Per què Espanya és tal com és?: una hipòtesi explicativa
22 Mai 2021
La pregunta del milió, per què Espanya, tan ara com segles enrere, té unes característiques tan diferents de la majoria dels altres països europeus occidentals té una resposta, o com a mínim un intent de resposta, en la combinació de la història econòmica de la seva matriu, Castella, i les últimes investigacions de la biologia, que descarten el determinisme sociològic del segle XIX, però posen de manifest que el passat remot condiciona i pesa, sobretot, quan s’ignora o es fa veure que s’ignora.
(Penseu en tot això a la vista del que succeeix ara a Ceuta. Us recomano rellegir l’article que vaig publicar sobre la influència de l’Àfrica colonial a la ultradreta espanyola.)
La biologia i les cultures
El determinisme científic del segle XIX aplicat a la sociologia va resultar refutat completament en el segle XX. És a dir, allò que deien el francès Taine i a casa nostra Valentí Almirall sobre les característiques racials de les diferents societats per a explicar determinats comportaments i cultures, resulta avui dia del tot anacrònic.
Dit això, la biologia del segle XXI ha reformulat hipòtesis diguem-ne deterministes que clarament havien caducat; ja no es parla d’una predestinació sinó d’una certa relació causal que té una forta influència en la manera de ser i de fer dels diferents pobles del món.
Així Robert Sapolsky, professor de Biologia, Neurologia i Neurociència de la Universitat de Stanford ( EUA) en el seu llibre Behave. The biology of humans at our best and worst afirma que els gens no decideixen res, sinó que l’entorn on viuen regula el que fan. No hi ha cap altra espècie animal, tret de la humana, que sigui capaç de viure en qualsevol dels entorns més variats de la Terra. En altres paraules, no hi ha en tot el planeta una espècie més alliberada del poder determinista dels gens que la humana. Tanmateix, per tal de poder explicar comportaments humans actuals cal remuntar-se a molt temps enrere i tenir present que els gens, els cervells i les cultures coevolucionen. Coevolució és, doncs, la nova paraula clau.
En aquesta línia de treball, l’escriptor Jordi Plens ha exposat una hipòtesi que combina les tesis de l’historiador britànic J. Eliot amb les de biòleg citat anteriorment; R. Sapolsky i l’ha publicat recentment a la revista “Núvol” amb el provocatiu títol “Espanya tal com és”.
Jordi Plens ens recorda que han existit tres formes tradicionals de classificar les formes de vida: la dels caçadors-recol·lectors, la dels agricultors i finalment la dels pastors, gent que vaga per les pastures o els deserts amb els seus ramats de vaques, els seus camells o les seves cabres o ovelles. Ara bé, aquesta última forma de vida, el pastoralisme, tenia un punt feble important, la possibilitat de perdre els mitjans de subsistència si l’assaltaven i robaven el bestiar.
Per a contrarestar aquest fort handicap, la cultura ramadera va desenvolupar una cultura dita “de l’honor” construïda al voltant d’una gran hospitalitat envers l’estrany que es troba de viatge, juntament amb sancions extremament violentes per a cada violació de les normes. Aquest és el món dels guerrers, del militarisme, dels trofeus militars com a símbol d’estatus, de les revenges clàniques quan la reputació es veu amenaçada i les circumstàncies són les pròpies de la competició pels recursos, de la mort en batalla com a garantia d’una vida gloriosa en el més enllà.
L’economia castellana segons J.H. Eliot
L’historiador britànic, J. H. Elliot, ja va estudiar les implicacions d’aquest tipus d’economia en l’ascens i la caiguda de Castella com a poder global en el títol clàssic Imperial Spain (1469-1716), publicat el 1963 i revisat el 2002. Elliot destaca que, en començar el segle XIV, mentre l’aspecte de la Corona d’Aragó era cosmopolita i predominantment mercantil en les seves orientacions, la Castella de l’època tendia a mirar endins més que enfora, i estava més inclinada envers la guerra que envers el comerç. Castella era fonamentalment una societat pastoral i nòmada, els hàbits i actituds de la qual s’havien configurat per l’activitat guerrera de la “Reconquista”, que encara esperava completar, quan ja feia temps que la Corona d’Aragó l’havia acabat. La Reconquista, tot i que com a concepte històric està en revisió com ja vam assenyalar fa anys, va comportar tres coses alhora i totes tres van modelar amb força les formes de vida de Castella: una croada contra l’infidel, una successió d’expedicions militars en cerca de pillatge i una migració popular. Tant és així, que el nacionalcatolicisme castellà dels segles XIX al XXI i l’extrema dreta militarista hi reconeixen les seves arrels, per posar un exemple des de Donoso Cortés i M. Menéndez Pelayo fins al (neo)franquisme i a Vox.
Però, tornem a l’Edat Mitjana: aviat, ja en les primeres campanyes de saqueig, el noble castellà va veure que la veritable riquesa consistia en el botí de guerra i en la conquesta de terres. Això era una característica general dels pobles guerrers de l’època, però a Castella es va metabolitzar i convertir en la base de la seva economia. Encara més, el noble castellà admirava les virtuts militars del coratge i el codi d’honor en comptes de l’esforç del treball manual. L’ideal de la hidalguía, d’origen aristocràtic, es va difondre entre totes les classes de la societat castellana mitjançant la migració cap al sud, cosa que va afavorir un menyspreu per la vida sedentària i la riquesa preestablerta entre les classes populars.
