Els mitjans de comunicació
i el Rei

13 Nov 2021

Durant dècades els mitjans de comunicació que sabien moltes coses que podien afectar la Corona, van callar. Ara, davant les evidències fruit de les investigacions judicials sobre l’anterior rei, reciten un mea culpa discret. Juan Luís Cebrián, director del diari El País del 1976 fins el 1988, un dels homes més influents d’Espanya i que va estar al costat de Joan Carles I des que va accedir al tron, ho explica així: “Hi va haver una mena d’assumpció tàcita per part de totes les forces polítiques i dels mitjans d’opinió, un pacte no escrit per no discutir sobre la monarquia com a forma d’Estat i enterbolir el debat públic amb una polèmica sobre la Corona”.

Durant els primers anys de la monarquia, el rei organitzava festes on es trobaven tots els directors dels diaris i mitjans. També en aquells primers anys de democràcia, el monarca viatjava per molts països acompanyat sempre pels mateixos periodistes. Un d’aquests habituals era Jaume Roures, com a productor de TV3. L’empresari considera que el pacte, que segueix vigent, arrenca de la Transició. Diu: “És part de l’embolcall del sistema, no es tracta només de defensar Joan Carles I i la monarquia, és una cosa de fons. Ara, encara que es demostri que Felip VI ha mentit, la protecció de què gaudeix no permet que es qüestioni el rei, i ni de bon tros la institució. Mai no s’ha posat en qüestió la monarquia. Aquest blindatge forma part de les rèmores de la Transició, que ja implica un maridatge entre la premsa i el règim que es manté fins avui. A canvi d’aquesta col·laboració activa, els mitjans van aconseguir formar part del sistema. Si s’observa qui són els accionistes de PRISA o d’algunes entitats bancàries s’entén tot”.

Els periodistes de la Transició guarden la clau de molts dels secrets que van forjar l’armadura del rei. A vegades, aquesta defensa es feia per convicció, com ho explica la mateixa Pilar Urbano: “Hi ha una època en què volem salvar el rei, volem salvar la democràcia”, reconeix. Ara bé, ella mateixa explica quin era el mètode del rei per ajudar els empresaris en els seus negocis: “S’aprofitava el descans a la llotja del Bernabéu per a articular negocis. El rei agafava pel braç el ministre de Foment, d’Indústria o d’Obres Públiques i l’acostava cap on hi havia els grans empresaris d’OHL o Ferrovial, demanant que es facilités el camí. Però això ho vaig saber anys després, perquè m’ho explicaven Arias Salgado o Álvarez-Cascos.”

Un dels personatges que va tenir un paper cabdal en la construcció de l’armadura mediàtica del rei va ser el seu fidel escuder, Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del rei. Ell era qui tractava directament amb el món de la informació. Abans de publicar, la premsa li consultava qualsevol tema que afectes la família reial i Sabino els convencia que no publicar era el millor per a tothom. “Aquest tema no convé” era una de les seves frases més habituals. Sabia guanyar-se els periodistes revelant secrets intranscendents amb els quals s’assegurava el seu silenci, i d’aquesta manera va aconseguir neutralitzar durant anys el quart poder.

Sabino va ser una peça clau per a contenir els mitjans, però encara era més important el tracte que el mateix rei dispensava a periodistes, polítics i empresaris, o sigui, a tutti quanti, a qui li interessava controlar. José García Abad, periodista, admet que ningú escapava a l’efecte dels afalacs d’un rei: “Era molt seductor, proper, et deia Pepe i et desarmava. És una de les armes que va fer servir per a aconseguir la complicitat de la premsa.”

La relació del rei amb els grans propietaris dels grans mitjans era fluida, de fet, era molt fàcil controlar la premsa només parlant amb els seus propietaris. Era l’època pre- Internet. Però també és cert que els periodistes no van fer cap esforç per a investigar, i és que sabien que no podien publicar res. Funcionava l’autocensura. Un cas curiós és el de La Vanguardia. La relació entre el rei emèrit i el propietari de La Vanguardia era tan estreta, que, davant qualsevol informació no del tot convenient, Joan Carles trucava directament a Javier Godó. Aquesta relació es reforça quan el 2008 el comte de Godó es converteix en Grande d’Espanya. Però el 2012, quan el diari català informa de la històrica manifestació de la Diada, tot canvia. S’ha obert una esquerda, però una trucada planyívola del rei fa que el rotatiu es torni a convertir en un defensor aferrissat de la monarquia, cosa que, des de fa temps, és perfectament observable.

