La cuirassa
del rei

30 Oct 2021

La pregunta inicial que ens fem és com i qui va forjar la cuirassa que va blindar Joan Carles de Borbó durant dècades, en una mena de pacte col·lectiu per a preservar la Corona. Moltes respostes a aquesta pregunta, que es fa gran part de la població, les hem trobades en el llibre L’armadura del rei dels reconeguts periodistes Albert Calatrava, Eider Hurtado i Ana Pardo de Vera.

El joancarlisme

D’entrada, el blindatge de la monarquia espanyola data del 23 de febrer de 1981, quan un cop d’Estat militar fallit va donar lloc al joancarlisme.Durant dècades la convicció que el rei havia salvat la democràcia va silenciar la premsa, els polítics i els intel·lectuals de qualsevol tendència i va servir de xec en blanc a Joan Carles I, sense que ningú s’atrevís a fiscalitzar-lo. Aquesta versió oficial es va construir amb grans titulars que es repetien cada any i va ser la base de la cuirassa mediàtica que va protegir l’emèrit fins que va abdicar, perquè les esquerdes a l’armadura s’havien fet massa grosses. Ara bé, hi ha una altra lectura possible: i si el que va aturar el cop va ser el mateix que l’havia posat en marxa?

Possiblement no coneixerem mai la font original d’una conspiració amb molts implicats i que va fer patir durant moltes hores una població espantada davant la possibilitat de retornar un passat de terror. Ara com ara no es veuen perspectives que això canviï; els documents sobre el 23 F no estan desclassificats a Espanya, per tant són secrets, però sí a Alemanya.

Segons l’ambaixador alemany, el 26 de febrer del 1981, o sigui tres dies després de l’intent del cop, en una entrevista privada explica que el rei “no va mostrar ni menyspreu ni indignació davant dels actors: és més, va mostrar comprensió, si no simpatia”. El diplomàtic alemany afirma que el monarca espanyol va defensar que “els capitostos només pretenien el que tots desitjàvem, concretament, la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil·litat”. A més, l’ambaixador alemany va afegir en el seu informe a Berlin que el rei li va confessar que provaria d’influir en el govern i els tribunals per evitar un càstig sever als colpistes, atès que “només pretenien el millor”. Una declaració d’intencions reveladora, en relació a la qual, quan es va fer pública el 2012, la Casa del Rei va argumentar que “el paper i l’actuació del rei el 23 F ja estan consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia es coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món”.

D’altra banda, la periodista de l’ABC, no precisament republicana, Pilar Urbano, explica en el seu llibre La gran desmemoria el contingut de la primera entrevista entre el rei i Suárez, que aquest va explicar a molt poques persones, però sempre amb les mateixes paraules. Suárez troba el rei vestit d’uniforme al seu despatx:

–Ens l’has ben jugada!
–De què em parles ?
– Parlo que esperonant Armada i tants d’altres … tu mateix has alimentat el malestar militar… els donaves joc. Amb aquests consentiments, que les teves visites es prenien seriosament, has posat la democràcia en un perill gravíssim.
–Però tu t’adones del que dius… i a qui ho dius?
– Sé massa bé a qui ho dic! Aquesta situació l’has provocada tu!

És possible que no es coneguin mai els secrets del 23 F, ja que alguns dels protagonistes són morts i d’altres no en parlaran mai. I a partir d’aquí es comença a construir l’armadura del rei que d’ara endavant es farà impenetrable.

El PSOE, el principal suport de la monarquia borbònica

El PSOE de l’època de Felipe González (1982-1996) va ser el partit que més va protegir la monarquia parlamentària, encara que la seva fidelitat impliqués el blanqueig de la Corona fins el dia d’avui. També, el PSOE de Pedro Sánchez, cap de l’executiu des del 2018, s’ha convertit en el principal suport de la monarquia, que té en aquests moments com a titular a Felip VI, l’hereu de Joan Carles. La dreta i la ultradreta defensen la monarquia a “machamartillo” i aquesta és l’excusa que els socialistes fan servir per no obrir el meló del debat sobre la forma d’Estat. Això provoca una contradicció inversemblant en el segle XXI, ja que el partit continua declarant-se republicà i alhora defensa una monarquia més “democràtica”, que no va ser, ni de bon tros, la que va encarnar l’emèrit.

Per reblar el clau, fa poc, l’expresident espanyol Felipe González i l’exdirigent de CiU Miquel Roca, en un acte al Círculo Ecuestre, van fer una defensa encesa del règim del 78. L’exlíder del PSOE i l’exponent constitucional van elogiar la Transició com un model “coratjós” de pacte polític. Un dels moments estel·lars de la intervenció de Felipe González va ser quan es va referir al rei emèrit, considerant “anticonstitucionals” els qui l’han atacat per “no respectar la presumpció d’innocència”. González ha destacat el “llegat” de Joan Carles I i ha dit que volia manifestar un desig:” Vull que torni ja i que es respecti la seva presumpció d’innocència”.

“Cui prodest” o “qui se’n beneficia”?

Cal tenir present que aquesta “armadura del rei” és una responsabilitat col·lectiva, com ha estat reconegut per totes les persones entrevistades en el llibre, que van des d’alts càrrecs en exercici de les més altes institucions de l’Estat fins a amics i confidents, passant per molts i variats personatges dels àmbits polítics, empresarials i mediàtics del passat i del present. En aquest blindatge del rei, quins interessos van pesar més, els particulars, els polítics, els periodístics i empresarials o tots plegats?

