Botiflers de conveniència (i 2)

07 Des 2024

A Catalunya hi van haver partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió, però eren ben poc nombrosos. El que ens interessa esbrinar és com els botiflers de conveniència, com els anomena Josep Mª Torras al seu llibre Botiflers de convicció i botiflers de conveniència, van créixer com a bolets un cop acabada la guerra quan tenien la convicció que el seu resultat era definitiu.

Les bases del botiflerisme sociològic

Les demandes de recompensa com a pagament dels serveis prestats anaven des de l’obtenció de pagaments en metàl·lic i càrrecs lucratius, a la concessió de dignitats eclesiàstiques o de títols nobiliaris. Fins i tot, s’han trobat demandes de recompenses menors, però de fort simbolisme com el dret a portar armes o d’altres, que es podrien qualificar de pagament en espècies, com el falsejament en benefici propi de la quota personal de l’impost del cadastre.

La principal font d’informació que disposem sobre els serveis prestats a la causa borbònica són sens dubte els tràmits per a la provisió de càrrecs municipals, un cop abolit el sistema tradicional basat en el sistema de la insaculació: aquesta consistia en una forma d’elecció de càrrecs feta per sorteig, destinada a garantir que totes les parts competents i interessades tinguin una igualtat d’accés a càrrecs públics. Els noms dels candidats –establerts prèviament– eren ficats en un sac (insaculats) i trets a l’atzar, sovint per un infant de menys de set anys. A Catalunya la insaculació era el sistema utilitzat des de finals de l’Edat Mitjana per a la provisió de càrrecs públics. Era una manera molt democràtica que evitava força la corrupció, per aquesta raó quan es va introduir els sistema castellà de càrrecs vitalicis i, fins i tot, hereditaris, la corrupció es va estendre als ajuntaments catalans com una plaga.

Gràcies a l’existència de centenars d’expedients de depuració política coneixem el fenomen d’un col·laboracionisme cada vegada més implantat en la societat catalana. Fins i tot, les indagacions dutes a terme per magistrats de la Reial Audiència posen de manifest que alguns demandants s’atrevien, a falsificar les seves declaracions de mèrits, per tal d’obtenir càrrecs i beneficis per part del nou monarca. Aquestes pràctiques fraudulentes van provocar l’enduriment dels escrutinis de fidelitat. Així doncs, amb el pas del temps molta gent a Catalunya va emmotllar-se, de grat o la força, a la nova realitat institucional.

La constatació per part de les autoritats borbòniques de les dificultats que hi havia a l’hora de trobar candidats mínimament fidels a la nova monarquia va portar els magistrats de la Reial Audiència a suavitzar els requisits de fidelitat que s’exigirien en aquell moment o a fer-hi els ulls grossos. En els documents oficials comencen a utilitzar-se eufemismes i altres martingales per tal de dissimular l’escassesa de aspirants als càrrecs de provada fidelitat a Felip V. Al cap i a la fi, les noves autoritats no van tenir més remei que admetre la poca quantitat de partidaris genuïns de la dinastia borbònica i es va convertir en una rutina administrativa la següent cantarella: “(los candidatos) que son los más pacíficos y han sido los menos malos y capaces de ser empleados”.

Les possibilitats de trobar persones idònies de fidelitat irreprotxable per ocupar els càrrecs municipals, que en un principi buscaven desesperadament les autoritats borbòniques: “que sean inteligentes, y de acreditada fidelitat y zelo al Real Servicio”, eren escasses i complicades. A banda de denúncies, recursos, destitucions i nous nomenaments, a moltes poblacions, sobretot petites i mitjanes, el desgavell en el nomenament de les noves autoritats va provocar que a la pràctica s’haguessin de reduir els requeriments de manera dràstica. És poc freqüent que la documentació oficial informi de manera tan explícita sobre les dificultats en què es van trobar les autoritats borbòniques per triar les persones idònies que buscaven per a posar en funcionament el nou model de govern municipal.

Però el que està clar és que les noves directrius dictades per la Reial Audiència volien facilitar la integració en el poder local de les classes dominants tradicionals, és a dir, de les famílies i persones més riques i poderoses de cada lloc. Per als borbònics això significava la garantia de l’arrelament definitiu de les seves institucions en el teixit social i econòmic del país (petita noblesa territorial, hisendats, professionals, mestres de gremis, comerciants…).

I és que els avantatges per al botiflerisme de conveniència eren espectaculars: a part de càrrecs que proporcionaven salaris, ascendent social i capacitat de decantar en benefici propi qüestions com el pagament o no d’impostos, la possibilitat cada vegada més clara de posar la mà a la caixa o la simple exempció de la càrrega dels allotjaments de la tropa, que era una de les servituds més pesades i impopulars derivades de la derrota.

Ara bé, aquest canvi de criteri, menys estricte, de la Reial Audiència va produir un gran trasbals en el món polític a escala local, ja que afectava de manera negativa els drets adquirits pels botiflers de primera hora o de convicció. Aquests se’n van adonar que els seus privilegis, que les seves quotes de poder, que ostentaven en exclusiva des de la implantació del règim borbònic, estaven en perill. Aquesta situació va desembocar en una nova ona de denuncies i cessaments instigada pels botiflers de primera hora, que veien trontollar la xarxa de interessos, corrupteles i abusos de què havien gaudit sense competència fins aquell moment. A més, arreu van sorgir aprofitats de tota mena que pretenien atribuir-se mèrits inexistents, la qual cosa van generar situacions de confusió i desordre.

Sabem, a través d’informes, que quatre anys després d’acabada la guerra persistia la indefinició política d’amples capes de la població respecte al nou règim borbònic i entre les classes dominants gairebé tothom tractava d’acomodar-se tan bé com podia al nou escenari de poder, que cada vegada es veia més irreversible. Moltes vegades les mateixes autoritats borbòniques són les que descriuen les peripècies que van passar aquest botiflers sobrevinguts per dur a terme el seu canvi de jaqueta.

Com a conclusió, les noves autoritats borbòniques es van trobar amb un problema institucional irresoluble, derivat de l’escassa implantació del felipisme entre la societat catalana. És a dir, no es tractava només del transfuguisme oportunista d’individus o de grups socials que feien mans i mànigues per col·locar-se en els òrgans de poder del nou règim, sinó que les mateixes autoritats borbòniques van haver de reconèixer que era impossible reclutar suficients persones de fidelitat irreprotxable per tirar endavant les noves institucions sense que no estiguessin contaminades per l’austricisme. Com s’indica en la documentació d’alguns d’aquests càrrecs de govern “no se encontraron otros”.