Comencen les esquerdes

Fins a finals dels anys 80, el rei és absolutament intocable. Però, a partir d’aquesta data, comencen a sortir publicacions que necessiten obrir-se camí i busquen convertir-se en el referent del control de les institucions de l’Estat. Aquest és el cas, per exemple, del diari “El Mundo”, dirigit per Pedro J. Ramírez. El discurs del rei del 1990 revela el malestar del monarca per aquelles petites crítiques inicials. El monarca, en el tradicional discurs nadalenc, s’enfronta a la premsa, contra el criteri dels seus assessors, i aconsellat, segons sembla, pel govern de Felipe González. L’executiu socialista estava tip de les informacions que el relacionaven amb la guerra bruta i la corrupció i el rei Joan Carles s’afegeix a la crítica dels mitjans de comunicació.

Aleshores entra en escena un personatge singular, el banquer Mario Conde, que cultiva de manera ben interessada l’amistat amb Joan Carles. Conde va convèncer el rei que Sabino, el fidel Sabino, es trobava en l’origen de les filtracions a la premsa de temes “delicats”.

El nou cap de la Casa del rei, Fernando Almansa, va mantenir la política d’opacitat comunicativa. Però, a més , el blindatge mediàtic no s’entén sense la intervenció del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència, els serveis secrets, vaja, que treballava a les ordres del govern socialista. Malgrat això, va haver-hi casos que no van poder ser controlats del tot, com el llibre “Un rei cop per cop”, firmat amb pseudònim; un altre llibre, el d’Iñaki Anasagasti, “Una monarquia protegida por la censura”, que va trobar molts problemes a l’hora de la seva distribució, com en el cas anterior, malgrat l’èxit que tots dos llibres van obtenir. Altres casos cèlebres van ser el programa de TV3, Persones Humanes, en el qual l’escriptor Quim Monzó va fer una sàtira sobre la manca d’activitat de la reialesa espanyola, amb una menció especial a la infanta Elena, que no en va sortir gaire ben parada. La broma va caure tan malament a la Zarzuela, que la Casa del rei va escriure una carta de protesta a TV3 i el president de l’ens públic, així com el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es van haver de disculpar.

El blindatge de la monarquia implicava evitar informacions o minimitzar escàndols, però, al final això va resultar impossible. L’allau de casos era tan gran i tan escandalós que va resultar incontenible: el cas Noos, amb la infanta Cristina asseguda al lloc dels acusats, la cacera de Bostwana, les diverses fundacions en paradisos fiscals, i sobretot el cas de la comissionista i amant del rei, Corinna que, poca broma, segons Félix Sanz Roldán, director del CNI des del 2009, va estar a un pas de ser la reina d’Espanya. Finalment, les esquerdes es van obrir i l’armadura del rei va caure.

Ara bé, com diu la periodista Ana Romero, “Els anomenats pactistes del silenci es mouen pels propis interessos. Disfressen la complicitat amb la corrupció amb paraules majors, com la defensa de la democràcia o de l’Estat, però, en realitat, només busquen protegir els seus privilegis; bàsicament els diners i el poder. Per a mi, es tracta d’un pacte trampós i carregat de testosterona, dissenyat pels homes que han controlat i en gran part segueixen controlant l’estructura dels mitjans a Espanya. Pacten el silenci per a protegir-se a si mateixos, i, en aquest interès comú, protegeixen la monarquia. Es tapen les vergonyes. Però, quan el vèrtex del sistema que els protegia cau i ja no els serveix, s´hi tiren a sobre. Ara hi ha barra lliure amb Joan Carles I, que és el dolent dolentíssim a qui ningú va poder parar, mentre que els seus protectors –periodistes, empresaris, polítics- són unes boníssimes persones que només volien el millor per a Espanya”.

Fallida del sistema

El jurista Joaquín Urías, ex-membre del Tribunal Constitucional, defensa que amb la Constitució “era possible un rei democràtic, però aquests no ho són”. Insisteix que ens trobem davant del cas d’un cap d’Estat que “ha robat, que s’ha embutxacat comissions […] i els jutges ens diuen que és inviolable, que no es pot fer res”. A parer seu, estem assistint a una fallida de tot el sistema: “Se’ns diu que la llei és igual per a tots i tenim una zona d’impunitat”. Denuncia, doncs, que tenim un cap d’Estat que actua políticament, encara que no se l’hagi votat, i que tampoc no ha de respondre jurídicament pels seus actes quan roba o comet delictes.

El professor de dret constitucional conclou que “el sistema del 78 salta perquè hem descobert que els que ens manen no s’estan sotmetent ni a la responsabilitat política ni a la jurídica, i així no es pot continuar”.

Però els mitjans de comunicació insisteixen en el contrari, encara que no les tenen totes, de ben segur…