La resistència. Dinamarca, 1943
11 Gen 2025
En un moment en el que en els països occidentals i, en especial a Catalunya, predomina el desànim, l’apatia i també un cert cinisme va ser un goig i una sorpresa trobar en el llibre del pensador holandès Rutger Bregman, La Humanitat. Una història d’esperança, aquella que ens explica el que va succeir a Dinamarca, el 1943, en plena ocupació nazi. És una història de persones ordinàries que van fer coses extraordinàries i, comptat i debatut, demostra que la resistència té sempre sentit, encara que les circumstàncies siguin fosques i que sembli que l’esperança és un absurd.
Setembre 1943
Tota la cúpula del Partit Socialdemòcrata es troba reunida a Copenhaguen a la seu dels Sindicats de Treballadors. Els presents escolten amb horror un oficial nazi penedit, que els explica que els alemanys estan preparant fins l’últim detall una ràtzia per a arrestar tots els jueus danesos i portar-los en vaixell cap un destí desconegut, probablement un camp d’extermini a Polònia.
La sorpresa dels assistents a la reunió és majúscula perquè a Dinamarca fins aquell moment no hi havia hagut lleis discriminatòries contra els jueus, com l’obligació de portar l’estrella groga cosida a la roba, ni s’havien embargat les seves possessions. La reacció dels danesos va ser colpidora i fantàstica: van avisar els jueus i la majoria van poder escapar. Es calcula que gairebé el 90% dels jueus danesos van poder sobreviure a la guerra.
Quan es va escampar la notícia de la ràtzia va aparèixer la resistència en tot el teixit social danès: Esglésies, universitats, empreses, la Casa Reial, el Col·legi d’advocats i la Societat danesa de les Dones van signar una carta de protesta. I més efectiu encara, ràpidament es va organitzar una xarxa de rutes de fugida. En un parell de dies gairebé 8.000 jueus van ser portats en petits vaixells a l’altra banda de l’Estret de l’Orensud, el que separa Dinamarca de Suècia.
Però, quina explicació possible té aquest fet? Mentre que un país molt més gran com Alemanya es va empassar la propaganda racista, a Dinamarca les coses van ser molt diferents. Els líders danesos no havien deixat de reiterar la importància de l’estat democràtic i, per tant, no podia existir una “qüestió jueva”. Simplement els jueus eren considerats compatriotes.
Com és que la majoria del poble danès va resistir la pressió brutal dels nazis? Com va ser l’ocupació nazi de Dinamarca? Fem un petit repàs.
L’ocupació nazi de Dinamarca
L’ocupació alemanya a Dinamarca, el 1940, fou relativament pacífica durant els primers mesos i, a diferència del que havia ocorregut als Països Baixos o Noruega, no es va pressionar perquè es dissolguessin tots els partits polítics i s’establís un govern titella de nazis danesos. De fet, el govern legítim va continuar operant encara que havia d’obeir les ordres alemanyes, i el mateix rei Cristià X de Dinamarca va gaudir de les seves prerrogatives sense ser fet presoner (a diferència del que va succeir amb Leopold III de Bèlgica el maig de 1940).
Ara bé, una possible explicació per a aquest inusual comportament nazi rau en el fet que els nazis alemanys consideraven Dinamarca com un poble nòrdic dotat d’una «puresa racial» similar a la del III Reich. Per tant resultava totalment digne de confiança i, en conseqüència, no plantejava d’entrada cap problema que continués ocupant-se dels seus propis assumptes interns, això sí, d’acord amb els dictats alemanys.
També hi va ajudar la posició geogràfica de Dinamarca i la seva petita extensió que feia que la seva defensa fos relativament senzilla contra atacs aliats, a diferència de Noruega amb la seva llarguíssima costa atlàntica. És a dir, era molt improbable que es transformés en un front de guerra i, per tant, no calia un control ferri d’un poble que a més es considerava ètnicament tan similar a l’alemany.
A la pràctica, l’administració civil va continuar a les mans de funcionaris danesos, incloent-hi els tribunals de justícia. Els alemanys fins i tot van renunciar al fet que els tribunals militars de la Wehrmacht jutgessin els casos de sabotatge com succeïa en la resta de l’Europa ocupada.
La població danesa portava molt malament l’ocupació estrangera i la manca d’independència que se’n derivava, però els líders polítics van decidir majoritàriament que la guerra no permetia cap altra cosa que la cooperació (voluntària o no) amb una Alemanya victoriosa. Fins i tot, els partits polítics van pactar llimar les diferències ideològiques entre ells i van presentar un sol front contra les autoritats alemanyes (la qual cosa volia dir fer un govern amb representants de gairebé tots els partits no prohibits pels nazis). Això va impedir que els alemanys utilitzessin les discrepàncies polítiques com a eina per desunir els danesos i provocar lentament una nazificació de Dinamarca sota el pretext de defensar l’ordre.
