Fronteres:
civilitzats i paleolítics

08 Oct 2022

Les fronteres són sempre una invenció humana. Tenim tan ficat a la closca allò dels mapes polítics de coloraines que vam estudiar al “cole”, que encara que ens consta que d’aleshores ençà han canviat força, continuem pensant que són reals. És el que els estats volen que pensem.

Però aquelles fronteres que són aparentment naturals no ho són gens de naturals. A tall d’exemple, tenim el cas d’Islàndia que, per la seva condició d’illa, sembla que tingui fronteres naturals. Sabem que fins el 1944, en canvi, Islàndia no era un país independent, i , per tant, aquesta “naturalitat” no servia de res. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no tenia cap significat polític. Perquè, el que està ben clar és el fet que les fronteres són determinades pel poder i no per la natura.

D’altra banda, el concepte rígid actual de frontera, que representa que el món està format per una sèrie de peixeres contigües, però amb peixos de diferents colors –tot i que, ara, cada vegada més hi ha peixos de diferents colors en una mateixa peixera– és relativament recent. A Europa, fins a meitats del segle XVII amb l’aparició de l’estat westfalià (rep aquest nom pel tractat de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys i va donar lloc al naixement dels Estats-nació moderns), les fronteres eren més aviat punts de contacte, no unes línies dibuixades sobre un mapa, que fan la funció de separar un col·lectiu humà d’un altre. Fora d’Europa, el concepte de frontera, imposat pel colonialisme europeu, encara resulta ser més estrambòtic i ha donat lloc i en continua donant tota mena de problemes i conflictes.

Resulta del tot paradoxal que en el món d’avui dia , o en una bona part, l’habitant d’un país pugui decidir quina religió practica o a quin deu prega, i cap problema. Això és considerat del tot normal; també pot decidir a quin gènere pertany, i de nou cap problema. Ara bé, no pot decidir, fent ús de la llibertat personal, ni tan sols plantejar, a quina nació pertany o de quina nació és , sense que això causi un conflicte. Vade retro, Satanàs! El cas espanyol és del tot esperpèntic; aprova una llei sobre “l’autodeterminació de gènere”, mentre reprimeix a garrotades l’autodeterminació del poble català mitjançant una repressió inaudita i del tot antidemocràtica.

Com ha quedat ben clar, les fronteres polítiques no tenen res de naturals, aleshores, com a contraposició s’ha intentat sacralitzar-les o dotar-les de “legitimitat natural”. Per exemple, la idea que la frontera natural d’Europa se situa als Urals és una invenció del tsar Pere el Gran, ben documentada. Però, fins el 1720 Moscou era considerat territori asiàtic. Segons explica Vicent Partal al seu llibre Fronteres, va ser el geògraf Vasssili Tatístex el que va “estendre” Europa fins els Urals, per la senzilla raó que això interessava a la dinastia russa, que volia concertar una aliança amb els països escandinaus i europeus. Ras i curt: interès polític. Avui dia, fins i tot, es discuteix si es poden considerar, des del punt de vista geogràfic, Àsia i Europa dos continents o si bé Europa és un istme d’Àsia. La conclusió és que si els conceptes que es proposen tenen èxit i quallen, a la llarga construeixen realitats. Ara, els polítics europeus parlen de “l’Atlàntic als Urals” com una afirmació indiscutible de la unitat continental.

Curiositats sobre la frontera danesa-alemanya

La ciutat de Sleving , al nord d’Alemanya casi tocant la frontera danesa, es va fer famosa a casa nostra quan el president Puigdemont va ser-hi empresonat uns quants dies i després deixat en llibertat total per un jutjat de la ciutat. Ara bé, els ducats de Sleving-Holstein fins el 1864 estaven sota la corona danesa. En aquella època, segona meitat del segle XIX, l’Imperi alemany estava en plena expansió i amb l’ajut d’Àustria va declarar la guerra a Dinamarca. Resultat, Alemanya es va apoderar d’aquests territoris.

Però, el 1920, després de la I Guerra Mundial, amb la derrota d’Alemanya i en un moment d’eufòria pel recolzament del president nord-americà, Wilson, a les petites nacions sense Estat, es va fer un referèndum d’autodeterminació a Sleving-Holstein. Aquesta zona, arran del resultat del referèndum, es va convertir en una de les més singulars d’Europa pel que fa a les identitats nacionals dels seus habitants. Bàsicament, Sleving es va dividir en dues parts: la septentrional es va integrar a Dinamarca i la meridional a Alemanya. Però en totes dues zones hi van restar importants comunitàries de l’altra nació.

