Un Estat de
Dret aparent

11 Jun 2022

L’existència d’un veritable Estat de Dret implica forçosament la separació de poders i, per tant, la independència dels jutges. És molt difícil que això es produeixi si l’esfera política dirigeix el poder executiu, el legislatiu i la cúpula judicial. Examinem ara algunes de les les principals institucions judicials a Espanya, per tal de comprovar si existeixen de veritat, controls, contrapesos i vigilància institucional.

La Fiscalia

La Fiscalia és una institució bàsica en la lluita contra la corrupció. La seva tasca fonamental consisteix a promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat. Cal, però, que sigui totalment imparcial. No obstant, a Espanya l’aparença d’imparcialitat resulta poc creïble per a la societat, quan resulta que el Fiscal General de l’Estat és anomenat pel Govern i, a més, les lleis li permeten que concentri un enorme poder. Fins i tot té poder per a decidir sobre la carrera professional dels fiscals, la qual cosa es presta a tota mena de coaccions directes o indirectes. Els jutges es juguen els seus ascensos o descensos…

D’altra banda, la Fiscalia té una estructura interna altament jerarquitzada. És a dir, el Fiscal general de l’Estat nomena “a dit” els fiscals superiors de cada comunitat. I aquests últims, els fiscals caps provincials. Per acabar-ho d’adobar els òrgans superiors poden apartar un fiscal d’un cas concret, gairebé sense motivació. Això és una diferència fonamental amb els jutges: aquests gaudeixen d’immobilitat, que traduït vol dir que no poden ser apartats d’un cas concret pels seus superiors.

L’avantatge de la jerarquització de la Fiscalia és que li permet actuar de forma uniforme en tots els òrgans judicials del país. Però, com assenyala la fundación Hay Derecho, la unitat de criteri és important, sempre que no entri en contradicció amb la imparcialitat. Ras i curt: controlar la cúspide de la piràmide pot resultar suficient per a controlar tot el sistema. Per acabar d’aclarir l’assumpte resulta que quan el govern plega també ho fa el Fiscal general de l’Estat , o si hi ha una moció de censura o unes eleccions anticipades, el nou executiu nomena un nou Fiscal, de la seva corda, és clar…

Així doncs, més que un Fiscal general de l’Estat sembla “un Fiscal general del govern”. Aquesta vinculació tan directa entre el poder executiu i la Fiscalia és una particularitat espanyola, que no té equivalents en altres països europeus de l’entorn, com Itàlia, França, Alemanya o Portugal. El cas més semblant és el de Portugal, tot i que el Fiscal es nomenat per a un període de sis anys i no plega amb el canvi d’executiu.

Últimament hem vist com la Fiscalia espanyola pot “afinar” assumptes concrets per a obtenir beneficis partidistes. Tant la Comissió europea com el grup GRECO (Grup d’Estats Contra la Corrupció) han assenyalat que és un sistema que no garanteix “las interferèncias indebidas”.

El Tribunal Constitucional

El Tribunal Constitucional també té connotacions partidistes. En sentit estricte, aquest alt tribunal no forma part del sistema judicial. La seva tasca no consisteix a aplicar una llei, sinó a interpretar la Constitució. És a dir, com afirma el jurista Joaquín Urías, la seva forma d’exercir com a àrbitre constitucional pot no agradar als que governen. Per aquesta mateixa raó, és un òrgan de contrapès. Per tant, hauria d’estar format per juristes d‘alta capacitat professional i acreditada imparcialitat. Això va ser així, durant els anys 80 i 90 i van crear una jurisprudència molt important per al sistema de valors fonamentals.

Però aquest criteri, independència del Tribunal Constitucional, va acabar incomodant els partits que decideixen els seus nomenaments. I es va anant rebaixant les exigències professionals i augmentant les fidelitats polítiques, més manejables per als partits. Així, ha passat de ser un Tribunal que va introduir la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans a ser qüestionat per algunes sentències de tribunals europeus. D’altra banda, una mostra de males arts, pròpies de la política més fastigosa, ha estat la filtració continua i interessada de les deliberacions internes, la qual cosa està totalment prohibida.

És una de les mostres més clares de degradació, falta de credibilitat i desprestigi de les institucions, conseqüència de la colonització d’aquests organismes per part dels partits polítics. En conclusió, la recerca d’un ferri control per part dels partits ha provocat el descrèdit clamorós del Tribunal Constitucional.

El “Tribunal de Cuentas”

El “Tribunal de Cuentas” també repeteix en la seva configuració les vinculacions estretes amb els partits. Els seus 12 integrants són elegits pel Congrés i pel Senat per majoria qualificada (al voltant d’un 60%), la qual cosa suposa el repartiment partidista- tants per a tu, tants per a mi-. La feina d’aquest curiós Tribunal –els seus membres no són jutges- consisteix, teòricament, en la fiscalització dels comptes i de la gestió econòmica de l’Estat i el sector públic, incloent-hi l’activitat dels partits en l’àmbit financer i econòmic.

