La Setmana Tràgica, vista des del segle XXI (1)
01 Mar 2025
Els fets de l’anomenada Setmana Tràgica (1909) van marcar profundament Barcelona, Catalunya i de retruc Espanya. Ens adonem que tot i que han passat més de cent anys d’aquells fets, hi ha aspectes que es poden considerar superats, com el violent anticlericalisme i fins i tot les pèssimes condicions de vida de la classe obrera. Ara bé, n’hi ha d’altres que continuen ben vius, com l’anticatalanisme de gran part de la població espanyola i la persistència de la monarquia borbònica.
La idea que la majoria tenim al cap quan parlem dels successos a Barcelona els dies de l’estiu de 1909 (entre el 26 de juliol i el 2 d’agost) és una imatge simple de molts convents cremant per tota la ciutat. Efectivament va ser un moviment anticlerical, però hi van confluir molts altres aspectes de manera que es pot considerar un conflicte força complex. Els aspectes més significatius són els següents:
• Una revolta contra la guerra colonial al Marroc que castigava les classes populars
• Un conflicte anticlerical
• Una vaga obrera contra la guerra i per les males condicions de vida dels obrers
• Un intent d’una revolució republicana (la més important abans de 1931)
La denominació de “Setmana tràgica”, possiblement, es deu, com va dir Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, en una ponència a l’Ateneu Barcelonès, a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall( 1963) titulat:” Maragall i la Setmana Tràgica”, i a la gran obra d’investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain (1968).
Ara bé, com va començar tot plegat? Quina va ser l’espurna que va provocar l’incendi? El detonant d’aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on a principis de juliol havia començat la Guerra de Melilla. A banda del fet que la majoria de mobilitzats eren catalans, cal recordar que els reservistes eren homes joves que ja havien fet el servei militar, però la majoria eren casats i amb fills per mantenir. El sentiment d’injustícia s’incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l’exempció d’incorporar-se a files si pagaven 6.000 rals (1.500 pessetes). Ara vindrien a ser uns 50.000 euros, una quantitat fora de l’abast dels obrers de l’època que cobraven només entre 20 rals (5 pessetes) i 10 rals al dia.
A més a més, la Guerra de Melilla era percebuda a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política madrilenya, ja que a Catalunya l’antimilitarisme venia de molt lluny. La pregunta que cal formular és la següent: per què Espanya sostenia una guerra de tipus colonial a principis del segle XX, pocs anys després d’haver perdut les restes del seu Imperi, Cuba i Filipines, el 1898? A quins interessos responia? La resposta la trobem en el context europeu de l’època: a finals del segle XIX i principis del XX, fins a la Primera Guerra, qualsevol país que a Europa volgués ser considerat com una potència, encara que fos mitjaneta, calia que tingués colònies. És la gran època dels imperis colonials europeus. Per aquesta raó, la pèrdua de les restes de l’Imperi espanyol produeix un enorme sotrac en les classes dominants espanyoles, “el Desastre”, però, en canvi, les classes populars que se’n van a veure els toros tranquil·lament. Per contra, quan en el primer quart dels segle XIX, es va produir la pèrdua de la gran part de l’Imperi, des de Mèxic fins a l’Argentina, no va haver-hi cap daltabaix públic, tot i el seu impacte va ser molt rellevant en les finances públiques i, per tant, en l’empobriment del país.
Així doncs, quan a principis del segle XX, a la Conferència d’Algesires del 1906, hi ha un repartiment dels territoris africans, els menys rics, que no havien estat ocupats per la Gran Bretanya i França, a Espanya li toca la zona del Rif del Marroc, mentre que França es queda amb la part més fèrtil del país nord-africà. Espanya hi estableix un “Protectorat”, eufemisme de colònia de l’època, però és una zona muntanyosa, pobra i amb una població berber molt bel·licosa. Tanmateix, a prop de Melilla es descobreixen uns jaciments de ferro, les mines d’Ouixan. Per tal d’explotar els jaciments, es va formar una societat, la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR) en la que estaven representades les elits econòmiques del país: el comte de Romanones, el comte de Güell i el marquès de Comillas entre d’altres i, com gairebé sempre, amb molta corrupció pel mig.
