15 juny 1977. Final del règim franquista, no del franquisme

28 Mar 2020

Aquesta afirmació, la fa el prestigiós historiador britànic Paul Preston en el seu últim llibre Un país traït. I afegeix: “quaranta anys de rentar el cervell van garantir la pervivència de les actituds franquistes durant dècades… La democràcia política formal va ser una gran fita després de 38 anys de dictadura, però només un primer pas tímid. No va contribuir a erradicar, en absolut, les pràctiques corruptes heretades del règim franquista i dels seus predecessors… Pràctiques que es consideraven normals com, per posar un exemple senzill, l’ús particular de vehicles oficials i les dietes de viatges i de representació van persistir amb l’argument “d’ara ens toca a nosaltres”.

Però hi ha altres historiadors que ho veuen diferent. Així, el professor Martí Marín va publicar el setembre del 2019 un llibre amb el provocador títol Ha llegado España. La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), en el qual sosté que la destrucció de la dictadura franquista va ser completa el 1977 i, per tant, nega que l’escassa qualitat democràtica del sistema polític actual sigui una conseqüència directa de la transició.

L’altra tesi del llibre és que el franquisme va aplicar les mateixes polítiques arreu d’Espanya, amb uns certs matisos: aclareix, d’entrada i –ho subratlla el subtítol–, que no tracta de la història de Catalunya sota el franquisme, sinó que analitza les polítiques que l’aparell totalitari va aplicar al Principat. En aquest sentit, manifesta que aquesta part de la història de Catalunya forma part inseparable de la d’Espanya, i que, per tant, la dictadura va ser igual en tots els territoris de l’Estat, amb petites diferències relacionades amb la llengua i la cultura. Però, a continuació, especifica que la reacció de la població catalana enfront de la dictadura va ser diferent. Ras i curt, afirma que a Catalunya el règim franquista es va trobar l’oposició més forta i ben estructurada.

D’altra banda, sosté que el nombre i la importància política dels catalans franquistes va ser molt més alt del que es reconeix habitualment. És clar! Segur que és cert, però és molt curiós l’argument que utilitza per a defensar-la: assenyala que el nombre de catalans franquistes era súper-minoritari abans de 1936, però en acabar la guerra ja es comptava per milers. Res més habitual en qualsevol lloc del món en idèntiques circumstàncies. A tall d’exemple, pensem quants bolxevics hi havia a Rússia abans de la Revolució d’Octubre el 1917 i quants n’hi havia un cop acabada la guerra civil el 1921! I no diguem anys més tard. Cal recordar que en rus “bolxevic”, vol dir minoritari. Era el nom de la branca minoritària del Partit Social-Demòcrata rus, que era el nom que tenia aleshores el Partit Comunista en aquell país.

O encara un altre exemple més proper: la França ocupada pels nazis. Quants col·laboracionistes hi havia abans de la guerra i quants van aparèixer mentre els nazis eren els amos dels país? O un cas invers, sobre el qual els francesos han tirat molta terra a sobre i hi han edificat un mite: el de la “resistència”. Un cop acabada la II Guerra, es va difondre la idea que el nombre de resistents a l’ocupació nazi era molt nombrós, quan sabem del cert, que, per contra, hi va haver molts més francesos que van col·laborar amb els nazis, que no pas els que es van organitzar clandestinament per oposar-s’hi, perquè s’hi jugaven la vida i la possibilitat, ben real, de ser torturats per la Gestapo.

Així doncs, per què a Catalunya sota el franquisme havia de ser diferent? Que malgrat tot, va ser-ho, segons el mateix Marín afirma.

En la mateixa línia interpretativa de defensa de la transició com a una etapa totalment distinta del franquisme i sense tenir-hi cap mena de lligams o ben pocs, trobem l’article de Joaquim Nadal, “La ruptura municipal de 1979” –publicat a la revista L’Avenç, núm. 465– que, de fet, és una vindicació de la seva obra com a alcalde de Girona. És del tot lògic i natural que Nadal reivindiqui el seu pas per aquest ajuntament, atès que va transformar una ciutat trista, bruta i ensopida, en una ciutat atractiva, neta, i culturalment i econòmicament enlluernadora i magnífica. Ara bé, és discutible que el model Girona sigui extrapolable a un gran nombre d’ajuntaments en el conjunt d’Espanya.