La Reconquista també va determinar el patró de la vida econòmica castellana. Uns pocs centres urbans al sud vivien de la riquesa rural dels enormes latifundis que els envoltaven. Sens dubte, la Reconquista va ajudar Castella a assegurar el triomf de l’economia pastoral. En un país amb una terra dura i improductiva i on hi havia el perill d’assalts, la cria d’ovelles era una ocupació més segura i beneficiosa que l’agricultura. Així que, la conquesta d’Extremadura i Andalusia va obrir noves possibilitats per a la indústria migrant ovina del nord de Castella.
Però l’esdeveniment que va transformar la indústria ovina va ser la introducció a Andalusia, cap al 1300, de l’ovella merina, procedent del nord d’Àfrica, cosa que es ben probable que tingui a veure amb un enorme creixement de la demanda de la llana en aquesta època. D’altra banda, l’organització que agrupava les diverses associacions de propietaris d’ovelles, anomenada Mesta, té el seu origen en l’adaptació que dugué a terme l’economia castellana a fi de satisfer aquesta demanda i en els privilegis que la corona castellana va concedir als ramaders, a la busca de nous ingressos, a canvi de contribució financera. Bàsicament, consistia en l’autorització, sense cap mena de traves, al desplaçament dels grans ramats des les pastures estivals del nord de la península a les hivernals del sud, coneguda com a trashumancia. Cal recordar que la reducció de la població a causa de la pesta negra del segle XIV va afavorir aquesta activitat poc intensiva en mà d’obra, i el comerç de la llana amb Flandes va estimular l’activitat comercial a la costa cantàbrica i va enriquir les ciutats del nord, com Burgos.
Jordi Plens afegeix que els elements i la simbologia de la festa nacional de l’estat castellà que s’anomena Espanya, la tauromàquia, són els propis d’un poble criador de bestiar i això explica que es resisteixi a abandonar-la. També sosté que només un altre poble ramader, amb un imaginari d’hidalguía universal, el basconavarrès, ha sabut afrontar l’ofensiva castellana en els mateixos termes bèl·lics en què es plantejava la confrontació.
La democràcia i la cultura de l’honor
La cultura democràtica a l’estat espanyol es troba, doncs, supeditada a una cultura de l’honor, transmesa al llarg de moltes generacions, que té el seu origen en un tipus de cultura, la lligada al pastoreig. Encara més, la societat espanyola té un sistema de valors aristocratitzant i militarista al qual subordina els mecanismes democràtics de l’estat. Naturalment, de forma més acusada entre les opcions polítiques de dreta i extrema dreta hereves del nacionalcatolicisme dels segles XIX i XX. L’hegemonia de la casta militar, fins i tot la recuperació i actualització de la tradició de les ordres militars i religioses duta a terme per la Falange als anys trenta del s. XX, i la supeditació de la resta de poders de l’estat als interessos i valors dels grups dominants determinen una actuació que no es basa en el pacte o la resolució democràtica de conflictes, sinó en la imposició violenta. De fet, la violència a Espanya forma part de la manera de resoldre conflictes des de temps immemorials. Però, no anem tan lluny, només cal veure com el segle XIX fou a Espanya d’una violència increïble, sense comparació amb cap país europeu: tres cruentes guerres civils i una quarta al segle XX, entre 1936 i 1939 que molts historiadors consideren que és una continuació de les anteriors.
En definitiva, els poders fàctics de l’estat actuen apropiant-se amb exclusivitat de l’ús legitimat de la força, enfront de la força de la raó i dels interessos de la majoria del poble, com es va observar a) en l’actuació desmesurada dels cossos repressius durant les votacions de l’1 d’octubre de 2017, b) en el seu encobriment per part de molts mitjans i c) en l’exculpació posterior dels responsables identificats. Les condemnes penals als polítics del Procés es corresponen amb la revenja que pateix qui transgredeix les normes clàniques. I la revenja forma part del codi de l’honor. Ara, com era d’esperar, això s’estén, amb la mateixa lògica, a la resta de pobles i ciutadans/súbdits de l’estat que qüestionen d’una manera o una altra aquesta manera de fer ancestral, atàvica i gens democràtica, i per tant, del tot obsoleta. I actualment, per desgràcia, aquest sistema simbòlic i d’interessos és ampliament compartit per la majoria de partits polítics espanyols de tot l’espectre ideològic.
La combinació de l’argumentació i de les dades del biòleg Sapolsky i les de l’historiador Elliot confirmen un cert determinisme causal de l’estil de vida dels avantpassats sobre l’actuació dels descendents. Dit d’una altra manera, és una mena d’herència pesanta del passat de la qual, en general, no se n’és conscient i d’aquí la dificultat de superar-la. És clar que tothom està assabentat que l’economia de l’estat espanyol no es basa en l’actualitat en la ramaderia, però és indubtable que es conserven valors, institucions i pautes de comportament atàvics que es remunten a una economia centrada en el pastoralisme nòmada, que, si no, són molt difícils d’explicar i que han determinat que la societat espanyola hagi continuat sota la tutela de l’estament militar i del seu codi d’honor al llarg de segles fins als nostres dies. Els que en patim les conseqüències tan sols desitgem arribar a veure com la coevolució de cervells i cultura ho arribi a modificar el més aviat possible.