Per tal de poder exportar el mineral de ferro cap a la Península, calia construir un tren miner de 28 km, des de la mina fins el port de Melilla. La guerra va començar quan uns pagesos berbers malarmats atacaren les obres del ferrocarril, protegides per soldats, el dia 9 de juliol de 1909, ocasionant una desena de morts entre soldats i obrers espanyols. No els va costa gaire als propietaris de les mines convèncer al govern que calia enviar tropes de reforç per tal de protegir la inversió i les obres en curs. Aquestes tropes serien bàsicament reservistes embarcats a Barcelona en vaixells de la Compañía Trasatlántica propietat del marquès de Comillas, accionista també de la CEMR. L’assumpte va adquirir un aire grotesc quan la marquesa de Comillas i la de Castellflorite van anar al port a repartir medalles, escapularis -on posava “detente bala” – i tabac a les tropes que embarcaven, mentre el malestar entre la població era molt gran i es mobilitzava contra l’embarcament. La indignació entre la classe obrera, que estava desesperada per la injusta i escandalosa situació, va ser enorme. I cal tenir-la en compte per mirar d’entendre els successos posteriors.
Ara bé, en aquell moment van surar altres causes més profundes. Durant els esdeveniments va sorgir l’anticlericalisme latent a la societat catalana, que venia gairebé d’un segle enrere, de la l’època de les bullangues. Les classes populars veien el clergat sempre al costat dels rics i els poderosos. A part de la seva ideologia tradicionalment conservadora es veia amb mals ulls el tracte paternalista amb què l’Església catòlica dispensava la seva beneficència. Però la crítica més contundent que es feia llavors a l’Església era el domini gairebé total que tenia del sistema educatiu; sobretot per part d’aquells sectors progressistes que advocaven per una educació laica. En aquest context, el juliol de la Setmana Tràgica, el lerrouxisme va atiar amb vehemència l’anticlericalisme amb proclames furibundes del tipus – elevad las monjas a la categoria de madres -però no el va crear; en canvi, curiosament o potser no tant, la repressió governativa posterior a la revolta fou en contra de la ideologia pro escoles laiques.
Un aspecte interessant a recalcar és que la vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical, més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. Es una diferència substancial amb la Guerra Civil, en la qual van ser atacats tant els edificis i els símbols com les persones. Curiosament, cal destacar que tot i ser claríssimament una vaga obrera, ni una sola fàbrica ni un sol banc van ser atacats.
Desenvolupament de la vaga obrera contra la guerra
A principis del mes de juliol, tenen lloc actes arreu de Catalunya en contra de la lleva, en contra del govern i fins i tot a favor de la independència marroquina. Fervoroses campanyes mediàtiques van escalfar els ànims, com l’anticolonial d’Antoni Rovira i Virgili a El Poble Català, o la del lerrouxisme (que va atiar l’anticlericalisme i les tensions socials ja existents). Una setmana després del primer embarcament arriben notícies sobre la mort en combat d’uns 300 reservistes i això encén més encara els ànims.
La vaga estava prevista per al 2 d’agost. Però Solidaritat Obrera (organització sindical entre socialistes i anarquistes) la traslladen al dilluns 26 de juliol, per dificultar l’acció repressiva de la policia. I a Barcelona es reuniren sindicalistes, socialistes, anarquistes, republicans nacionalistes y radicals lerrouxistes. Però, els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar la revolta, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment sense direcció i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical.
La vaga del dilluns 26 de juliol a Barcelona fou tot un èxit –la ciutat es va paralitzar en no funcionar ni els tramvies ni el gas ni l’electricitat– i es mantingué controlada pels convocants, en un ambient d’unanimitat en protesta contra la guerra. Però cap al vespre començaren a sorgir els primers brots de violència al barri obrer del Poblenou, on la indignació popular es va focalitzar contra els tramvies i contra l’escola marista que va ser cremada. Hi van haver 2 morts i 11 ferits greus. Tot i que la vaga a Barcelona s’inicia amb força èxit, per la geografia catalana els ritmes són desiguals: s’estén sobretot a Terrassa, Mataró, Sitges, Granollers i Sabadell, entre d’altres ciutats.
L’aturada té poc ressò a Espanya. Quan esclata la vaga, el president del govern Antoni Maura està de vacances estiuejant i és el ministre de Governació (ara d’Interior), Juan de la Cierva, qui se’n fa càrrec, tot explicant a la premsa de Madrid que es tracta d’un moviment separatista i que les comunicacions amb Barcelona estan tallades; això del separatisme s’ho empassa tothom i és un argument de gran pes per desmuntar la protesta per Espanya. La vaga obrera es transformada pel govern de Madrid en un revolta separatista de tipus catalanista.
A més, la reacció del ministre de Governació Juan de la Cierva fou declarar l’estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona. Això provocà la dimissió del governador civil Ángel Ossorio y Gallardo, un advocat liberal molt raonable, per estar en desacord en donar preeminència als militars en el control i la repressió, després que el Capità General deixés clar qui manava en aquells moments. Cal recordar que durant el segle XIX, l’estat d’excepció va ser la norma a Barcelona, gairebé el 70% d’aquells anys. Barcelona era considerada una ciutat indòmita.
