle i que marcaran el segle XX: el catalanisme polític i el moviment obrer.
El catalanisme polític i el moviment obrer
L’aparició del catalanisme polític s’havia iniciat a finals del segle XIX degut a la inoperància i corrupció del sistema de la Restauració. Va ser després del Desastre del 1898, quan a Catalunya es va constatar que el règim del 1876 havia sobreviscut a la pèrdua de Cuba i de Filipines i continuava, com si res, la farsa del torn fictici dels dos partits dinàstics. Aleshores, a les eleccions del 1901, guanya, per golejada i, sobretot, de manera neta, la candidatura de la Lliga Regionalista, coneguda com la dels quatre presidents. És en aquest moment, quan Alejandro Lerroux es trasllada a viure a Barcelona, possiblement amb el suport del govern liberal de Madrid, perquè actuï com una mena de contrapès republicà de tipus radical contra el naixent catalanisme, que començava a preocupar seriosament el govern de la capital espanyola.
Ara bé, a la ciutat de Barcelona, a més del catalanisme creixent i la possible revolució que representava un moviment obrer cada cop més potent, s’estava organitzant un partit, format pels militars que havien estat a Cuba o a les Filipines, que constituïen un lobby de pressió, que alguns historiadors –Enric Ucelay-da-Cal i el mateix Josep Pich Mitjana ja citat– anomenen “partit militar” o “Capitania cubana”. Aquest últim historiador acaba de publicar un nou llibre, La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX, on sosté que molt probablement el cap d’aquest partit era el mateix rei, Alfons XIII. Aquest moviment contrari al catalanisme polític, de fet un militarisme creixent, tenia dos enemics als que considerava un focus de perill: el catalanisme polític que identificava erròniament amb els independentistes cubans, i el moviment obrer que identificava amb els esclaus de les plantacions cubanes. La conclusió és que a Barcelona veien els mateixos perills que a Cuba.
Pel que fa al moviment obrer, cal tenir present que, seguint el model francès, els sindicats creien que la vaga general era el mètode idoni per paralitzar el sistema capitalista, tot traient els obrers de la seva situació miserable. Però, a principis del segle XX, el moviment obrer té una desigual implantació a l’Estat Espanyol; a Madrid, Biscaia i Astúries la majoria de sindicalistes donen suport a la UGT, mentre que a Barcelona el sindicat socialista té poca base; per contra, l’anarcosindicalisme de la CNT té una forta implantació a Barcelona i a l’Andalusia occidental que ja venia del segle XIX.
El paper de les dones
La participació de les dones en els avalots de la Setmana Tràgica va ser molt rellevant. Cal recordar que les dones de famílies benestants, podien pagar una quota per evitar que els seus fills anessin a la guerra i que, a més, donaven medalles de protecció als soldats que embarcaven. En canvi les mares i dones dels reclutats van sortir al carrer i varen envair el port per impedir que marxessin.
La marxa dels homes treballadors a la guerra volia dir dur la família a la misèria perquè es quedaven sense el seu jornal que, tot i que era molt escàs, era el que cobria mínimament les despeses de la casa. La majoria de les dones i els infants dels barris obrers també treballaven a les fàbriques, però malgrat treballessin igual o més que els homes els sous eren molt inferiors. Per aquesta raó, era freqüent que algunes dones, fins i tot nenes menors d’edat, es dediquessin també a la prostitució per completar la paga miserable que rebien.
Un altre motiu que va encoratjar la participació de les dones en la revolta i les actuacions contra els convents era el fet que aquests centres religiosos feien una competència tipus dumping. Disposaven de nenes i dones acollides per pobresa i sobretot prostitutes que les utilitzaven, a molt baix cost, en tallers on manufacturaven grans quantitats de gènere. Això dificultava a les dones obreres d’obtenir millores laborals.
La conseqüència de tot això va ser que van ser moltes les dones que van dirigir piquets i van ajudar a formar barricades. Moltes van ser detingudes i jutjades, les més nomenades van ser una sèrie de prostitutes.
Per què la revolta va ser tan caòtica?
Pràcticament tothom està d’acord en què la revolta de 1909 va ser espontània i caòtica. Els dirigents dels partits s’ho miraven parats, escruixits, es reunien contínuament i no decidien res, i és clar, sense objectius clars i sense cap comandament, la revolta, a part de caòtica, no tenia cap mena de possibilitat . El seu desenvolupament va agafar per sorpresa tots els dirigents polítics catalans i és ben evident que les esquerres polítiques catalanes vivien a la inòpia. Òbviament, la insurrecció no va ser dirigida ni pels radicals lerrouxistes, ni pels nacionalistes republicans, ni tampoc pels anarquistes…, segurament perquè no veien clar com sortir-se’n.
