Del fracàs del liberalisme espanyol a Madrid DF

21 Des 2024

A principis del segle XIX, les classes dominants comencen a ser conscients de la decadència d’Espanya i de les seves implicacions, sobretot en política exterior. Com a conseqüència, a la mort del rei Ferran VII, el 1833, s’abandona el clàssic absolutisme i s’intenta introduir el sistema liberal parlamentari, que aleshores començava a estendre’s per Europa i que s’associava a un benestar econòmic i social.

El mecanisme per a introduir un liberalisme “moderat”, és a dir, controlable, va consistir en un pacte entre les Corts i la monarquia. Arrel d’aquest pacte la ciutat de Madrid va canviar les funcions tradicionals de cort per les d’una capital liberal, amb un ull sempre posat en les capitals emergents d’aquell moment, París i Londres. El projecte era emular-les, però sense tenir en compte que cadascuna d’elles tenia al voltant un país ben articulat al qual servia i li feia de referència.

Ara bé, atès que no hi va haver cap canvi econòmic ni social rellevant, la capital va seguir amb molts dels antics vicis i maners de fer de l’absolutisme borbònic. Així, en confondre la ciutat amb Espanya es va produir l’autoidentificació de Madrid amb l’essència de l’espanyolitat i per tant el centralisme va convertir en “antiespanyol” qualsevol postura que la qüestionés. I sobretot no va acceptar de cap manera les noves regles del joc liberal basades en la lliure competència.

Dues institucions de pes van ser utilitzades per aconseguir que la capital, Madrid, es confongués totalment amb l’Estat espanyol: la universitat i l’exèrcit.

El poder del Dret

El segrest de l’educació superior de tot el país en benefici de Madrid –concentració d’institucions universitàries i acadèmiques a la capital– va ser un element clau de la identificació de la capital amb l’espanyolitat. El primer pas va ser el trasllat de la Universitat d’Alcalà a Madrid el 1836. Calia anar a la capital del regne per a estudiar qualsevol tipus d’enginyeria i, fins i tot, el títol de doctor es va monopolitzar fins el 1954. Com a conseqüència d’aquesta concentració d’estudiants a Madrid, durant el segle XIX s’hi llicenciaven més de la meitat d’alumnes universitaris de tot el país, però, sobretot, era un sistema perfecte per a unificar les futures elits dirigents del país.

Per tant, la universitat liberal era un projecte polític i un dels seus trets més curiosos era que més de la meitat d’alumnes estudiaven Dret, per la senzilla raó que aquesta carrera proporcionava accés gairebé directe als organismes estatals. Els estudis científics i culturals no gaudien d’aquest avantatge, amb les derivades consegüents, del tot previsibles. A més, a través dels col·legis professionals obligatoris es va institucionalitzar un sistema fluid de relacions entre l’Estat i els diferents poders corporatius. La conversió de les universitats en extensions administratives de l’Estat es va dur a terme a través de les constitucions de 1868 i 1876, les quals reservaven places en el Senat per als catedràtics universitaris. Aquesta disposició és encara vigent en l’actual Constitució de 1978, però el més rellevant és que en l’actualitat els llicenciats en Dret continuen monopolitzant no només la justícia –el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial– sinó també moltes altres institucions de l’Estat, com el Tribunal de Comptes i el Consell d’Estat. A més cal tenir present el domini majoritari que tenen els togats en el Congrés i en el Senat.

Quant a l’administració de l’Estat aquests llicenciats controlen, encara avui, el llocs de lletrats a les Corts, als ministeris, a les autonomies i als ajuntaments i constitueixen el gros de l’administració, ja sigui com a inspectors de treball o d’Hisenda, o bé com a diplomàtics, secretaris i interventors de les corporacions locals. Per altra banda, com els notaris i registradors de la propietat, s’apropien d’una funció pública per a ús privat. Actualment el nombre de llicenciats en Dret a Espanya és molt superior al de França, Alemanya o Anglaterra.