La crema de convents i edificis religiosos comença el dimarts 27 de juliol, sobretot a Barcelona, però també en altres poblacions catalanes com Badalona, Mataró, Sabadell, Manresa, Palafrugell, etc. i continua dimecres 28. Una minoria de joves i exaltats són els que cremen els edificis religiosos i profanen algunes tombes, mentre la gent s’ho mira amb curiositat però sense fer res per impedir-ho. Curiosament, els carlins catalans, molt clericals, no fan res per defensar les esglésies.
Un dels aspectes més destacats i fotografiats d’aquells dies de juliol a Barcelona va ser l’exhibició de cadàvers després de la profanació de tombes com al convent de les Jerònimes, on les monges eren enterrades, no al cementiri sinó al propi convent. La raó de la sinistra profanació de tombes i encara més la grotesca exhibició dels cadàvers sembla que es devia a una estranya brama que corria entre els barcelonins: se suposava que els convents eren centres de reclusió de dones de mala vida, que es deia llavors, i que a les que es resistien, les assassinaven i eren enterrades al mateix convent.
Pel que sembla, grups de nois incendiaris van voler comprovar si això era cert i van trobar cadàvers aparentment lligats de mans i ho van interpretar com una confirmació de l’absurd rumor sobre les monges assassines, quan la realitat era que a les monges les enterraven amb les mans juntes en posició de resar.
El dijous 29 desembarcaren les primeres tropes que el govern havia enviat des de València, amb la premisa de reprimir una revolta separatista. El restabliment de l’ordre va permetre l’obertura d’algunes botigues d’aliments per primer cop aquella setmana. El balanç dels disturbis a Barcelona on l’acció de l’exèrcit serà molt violenta, fou de 78 morts (75 civils i tres militars) i 112 edificis cremats dels quals 80 religiosos. El total de morts a Catalunya va superar el centenar.
És destacable la negativa de les tropes de la guarnició barcelonina a disparar sobre els que consideraven els seus companys; tan és així que els van rebre amb crits de “Visca l’exèrcit! Fora la guerra! Amb la falsedat de titular-la com a revolta separatista, quan era una revolta obrera, es reforçaren les tropes amb forces portades de València, Saragossa, Pamplona i Burgos, que finalment dominaren la situació.
Els historiadors més joves actuals assenyalen que la revolució de 1909 va tenir un important component republicà infravalorat (en Un intento fallido de regenerar España de 2019, Josep Pich Mitjana i David Martínez Fiol aporten evidències del que va ser un intent de revolució republicana). No es va donar a la ciutat de Barcelona, però sí a altres llocs. Per exemple, a Sabadell es va proclamar la República i és la ciutat on, a part de Barcelona, els successos revestiren més gravetat ja que la vaga general esdevingué un autèntic moviment revolucionari de tipus republicà. Els revoltats van aïllat la ciutat tallant tota mena de comunicacions (telèfon, telègraf i ferrocarril). Així doncs, el de Sabadell va ser el primer intent de proclamació de la República del segle XX. A la resta de l’estat el suport a la vaga general fou escàs, com ja hem comentat, i només tingué certa influència a Alcoi, Calahorra i Tudela i algun rebuig a la guerra de forma puntual a València i Saragossa
Segons l’historiador citat, Josep Pich, el diari El Mundo de Madrid reconeixia el dia 9 d’agost de 1909 que:
«Se ha pretendido que los sucesos de la última semana tuvieron un carácter separatista. Esto es una falsedad que conviene destruir»
I un periodista progressista de la capital espanyola escrivia que l’omplia de:
“amargura lo que leo en algunos periódicos de Madrid y provincias, tratando de la enorme catástrofe que comenzó el 26 de julio, atribuyéndole al malamente titulado «separatismo catalán», pidiendo para Barcelona medidas de rigor y solicitando poco menos que el degüello general de los catalanes. Hay que destruir esta leyenda”.
Mentre tot això està passant, l’anomenada guerra de Melilla va in crescendo i el mateix 27 de juliol té lloc el Desastre del Barranco del Lobo amb la derrota de les tropes espanyoles davant dels rifenys amb 150 morts, entre ells un general i més de 500 ferits. Quan arriben a Barcelona les notícies de la derrota al Marroc, això encén encara més els ànims de la gent.
En el proper article sobre la Setmana Tràgica, parlarem del context social i polític de l’època, així com de les repercussions a curt i llarg termini i de la dura i arbitraria repressió, que va tenir un enorme impacte en l’opinió publica europea.