Així tenim que el gran líder del Partit Radical, Alejandro Lerroux, demagog amb un fort discurs anticlerical, i probablement a sou del govern de Madrid, es trobava exiliat a Buenos Aires, però, atenció, al juliol estava de tornada i quan es van produir els fets de Barcelona es va quedar a les Canàries, a veure per on bufava el vent. D’altra banda, el número dos del partit Radical, Emiliano Iglesias, es va reunir amb Ferrer i Guardia el dia 26 de juliol, però E. Iglesias donà consignes als membres del seu partit d’abstenir-se i Ferrer i Guàrdia tornà al seu mas a Montgat. Fins i tot, se sap que Iglesias arribaria a l’extrem de prendre un purgant per tal de no acudir a les reunions amb els dirigents obrers. Per aquest motiu va ser conegut com L’HEROI DE LA PURGA.
Ara bé, com va escriure l’historiador J. B. Culla, no costa d’entendre que “el poble radical “… treballat al llarg de vuit anys per un revolucionarisme tan extremista com a confús …s’hi sentís identificat instintivament i sense esperar directrius ni consignes… es llancés a les barricades o a l’incendiarisme, convençuts que, per fi, començaven a posar en pràctica el programa radical. En aquest sentit sí que es pot parlar de la paternitat lerrouxista de la Setmana”.
La repressió
Acabada la revolta, la repressió va ser dura i arbitrària amb milers de persones detingudes, 2.000 processades, més 175 desterrades, 59 cadenes perpètues, cinc condemnes a mort efectives i dotze de commutades. Molts lerrouxistes van ser interrogats o processats, però tots van defugir la seva responsabilitat en els fets i la van atribuir a l’anarquisme, assenyalant la seva estima per l’Exèrcit i recordant l’odi que sentien cap a ells els de Solidaritat Obrera.
Els cinc afusellaments donen la pista sobre els sectors socials i polítics als quals interessava aplicar la repressió. El primer executat va ser un republicà catalanista, ja que si la vaga era separatista aquest era el millor símbol. Un altre afusellat va ser un agitador, deficient mental, que es va fer famós per ballar al carrer amb la mòmia d’una monja jerònima.
El darrer i més conegut era Francesc Ferrer i Guàrdia, un home ric, condemnat sense proves clares de participació directa, però el testimoni de dos lerrouxistes que van dir que l’havien vist en una barricada va ser suficient per a incriminar-lo. De fet, era un revolucionari real al que les autoritats volien fer desaparèixer; tot i la mobilització internacional que es va produir contra la seva execució, sobretot a França on les manifestacions van ser molt intenses, no va servir de res i Ferrer fou executat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.
Cal insistir en què la Setmanal Tràgica de 1909 va tenir una gran repercussió en l’àmbit europeu. Abans i després de l’execució de Ferrer i Guàrdia es van produir grans mobilitzacions en diversos països, – recorden les que es van produir contra les últimes execucions del franquisme- en què es van dur a terme campanyes per denunciar aquella nova injustícia de “l’Espanya negra o inquisitorial”. Finalment, l’Ajuntament de Brussel·les va acordar per gran majoria dedicar un monument a Ferrer i Guàrdia. Inaugurat l’any 1911, consisteix en un pedestal damunt del qual s’aixeca l’estàtua d’un atleta nu que enlaira una flama cap al cel. Una còpia exacta d’aquest monument s’alça des de l’any 1990 a la muntanya de Montjuïc, a molt poca distància del lloc on Ferrer va ser afusellat. Curiosament hi ha moltes escoles a Europa, sobretot a França, que porten el nom d’aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna, i ben poques a Catalunya i no diguem a Espanya…
Conclusions
El sistema de la Restauració sortí molt tocat. La revolució de 1909 s’emportà per davant l’intent regeneracionista de Maura i va forçar la caiguda del seu govern. Ara bé, a empentes i rodolons, la Restauració, pretesament constitucional, va durar fins el 1923 i aleshores es tragué la màscara i el Rei acceptà, sense grans escarafalls, una dictadura militar de tipus feixista italià, la de Primo de Rivera.
En paraules de l’historiador Josep Pich Mitjana, l’any 2015, una plausible interpretació:
“El moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió, van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com en les dretes reaccionàries discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard”.