Per aquesta raó, que, com hem vist, remunta al segle XIX, el legalisme de l’administració va en contra de qualsevol mena d’eficiència, i pateix els inconvenients de la burocràcia. Com diu Oscar Pazos (2013), referint-se a Madrid “crea un blindatge legislatiu per a la supremacia de Madrid, per damunt de la voluntat política, social i econòmica del país, de manera que tot interès particular contrari a la capital s’ha d’enfrontar a aquestes institucions madrilenyes, i tota expressió popular que no tingui el seu suport és jutjada per ells com a contrària al dret i a la llei que ells mateixos representen i que serà tractada, per tant, d’il·legítima, inconstitucional, i antidemocràtica”.

Ara bé, aquest estament jurídic-polític ha compartit el poder a Espanya amb l’estament militar. Aquesta convivència de militars i juristes en els òrgans de l’Estat indiquen amb claredat quin és el tipus d’organització del poder polític .

Militars al poder

En el segle XIX, els militars van gaudir d’una gran influència política i social bàsicament per dues raons: la primera, pel seu protagonisme en les guerres colonials i civils; la segona, per ser l’exèrcit una de les poques institucions amb certes capacitats tècniques i logístiques en una societat pràcticament analfabeta, molt poc estructurada, i de base agrària. Un exemple el podem trobar en els enginyers militars, que alternaven les seves tasques amb les civils. Un fet a ressaltar va ser la Llei de Ferrocarrils, del 1855, que contemplava l’ample de via ibèric amb el criteri decisiu dels militars. També va comportar l’objectiu explícit de transformar Madrid en un centre de comandament logístic i estratègic, totalment al marge de les necessitats de desenvolupament econòmic del país amb els costos incalculables que això ha representat per a l’economia espanyola,

Durant l’època de la I Restauració monàrquica (1874-1923) els militars van passar a segon pla en la vida política perquè el sistema d’alternança de partits assegurava el control i l’estabilitat del país per part de les elits dominants, amb l’avantatge d’una aparença de règim liberal de cara a Europa. Però l’exèrcit va tenir un paper clau en dos esdeveniments molt rellevants de l’època de la Restauració: la pèrdua de la guerra de Cuba i el desastre d’Annual en el nord d’Àfrica.

El 1923, davant del perill de l’esfondrament del règim de la Restauració i la consegüent pèrdua de poder, l’Estat espanyol es va treure la màscara liberal i va recórrer al vell sistema decimonònic, el cop d’Estat militar protagonitzat pel general Primo de Rivera. A part del retrocés brutal de les llibertats individuals i col·lectives que va suposar la Dictadura militar, va propiciar una política econòmica que consistia en una nova concentració de poder a Madrid tot imposant una idea artificial i preconcebuda de bé nacional.

El control de l’economia, durant aquells anys, era totalment en mans d’una burgesia de tipus burocràtic, amb aires de modernitat, però viciada d’origen, ja que les seves oportunitats professionals depenien dels seus contactes als ministeris, empreses públiques i organismes de l’Estat. Per principi, s’oposava a qualsevol innovació i a qualsevol forma de lliure competència. Aquesta burgesia enriquida i molts cops ennoblida en l’època de la Restauració va ser el principal valedor de Primo de Rivera i la principal beneficiada de cada nova recentralització estatal a Madrid.

Quan el 1931 aquest sistema fa figa, l’exèrcit no va mai renunciar a imposar la seva visió ideològica del fet nacional espanyol. I això ho va demostrar amb claredat el 1936. Un cop acabada la ferotge guerra el 1939, Franco va adoptar el programa econòmic i polític d’en Primo de Rivera i Madrid es va convertir en l’estat major econòmic, per tal de controlar una població aterrida i una economia de guerra. Però l’economia autàrquica d’en Franco va fallar encara més que la de l’anterior dictador.

Quan a partir dels anys seixanta, el fracàs evident de l’autarquia i les pressions exteriors van obligar a introduir una certa liberalització econòmica, el règim va retenir el control dels sectors econòmics d’interès nacional, mitjançant una trama de lligams, centrats a la capital, entre allò públic i allò privat. El cor d’aquesta economia intervencionista era el mercat financer, la banca, el sector energètic, les infraestructures i els sectors controlats pels col·legis professionals, com les farmàcies, el notariat i els registradors de la propietat. Empreses com Ibèria, AENA, Repsol, Renfe, Adif, Red Eléctrica i moltes altres, avui considerades estratègiques o “de bandera”, són les restes de la concentració franquista d’una Espanya militaritzada i condicionada, encara avui dia, per la perspectiva nacional-madrilenya de l’espanyolitat.

