La ‘Conquista’
14 Gen 2014
Lima colonial. La “celosia” d’origen andalusí
Postals del Perú (2)
En primer lloc cal entendre que Amèrica és conseqüència de la rivalitat entre la creu i la mitja lluna. Al segle XV el poderós espai musulmà estrangulava a una cristiandat, que justament per a alliberar-se d’aquesta pressió, pren la ruta del desconegut i a la vegada temut Atlàntic. La ruta cap Orient per mar era per esquivar els otomans (el potent turc, terror de l’univers) que obstruïa la travessia per terra. Encongits en el vell món, el regnes cristians, de la república de Venècia fins a Portugal tenen un aire de fortalesa assetjada, i no eren ni els més rics ni els més poblats. Per contra, les civilitzacions precolombines no coneixien cap setge des de fora; concretament, a l’espai incaic les lluites intestines que provocava la mort del sobirà eren limitades, i, en cap cas, tenien res a veure amb la guerra total i de devastació que van portar d’Europa els castellans. Aquest tipus de guerra els era del tot desconegut. Cal dir que els invasors formaven part dels millors soldats de l’època. Quan assalten el país dels inques, els conquistadors tenen l’experiència de la presa de Centreamerica, de Flandes, d’Itàlia, d’Europa en la que els “Tercios” seran hegemònics fins el 1648.
Parem, ara, atenció a la figura històrica del “conquistador”. Ha estat molt mitificada, però el seu pas per la història va ser provisional i mai va tenir la importància política i econòmica que se’ls pressuposa. Personatge magnífic, va ser del tot derrotat per la burocràcia estatal.
Però, qui eren els “conquistadores”? Abans de tot, eren homes de guerra. La paraula “conquistador” va passar a l’anglès i al francès (a la City de Londres, en els anys previs a la crisi de 2008, les empreses espanyoles com la Telefònica i el BBVA, eren conegudes per la seva actuació a Llatinoamerica, com els nous “conquistadores”). Aquests homes eren també expedicionaris, pobladors, que creien portar la bandera de Déu i, sobretot, molt individualistes. Sovint s’oblida que aquestos mateixos soldats construïen vaixells per travessar rius desconeguts i forjaven metalls amb fustes del tot noves per a ells, i a sobre, s’havien de pagar les despeses. La Corona els hi feia un contracte sobre les condicions dels guanys futurs però no els avançava ni un duro, però els donava legitimitat i una certa seguretat jurídica (les famoses Capitulacions). Era una empresa totalment privada. Eren, de fet, micro-exèrcits on l’aspecte d’artesà, provinent del món artesanal i popular ibèric, ha estat totalment oblidat pel de soldat.
Per un altre costat, eren emigrants. I en tot èxode hi ha un vot en contra del país que s’abandona i una decepció. Aleshores, de què fugien aquells homes, la majoria “mozos”? El quadre general de la vida a la Península explica la fugida dels més joves i atrevits. A dalt de la piràmide social, els “Grandes de Espanya”, sense cap interès per l’aventura indiana. A sota, “els hidalgos y caballeros”, empobrits pel creixent encariment de la vida. El tema de la “magnífica miseria” dels famèlics hidalgos és constant en tota la literatura del “Siglo de Oro”. A continuació la classe mitja –comerciants i professions liberals- pocs i de vida molt i molt mediocre. Quedava el poble, uns 6 milions dels qual 4 eren població activa, que patien una pressió fiscal enorme per part de la Corona i, a més eren espremuts pels senyors, ja fossin laics o eclesiàstics. La pobresa es torna, llavors, proverbial a la “Meseta”. O sigui, senyors “altaneros” i “pobrerio” variat. Per a l’ascens social quedaven vies estretíssimes, el clergat – que es va doblar entre 1550 i 1650- , los “Tercios”, i com a últim recurs embarcar-se cap a les Índies. L’estretor econòmica, la intolerància política empenyeren a un nombre incalculable de peninsulars cap a l’exili durant molt de temps. Les migracions del segle XX (la de principis de segle, la provocada per la guerra civil i la victòria de Franco) son precedides pel soldat de les Índies, que és el primer que fuig.