I així, ens trobem amb la paradoxa que els que han de fiscalitzar els comptes dels partits són elegits per aquests últims. Més clar, l’aigua! Cal no oblidar que la corrupció a Espanya és sobretot política, més que administrativa. Aquesta dada és molt rellevant, perquè la fiscalització d’aquest Tribunal està en l’actualitat molt centrada que els tràmits administratius siguin els correctes, però aquests, sovint, tapen actuacions polítiques fraudulentes que gairebé no s’analitzen. Els resultat és que aquest organisme de fiscalització, no ha vist mai, pràcticament, cap corruptela en les seves auditories, inspeccions i informes… ah, amb l’excepció del 9-N, que és quan la majoria de ciutadans ens vam assabentar que existia, encara que mai ens va quedar clar, quina funció feia amb la quantitat de casos de corrupció que circulaven pels jutjats…

Per a més “inri”, el “Tribunal de Cuentas” contracta el seu propi personal. No cal dir la quantitat de “cuñados”, germans, cosins i amics que formen part de l’organisme. La quinta essència del “enchufismo clentelar”. Encara més, la possibilitat de reelecció dels seus caps –“consejeros” en l’argot de la casa”- ha permès que alguns integrants s’hagin mantingut en el càrrec durant dècades, amb sous suculents…

Per acabar-ho d’adobar, passen anys i panys abans que aquest diligent tribunal publiqui els seus informes, a vegades més de cinc anys, quan els possibles delictes ja han prescrit. Tot un prodigi d’eficiència. El resultat és una crisi total de legitimació d’aquest Tribunal, que ha provocat que alguns sectors qüestionin la seva existència.

El “Defensor del Pueblo”

Finalment, analitzarem la figura del “Defensor del Pueblo”, que tot i no tenir un gran pes institucional no ha escapat al control partidista. Aquesta institució està pensada, bàsicament, per a recollir i amplificar les queixes dels ciutadans, sobretot les que fan referència a drets que hagin pogut ser vulnerats pels els organismes públics. Crida l’atenció que els partits hagin optat per a envair sense cap complex un organisme que serveix per a canalitzar, moltes vegades només de manera simbòlica, els problemes quotidians dels ciutadans. La llei diu explícitament que el càrrec de “Defensor del Pueblo” és incompatible amb l´afiliació a un partit polític. Per tant, l’esperit constitucional i legal està orientat cap a un perfil de tipus neutral, imparcial i independent. En la pràctica, res de res de tot això.

Es pot ben comprovar com les forces polítiques, en especial el PP i el PSOE, han acaparat els nomenaments dels “Defensores del Pueblo”, durant les dues últimes dècades. Recordem alguns només: Enrique Múgica (socialista); Soledad Becerril(PP); etc… I com això ha estat possible? Quin mecanisme s’ha utilitzat? Doncs, molt senzill: feta la llei, feta la trampa. Els militants dels partits, simplement, es donen de baixa abans de prendre possessió del càrrec. Es tracta, naturalment, d’un frau.

La figura del “Defensor del Pueblo” està concebuda com una institució al marge dels partits que ha de ser percebuda per la ciutadania com un organisme imparcial. Es tracta d’un òrgan de control del poder polític amb la tasca d’exercir funcions de vigilància, contrapès i supervisió. Però la realitat institucional a Espanya és la que hem explicat. Ras i curt: els partits polítics no deixen un metro quadrat sense urbanitzar amb la seva unànime omnipresència.

Conclusió

Les institucions que serveixen de contrapès al poder polític són essencials per al desenvolupament democràtic. Però, a Espanya, les forces polítiques han vist aquest controls amb desconfiança i això és, clarament, una herència del passat que caldria rectificar. Recentment GRECO ha tornat a dir a Espanya que la corrupció enfonsa l’estat de dret i la protecció dels drets humans, a més a més de desviar fons i erosionar la confiança en la democràcia. “La corrupció fa que les nostres societats siguin menys justes i menys igualitàries”, afirma el Grup d’Estats Contra la Corrupció, tot dirigint-se per enèsima vegada a Espanya.

És possible i probable aquesta rectificació per part de l’Estat espanyol? L’escepticisme apareix quan aquests partits, que públicament han estat “pillats in fraganti” amb corrupteles de tota mena, i, a més, exerceixen un control ferri sobre les institucions, no reben cap càstig electoral, més aviat el contrari…

O sigui que hem de concloure que els espanyols o bé s’hi han resignat o bé pensen que qui dies passa anys empeny, o les dues coses…