Així doncs, en l’actualitat Espanya és un dels països mes militaritzats d’Europa. Importants institucions de l’Estat són entitats altament militaritzades, algunes encara que no ho semblin, com per exemple “La casa del Rey”, que no és cap palau, sinó un quarter militar. Per posar un altre exemple d’institució militaritzada tenim el Consejo de Estado, òrgan no electe, presidit, encara avui, per càrrecs franquistes, el qual, a partir del 2018, va incloure entre els seus membres l’ínclita ex-presidenta del govern del PP, Soraya Sáenz de Santamaría. De fet, és un cementiri d’elefants tant del PP com del PSOE, format per una quantitat increïble de lletrats, la feina dels quals és molt vaga, però no tant així les retribucions que són força substancioses. Curiosament el Consejo de Estado comparteix edifici amb la Capitania General de l’Exèrcit, a la calle Mayor de Madrid. Per tant, és molt possible que a la Sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 li passés com a la Constitució de 1978. Dictada pels militars.

Finalment, el poder militar, que recull la pròpia Constitució actual en l’article vuitè, deixa en les seves mans la defensa de l’ordenament constitucional i del sistema democràtic, així com altres funcions que es consideren defensa nacional. És ben bé allò de “atado y bien atado”.

Madrid DF

Ara, al segle XXI, aquest esquema de funcionament no solament no ha canviat sinó que s’ha reforçat. La Transició postfranquista no ha fet més que augmentar de manera exponencial l’efecte de concentrar tot mena de poder econòmic, polític, militar, judicial, d’investigació, d’esports, etc, en la capital madrilenya, amb l’efecte de xuclador sobre la resta del país. Però l’ambició de convertir-se en una metròpoli gegantesca de tipus llatinoamericà va molt més enllà del que ha estat fins ara.

Ho explica amb total claredat, sense cap mena de subterfugis, Fernando Caballero que acaba de publicar un llibre Madrid DF (Arpa) on exposa que cal que Madrid creixi encara molt més per a competir amb Londres o amb Miami. La seva tesi és que la capital espanyola s’ha de convertir en la gran ciutat global del sud d’Europa, en una metròpoli de 10 milions d’habitants per competir amb les grans urbs del món. I que a Espanya només hi ha lloc per a una gran ciutat. I el que no s’havia fet durant molt de temps es fa durant la democràcia: es dediquen molts diners per homologar Madrid a la resta de capitals europees. A tall d’exemple, diu que la connexió per autopista de Madrid amb Bilbao o València és dels anys 90, es a dir, s’ha portat fins el final el model radial tan ben descrit per Germà Bel a Espanya capital Paris.

Curiosament argumenta que Catalunya durant 100 anys ha estat una aspiradora de recursos i que criticar des de Barcelona el creixement actual de Madrid li sembla cínic i injust, perquè Espanya ha beneficiat Catalunya durant anys i ara és el torn de Madrid.

Per tal de justificar aquesta afirmació tan discutible parla que el sistema aranzelari de Cambó és el que va fer que Barcelona acumulés capital econòmic i humà….!!!! i que el 1920 tingués el doble de renda que el país… i que la política econòmica i d’infraestructures que s’ha fet des de Madrid durant 150 anys és el que ha permès l’existència de la Pedrera o la Sagrada Família. “Sense això, els Milà no haurien fet la seva casa”… i segueix ; “segurament la meitat dels andalusos del poble d’on ve la família de Rufián seguirien en aquell poble!!!”+

Finalment el periodista que li fa l’entrevista al diari ARA li pregunta: En un autèntic Madrid DF no hauria d’estar tot retolat en els quatre idiomes de l’Estat?

I la resposta és de traca i mocador

—“Sí, anem cap aquí. El 2050, quan tinguem 10 milions de persones a Madrid, tindrem cartells en els quatre idiomes”.