Tràfic negrer, petroli i energies renovables

17 Abr 2014

“EEl tràfic negrer en el segle XVIII era l’equivalent al negoci del petroli actual”. Aquesta afirmació la fa un historiador portuguès, Pedro Cardim, bon coneixedor de la història moderna de la península Ibèrica. El tràfic d’esclaus dut a terme per portuguesos va arrencar en el segle XV. A partir de la gran davallada demogràfica de la població americana arran de la invasió castellana, l’abastiment d’esclaus negres africans es va convertir en un lucratiu negoci en mans, pricipalment, de Portugal. Més endavant aquest mercat s’eixamplarà en incloure’s el Brasil.

Podem copsar la importància econòmica d’aquest tràfic humà quan ens assabentem que una de les primeres mesures que va prendre Felip V, el rei de la nova dinastia francesa dels Borbons a Espanya, va ser concedir punts d’abastiment d’esclaus negres als mercaders francesos. Això va afectar els interessos dels negrers portuguesos, anglesos i holandesos que en aquell moment eren els que tallaven el bacallà del negoci. A Portugal aquest fet va tensar encara més les posicions entre els partidaris de l’Aliança (Anglaterra, l’Imperi germànic i Holanda) i els partidaris dels Borbons (Franca i Espanya).

Guerra de Successió Espanyola. El Duc de Marlborough signant el despatx a la Batalla de Blenheim (Oli de Robert Alexander Hillingford)

És un dels nous elements que s’han introduït en el discurs historiogràfic que analitza la Guerra de Successió espanyola. Aquest nou discurs sobre aquesta  guerra comença a meitat de la dècada dels noranta, amb la publicació dels estudis d’Ernest Lluch, historiador i economista i és, substancialment, diferent del discurs tradicional. Ras i curt, assenyala tres aspectes que la historiografia clàssica havia obviat: la transcendència que el conflicte va tenir a escala europea, la guerra com a xoc de dos models polítics oposats i la magnitud de la repressió i de l’exili dels vençuts. Lluch, en els seus llibres, La Catalunya vençuda del segle XVIII ( en versió castellana, Las Españas vencidas del siglo XVIII) i en L’alternativa catalana (1700-1740), remarcava que el projecte austracista defensava una monarquia plural i una concepció del poder del rei limitat. Un projecte gens arcaïtzant, com pretenen els historiadors enlluernats per la pretesa modernor de l’absolutisme i, en canvi, molt semblant al d’aquells països que van avançar cap a l’Estat modern per la via del Parlament i dels contractes polítics, per contra d’un unitarisme que va tenir la seva versió més dura a Espanya.

És sorprenent comprovar com  els historiadors catalans de finals del segle XIX i principis del XX, atès que, des del punt de vista ideològic, eren majoritàriament republicans i d’esquerres, apreciaven tot allò que era francès, perquè identificaven França com el país de la llibertat i odiaven l’Imperi austrohongarès perquè l’identificaven amb l’absolutisme. Això va condicionar la seva visió de la Guerra de Successió tot tenyint-la de presentisme (desviació històrica que projecta en el passat els problemes del present des d’una determinada ideologia). Cal entendre, però també jutjar críticament, aquesta generació d’historiadors. Els costava pair que, durant la Guerra de Successió, els catalans haguessin triat un rei germànic per contra d’un francès. Això va dur que es concentressin en el setge de Barcelona, però que obviessin les causes de la guerra en profunditat.

Pel que fa a la historiografia castellana, també va caure en el presentisme en crear el seu propi discurs, amb la tesi del “reformisme borbònic”, que bàsicament consistia a presentar els Borbons com a reformadors amb un projecte modern enfront dels Àustries, com a representats, aquests últims, de la foscor de l’Antic Règim. Aquesta versió de la suposada bondat de les reformes d’un Felip V modernitzador i quasi il·lustrat, al qual Catalunya deuria la seva empenta econòmica, defensada pels nacionalistes espanyols, amaga, de manera fraudulenta,  la conquesta, militarització i brutal repressió que van patir els països de la Corona d’Aragó, i va rebre de part d’Ernest Lluch i altres historiadors una resposta contundent i argumentada.

Probablement entendrem millor aquesta curiosa interpretació si la situem en el seu context històric. Durant la Transició espanyola, la modernització va constituir un aspecte molt rellevant de l’oferta programàtica de les diferents forces polítiques, que competien per captar el vot d’un electorat desorientat,  i que coincidia en la necessitat d’una reforma progressiva, sense sotracs, per passar de la dictadura a la democràcia. Per tant, considerar les reformes borbòniques un intent de modernització d’Espanya resultava, si més no, un suggerent i engrescador precedent. Ara bé, la realitat era força diferent. A aquestes alçades queda clar que el nou ordenament fiscal del segle XVIII va oferir a Catalunya  –i a la resta d’Espanya- poques possibilitats de modernització. Es basava en dues regles d’or: no tocar els privilegis de les classes dominants, i per tant, no gravar les seves fonts de renda, i no oprimir més uns camperols que ja estaven ben espremuts pels seus respectius senyors feudals. Ho resumeix perfectament la màxima de Diego Gallard (Sociedad econòmica de los Amigos del Pais de Segovia): “el fin de todos los tributos es hacer que los vasallos sostengan el Estado y sus cargas.” En això va consistir la famosa modernització il·lustrada borbònica d’Espanya.

Tornant al tema inicial de l’article, el tràfic negrer, cal recordar que després de quatre-cents anys, al segle XIX, l’Àfrica estava exhausta i Anglaterra començava a donar suport a les tesis abolicionistes, no tant per raons humanitàries sinó més aviat econòmiques. La Revolució Industrial avançava a bon ritme i convenia que els africans es quedessin a casa seva per produir les matèries primeres que tant les fàbriques com la població europea necessitaven.

La situació actual amb l’exhauriment dels combustibles fòssils, especialment el petroli, té molts punts de contacte amb el tràfic d’esclaus negres del segle XVIII. Aquell indigne comerç va produir immenses fortunes i semblava que havia de durar per sempre. Després de dos segles irrepetibles, el XIX i el XX, en els quals l’energia de la mà d’obra esclava va ser substituïda per la mà d’obra assalariada, però, sobretot,  per una energia supereconòmica, la basada en el petroli i derivats, aquesta activitat també té els dies comptats.

Les repercussions de l’encariment progressiu de l’energia provinent dels combustibles fòssils comportaran una sotragada molt forta en l’economia i en el model productiu i social actual, si no és produeix una substitució ràpida d’aquests combustibles, en fase d’exhauriment, per fonts d’energia netes i renovables. Qui liderarà aquesta transició a energies renovables? Les grans multinacionals estan a l’espera que es posi de manifest la greu crisi dels combustibles fòssils per a fer grans negocis superlucratius amb el control de les instal·lacions d’energies renovables, en cas que els diferents països no ho duguin a terme, de forma descentralitzada.