Però, la situació es va complicar força amb l’esclat de la II Guerra Mundial: Hitler va envair Dinamarca amb només sis hores i això va contribuir molt a augmentar la tensió entre danesos i alemanys, especialment a la zona de Sleving-Holstein. Cal recordar en aquest context dos fets que van ajudar a complicar més les coses i a enverinar l’ambient ja de per si prou tens: en primer lloc, la col·laboració de la minoria alemanya en l’ocupació nazi, i un cop acabada la guerra, i com a revenja, l’ajut de Dinamarca –menjar i diners– als danesos alemanys quan la resta d’alemanys vivien en unes condicions pèssimes a causa de la pèrdua de la guerra. Aquesta tibantor amb el pas del temps, amb la decidida política anti-nazi alemanya de la postguerra (amb matisos com és sabut) , i amb la unitat europea, ha anat minvat d’una manera clara.

Actualment, la situació és ben singular. És el resultat d’una època de concòrdia i de busca de solucions raonables. Un dels exemples principals , i que resulta especialment xocant als súbdits de la Corona espanyola, és l’existència, en territori alemany, d’una escola danesa i en danès, que va ser inaugurada per la reina de Dinamarca. És una joia de l’arquitectura i del disseny, desenvolupa una tasca educativa impressionant i aconsegueix un dels nivells més excel·lents del país. Cada any envia una gran quantitat dels seus estudiants a les millors universitats de Dinamarca. Per tant, no és estrany que la reina de Dinamarca el volgués inaugurar. Però cal tenir present un element ben significatiu: Sleving, avui, és un territori de la República federal d’Alemanya, no del Regne de Dinamarca. Algú s’imagina una situació similar a les nostres latituds, protagonitzada per la Corona espanyola?

La majoria d’alumnes, unes dues terceres parts, provenen de famílies de parla alemanya, les quals dues generacions enrere no haguessin estat considerats pas com a membres de la minoria danesa. Cada vegada hi ha més famílies alemanyes que matriculen els seus fills a aquesta escola danesa, perquè obre més possibilitats als seus fills: estudiar a Dinamarca o Alemanya i fins i tot trobar-hi feina La llengua més comuna al pati és l’alemany, però, en canvi, dins l’Institut el danès és l’únic idioma emprat. Contracten professors danesos que no sàpiguen alemany, perquè d’aquesta manera no es produeixi el canvi d’una llengua a l’altra.

A l’altra banda de la frontera, a Dinamarca, les coses han evolucionat molt, perquè poc a poc es van superant els estereotips –com, per exemple, que els alemanys són per definició nazis– i , sobretot, les majories cada cop tenen més en compte les minories. Així i tot, Alemanya és més permissiva amb la minoria danesa que no a l’inrevés; un bon exemple és la sorprenent naturalitat en què són acceptats els símbols nacionals danesos escampats per molts llocs. No passa el mateix a la banda danesa, però cal recalcar que es tracta d’una conseqüència de la invasió nazi, de la por d’un veí molt més gran i poderós i del recel que algun dia se’l torni a girar la truca. Anys enrere era freqüent que un nen insultés un altre dient-li “nazi”. Ara, això és impensable.

L’assumpte s’ha arreglat perquè ha prevalgut el respecte mutu, i sobretot, una cosa bàsica, el reconeixement de la realitat: hi ha dos estats i una frontera. Però, a dins de cada Estat, hi ha una minoria que se sent diferent i es considera vinculada a l’Estat veí. A partir del moment, en el qual tothom se sent reconegut i respectat el problema s’ha diluït. El reconeixement de l’altre i dels seus drets ha estat la lliçó a aprendre.

Mentrestant a casa nostra, el turisme de les Espanyes amb tots els “capitostes” del “facherio” ens visita periòdicament, com el passat 18 de setembre, amb els “bocatas de choped” inclosos, amb la intenció d’escridassar-nos per tenir una altra llengua a la que no volem renunciar. Potser que anessin a la frontera entre Dinamarca i Alemanya i s’adonessin que hi ha altres maneres de fer i de pensar, menys paleolítiques, més civilitzades.

______________________________________
Aquest text es va publicar l’1 d’octubre de 2022 al web Parlem Clar