És del tot cert que la transformació dels municipis i de les condicions de vida dels ciutadans en els últims quaranta anys, és a dir, des del 1979 –data de les primeres eleccions democràtiques des de la II República–, ha estat un element democratitzador i un gran vector de la cohesió social. Té raó Nadal, quan es queixa que aquest canvi, que ell qualifica de revolució, té poc pes dintre dels llibres d’Història generalista tant d’Història d’Espanya com d’Història de Catalunya .

Ara bé, quines eren les principals característiques dels ajuntaments franquistes? D’entrada, un dels efectes més perniciosos del franquisme, a part de la corrupció com a un hàbit estès i habitual i de la imposició d’un pensament únic, va ser la impunitat davant la llei. Per aquesta raó, l’urbanisme franquista va ser catastròfic: a tall d’exemple, la Llei del Sòl, relativament progressista i assenyada, va ser sistemàticament conculcada. Com que els ajuntaments franquistes tenien pocs recursos utilitzaven una màniga molt ampla per al creixement de l’especulació urbanística sense contrapartides. Així, es va permetre l’edificació de barris sencers, sense equipaments bàsics com escoles, mercats i els corresponents elements d’urbanització, com clavegueram, voreres , enllumenat, pavimentació…

Certament, els ajuntaments democràtics es van arremangar i van solucionar, en general, aquestes mancances de l’època franquista, i no sols això, sinó que van impulsar un canvi espectacular en la qualitat de vida de les ciutats i pobles. Per exemple: la implantació de centres de salut, centres cívics, biblioteques i equipaments culturals, instal·lacions esportives, etc…

Tanmateix, aquests equipaments, a vegades excessius, altres sobredimensionats, van ser finançats, en gran part, per l’endeutament, atès que els ajuntaments tenien un finançament esquifit, –herència de l’època franquista– que va explotar el 2008 amb les nefastes conseqüències conegudes. Alhora hi havia pràctiques corruptes que adjudicaven les obres a empreses que les obtenien a través dels suborns. Va ser una pràctica general, i en alguns llocs, com a València o Andalusia, va arribar a l’esperpent. I, malauradament, encara no ha estat eradicada.

A mode de conclusió

Joaquim Nadal resumeix molt bé el seu pensament i la defensa de la seva obra quan diu literalment: “la transició espanyola no va ser ni exemplar ni modèlica, però va ser la que va poder ser, ateses les circumstàncies històriques i no se’n pot inferir alegrament i frívolament que el règim del 78 és una herència contaminada del franquisme”. La primera part d’aquesta declaració és indiscutible –la transició no va ser ni exemplar ni modèlica–, però es va afirmar el contrari de manera solemne i continuada fins fa dos dies, quan tothom ja ha vist que el rei va nu. Que va ser la que va ser, ateses les circumstàncies, probablement també, però el que no s’aguanta per enlloc és que el “règim” del 78, la mateixa paraula ho diu, no és una herència del franquisme.

El fets ocorreguts els últims deu anys, com ha estat la manera brutal de resoldre la crisi financera del 2008 o la resposta a la lluita d’una part molt considerable de la societat catalana –per aconseguir primer un autogovern real i després, quan es va convèncer de la impossibilitat d’aconseguir-lo i va decidir buscar el seu propi camí–, van fer sortir a la llum en quines mans estava el poder realment. Aquests fets, que han intentat ser silenciats, han posat en evidència que la democràcia espanyola està fortament contaminada pel franquisme. És trist, no és cap bona notícia, però és ben real.

Al costat de la feina extraordinària de moltes corporacions locals, ha sortit a la llum la corrupció econòmica, política i moral de la monarquia, la judicatura, el Tribunal de Comptes i moltes altres institucions i organismes públics que es vantaven de la seva pulcritud democràtica. Com diu Paul Preston: el 15 de juny del 1977 va acabar el règim franquista, però no el franquisme, que està profundament enquistat en la societat espanyola. Espanya necessita un reset, però primer cal assumir la realitat per dura que aquesta pugui ser.