D’entrada, els ocupants nazis es van abstenir d’introduir a Dinamarca els mecanismes de terror propis del Reich (com els tribunals especials de les SS) i tampoc no van exigir els primers mesos que el govern danès apliqués la legislació antisemita vigent a Alemanya. Una primerenca excepció van ser els comunistes danesos, que van començar a ser perseguits per la Gestapo el juny de 1941, després de l’inici de l’Operació Barbarroja, mentre el govern danès va il·legalitzar en aquesta data el Partit Comunista de Dinamarca a causa de la pressió alemanya.
Quan les demandes alemanyes de major cooperació danesa (permetre reclutament de danesos per servir en les SS i l’entrada en vigor de la legislació antisemita) van anar en augment el novembre de 1942, el gabinet es va oposar taxativament a aquestes noves concessions que perjudicaven la independència del país.
Aquesta política relativament tova va durar fins a finals de 1942, quan els desastres militars de Stalingrad i El Alamein van imposar a Alemanya la urgència de controlar cada vegada més la població civil de Dinamarca mitjançant el terror policíac. Com a resultat d’això, es va incrementar la resistència danesa, i els actes de sabotatge i disturbis van créixer molt.
Quan el govern danès es va negar a reprimir la població que protestava als carrers contra l’empitjorament de l’economia, el 29 d’agost de 1943 les autoritats alemanyes van dissoldre el govern i es va establir la llei marcial. També el recentment format Parlament de Dinamarca va ser dissolt, a més d’introduir funcionaris alemanys en tota l’administració pública. Al mateix temps, es van realitzar operacions militars d’assalt que van portar com a resultat la captura de la flota mercant i militar danesa.
Un cop Alemanya va obtenir el control absolut de Dinamarca, es va iniciar a mitjans del 1943 tota la logística per a la immediata deportació dels jueus encara residents en territori danès cap als camps d’extermini, en no existir ja tribunals danesos independents que els defensessin. Com ja hem explicat, la notícia va ser donada a conèixer clandestinament per un nazi penedit i la gran majoria dels 9.000 jueus danesos van escapar cap a Suècia amb ajuda de la resistència danesa. Com a conseqüència, només 450 jueus danesos van ser capturats per la Gestapo i deportats. L’estat de setge no es va suspendre fins al final de la guerra i es van instal·lar tribunals especials de les SS i la Gestapo per jutjar danesos acusats de donar suport a la resistència antinazi; en altres casos van preferir simplement assassinar aquests sospitosos sense judici.
La situació econòmica danesa es va agreujar l’últim any de la guerra quan el febrer del 1945 el país va deixar de rebre carbó des de la regió alemanya de Silèsia, atacada per tropes soviètiques. La conseqüència va ser la paralització de gran part de la indústria i els sistemes de calefacció, i també van augmentar les requises alemanyes d’aliments fins a uns nivells que amenaçaven la subsistència dels civils danesos. Malgrat això, a conseqüència de l’Evacuació de Prússia Oriental, Alemanya va exigir que Dinamarca allotgés i alimentés refugiats civils alemanys (unes 300.000 persones) procedents de l’esmentada regió. Alhora es va intensificar el terror policial de la Gestapo contra la resistència antinazi i els seus simpatitzants.
La major part de les tropes alemanyes havien estat enviades als fronts de combat i a Dinamarca tan sols van quedar unes quantes divisions d’escassa força; a més aquestes unitats van resultar aïllades de la resta de l’Europa ocupada, a finals d’abril de 1945, a causa de l’avenç aliat, alhora que desmoralitzades pel resultat de la batalla de Berlín. En aquest context, el 5 de maig del 1945, el general anglès Montgomery va penetrar en territori danès amb les seves tropes i va alliberar Dinamarca, llevat de les illes Bornholm que havien estat ocupades des de finals d’abril de 1945 per tropes de l’Exèrcit Roig. Els soldats alemanys estacionats a Dinamarca van capitular gairebé sense resistència i l’ocupació va acabar.
Víctimes
Malgrat que les característiques de l’ocupació alemanya nazi van ser molt més suaus que en altres llocs d’Europa, uns 6.000 danesos civils van ser arrestats i enviats a camps de concentració i gairebé uns mil van morir per diferents motius, represàlies, bombardejos aliats o disturbis civils i uns 2.000, la majoria tripulació de vaixells danesos van morir lluitant com a soldats aliats. Després de la guerra, 78 danesos culpables de col·laboracionisme amb els alemanys van ser sentenciats a mort per traïció, però només 46 d’ells van resultar efectivament executats.
Conclusió
Els nazis només van trobar una resistència semblant a Itàlia i a Bulgària, on els jueus estaven molt integrats, amb el resultat que en aquests països també hi van morir molts menys jueus. Com diu Bregman, en última instància, la resistència danesa va ser tan encomanadissa que fins hi tot els partidaris més aferrissats d’Hitler van començar a tenir dubtes; cada vegada els resultava més difícil actuar com si la seva causa fos justa. Fins i tot –com va dir, Lidegaard, un cèlebre escriptor danès– la injustícia necessita semblar justícia i això és complicat si una part significativa de la població rebutja la llei del més fort.