Ara bé, la posteritat ha reconegut en aquells homes un coratge excepcional i una gran duresa. Molts morien de fatigues o de febres, entre moltes altres possibilitats, però tenien la consciència de la seva superioritat tècnica, l’orgull davant un adversari considerat inferior, i el convenciment de la protecció de la providència. Però per a ells, per tal de que hi hagués “Conquista” calia un regne ben organitzat, uns senyors indis, i no només tribus disseminades con al Carib. Per aquesta raó, Cortés va ser considerat el primer “conquistador” a Mèxic, i Pizarro el segon a Perú.
Convé destacar que la intensa fe no va entrar en conflicte amb la finalitat crematística de la “Conquista”. En la mentalitat de l’època pillatge i pietat, furor i fe, creença i cobdícia, eren passions gens incompatibles. Era l’època del “Saco” de Roma (el saqueig de la Ciutat Papal) dut a terme per les tropes hispanes, però creients. En canvi, els portuguesos eren partidaris de factories comercials costaneres i no tenien cap mena de preocupació de proselitisme espiritual. A la llarga, però, també van fer servir mà d’obra esclava.
El “Descubrimiento y la Conquista” van ser una permanent improvisació. Els funcionaris reials, abans de la conquesta asteca i inca, van intentar donar legitimitat als nous dominis sense gaire èxit. D’aquí sorgeixen institucions i un intent de control jurídic: Casa de les Contractacions, Capitulacions), i l’adaptació de figura medieval de “l’Adelantado”, que era un alt dignatari que portava “adelante” una empresa jurídica o militar por mandat i designi reial. Mes tard, amb la Casa d’Àustria neix un imperi que passarà per sobre dels que van obrir camí. La “Conquista” breu i tràgica serà recuperada pels que no la van dur a terme.
Actualment el Perú s’adona que amb “la Conquista” va entrar en contacte amb Occident, però no amb la modernitat sinó amb una branca morta que no es basava en la mentalitat productivista, sinó en el dispendi, l’extrema reglamentació, en una economia basada en els tributs dels indis però també subjecta a forts impostos reials, en l’explotació minera, però tot això sense cap contraprestació política.
Finalment, un aspecte que va tenir unes conseqüències tremendes i del tot imprevistes va ser l’esfondrament demogràfic, a Mèxic i al Perú. No es va donar res de semblant en altres pobles colonitzats ni pels turcs, ni pels anglesos ni pels francesos. Normalment l’explicació que es dóna és el xoc microbià, que va escampar les malalties infeccioses europees, com la verola, el xarampió, el tifus, la sífilis, les quals van delmar de manera extraordinària la població autòctona. S’addueix que a diferència d’altres situacions històriques, la contaminació cultural, religiosa i epidemiològica va ser de sobte. De tota manera, l’explicació resulta mitjanament convincent, perquè la pregunta que apareix és la següent; com és que les malalties indígenes no van atacar els invasors europeus? O és que com alguns autors sostenen, degut a una alimentació del bona qualitat i sobretot molt equilibrada les malalties pràcticament no existien entre els pobles andins. Poc probable. O és que els virus eren racistes i no atacaven els europeus? A falta d’una explicació millor es pot suposar que la caiguda de cop i volta del món cultural, econòmic, religiós i social va provocar una depressió immunològica generalitzada en el món indígena. El cas és que l’esclavitud, les massacres i les epidèmies van deixar buits els regnes asteques i inques. Va ser com un diluvi i el resultat un món escassament poblat El tràfic de negres no va acabar de pal·liar el dèficit en l’àrea del Perú. De la despoblació provenen tantes coses, com les hisendes colonials, els poblats indígenes i “las reducciones de indios”, que consistien el agrupar els indis en pobles de tipus europeu, institucions totes elles d’emergència el propòsit de les quals era fixar l’escassa mà d’obra en llocs precisos. Sedentarització, explotació, conformisme. A partir d’aquí s’origina una colonització “sui generis”: les prepotents “villas” del vencedor sobre un vast món de sotmesa ruralitat i la cohabitació forçada d’uns i altres. Una vida en comú no per elecció sinó per fatalitat. D’aquesta situació nova i imprevista neix el Perú actual.