Un dels arguments més repetits per a defensar la inviolabilitat del rei i l’acceptació del seu comportament delictiu i del tot censurable era que va ser imprescindible per a estabilitzar una democràcia naixent i feble. Això és creïble? Va anar així, realment? Quan es va redactar la Constitució de 1978 algú va pensar que la inviolabilitat del rei seria utilitzada per a convertir en impunes tota mena de “chanchullos” financers, clarament delictius? O més aviat, la restauració de la monarquia en la persona de Joan Carles I va constituir la columna vertebral sobre la qual es van sostenir els privilegis d’un Estat format durant la Transició de clars guanyadors i perdedors, la qual se’ns va vendre com a modèlica i fins i tot exportable a altres contextos?

I la pregunta del milió, per què el PSOE no s’atreveix a assumir d’una vegada l’ànima republicana de les seves bases i Joventuts? Per què s’alinea al costat de la dreta més tronada i extrema en defensa de la Corona? Segons el periodista Antoni Batista, que ha investigat molt i amb molta profunditat el fenomen ETA, en una entrevista al diari el CRÍTIC afirma que “el PSOE té por de l’Estat profund que encara té Franco a les casernes”. Si això és cert, vol dir que la “democràcia” espanyola està del tot condicionada per l’anterior règim franquista i que allò “que todo está atado y biena tado” és ben vigent. Curiosament, la pregunta del perquè de l’actuació del PSOE, totalment contradictòria amb els seus principis, no apareix en el llibre que hem esmentat, tot i que es dedueix de moltes de les proves que aporten.

En canvi, en el llibres’exposen amb tota cruesa les misèries humanes d’un rei que feia el que li donava la gana en un Estat que el protegia de l’opinió pública i de la democràcia.

Felip VI i el seu 23 F

Tot i que el 2020 va ser un annus horribilis per a l’actual rei, Felip VI, el seu qüestionament com a cap d’Estat i de rei de tots els espanyols és molt anterior, sobretot a partir del 3 d’octubre del 2017 quan va pronunciar un discurs en resposta al referèndum del 1-O convocat pel Govern independentista de Catalunya, amb majoria parlamentària.

Vist amb perspectiva, des del PSOE estan convençuts que “el rei va cometre un error amb aquest discurs de part”, amb el qual el cap de l’Estat es posicionava de la banda dels no independentistes i del contraris a una consulta pactada a Catalunya, que tenia un suport immens a Catalunya. Ras i curt, es va situar amb la dreta del PP i Ciutadans i amb la ultradreta, tot i que aleshores VOX no tenia encara representació parlamentària. A més, Felip VI no va condemnar ni fer cap referència a les càrregues policials desproporcionades contra els votants indefensos de l’1-O, entre els quals hi havia famílies senceres amb nens i gent gran. La població catalana partidària del referèndum, més nombrosa que l’estrictament independentista, va considerar que el rei estava avalant la força policial contra ells. “Catalunya ja és republicana de facto, com Euskadi”, assumeixen els socialistes.

Diversos membres del Govern actual estan convençuts que Felip VI va buscar en el discurs del 3-O “el seu 23 F particular per legitimar el seu regnat, un felipisme equivalent al joancarlisme del seu pare, el que va néixer amb el cop militar del 1981. Però li va sortir el tret per la culata perquè es va posar en contra de les aspiracions majoritàries i legítimes de l’anomenada Espanya territorialitzada, és a dir Catalunya, Euskadi, però també Navarra, el País Valencià, i, fins i tot Galícia. “Felip Vi va fer gala del nacionalisme espanyol més recalcitrant quan va ignorar aquesta Espanya… és molta població aquesta…”

El rei actual intenta passar pàgina i aixecar un mur impenetrable entre el seu pare i ell, cosa gens fàcil perquè és difícil endevinar la solidesa dels llaços que els lliguen encara. Mentrestant el president Sánchez, després de mols debats i consultes amb altres líders socialistes i internacionals, ha decidit construir una nova cuirassa al voltant de Felip VI que garanteixi el seu regnat, en un nou exercici de fe, com el que es va fer amb Joan Carles. La història continua…

Els Borbons tornen…

Però la història ens demostra que els Borbons tornen, perquè els espanyols que tallen el bacallà els criden, ja que els necessiten per a mantenir els seus privilegis. Un petit recordatori; 1868, una Revolució, “La Gloriosa”, que va provocar el destronament i exili d’Isabel II, el regnat de la qual és considerat el més corrupte de tot el segle XIX. Estava tan desprestigiada com l’emèrit actual…

Les forces vives del país, bàsicament les de l’Antic Règim (noblesa i Església) més una burgesia no industrial sinó terratinent, enriquida per la manera com es va fer la Desamortització a Espanya, van elaborar una nova Constitució, molt “progre” per l’època , però monàrquica…

Però, és clar, els calia un rei, que no fos de la dinastia dels Borbons, absolutament desprestigiada, i aleshores van fer una mena de “càsting” buscant el pretendent convenient. El van trobar en la persona d’Amadeu de Savoia, considerat progressista perquè la seva família s’havia enfrontat al Papat, al qual no li interessava la unificació d’Itàlia. Però el seu regnat va durar quatre dies: fart de tota mena de “trabanquetes”, Amadeu va abdicar i amb l’assassinat del seu principal valedor, el general Prim, se’n va anar, tot dient que Espanya era una olla de grills…

Aleshores, no va quedar més remei que proclamar la I República, la qual, com es sabut, també va ser una flor d’estiu i, és clar, la solució per part dels de sempre va ser cridar als Borbons de nou, en la figura del jove fill d’Isabel II, el futur Alfons XII… I d’això se’n va dir la Restauració, la primera, perquè la segona la va instituir Franco, tot anomenant rei al fill de Joan de Borbó, que era el legítim hereu…

El paral·lelisme entre dues Restauracions borbòniques és total.