La mentalitat reaccionària a casa nostra. Quan neix i per què

14 Set 2019

August Pi-Sunyer (1879-1965), metge, investigador, polític català, pertanyent a una nissaga d’eminents metges de Roses, es va veure obligat a exiliar-se amb tota la seva família arran de la Guerra Civil espanyola. Primer a París i després a Veneçuela on el govern d’aquest país el va invitar a dirigir el nou Institut de Medicina Experimental i va formar una escola de fisiologia com la que ell dirigia a Barcelona. La seva tasca al país sud-americà va gaudir d’un prestigi immens. Però, és clar , va haver de refer totalment la seva vida amb 57 anys i l’enyor de Catalunya i de la seva Roses no el va abandonar mai.

August Pi Sunyer

Fruit d’aquesta situació és la seva activitat política a l’exili -va fundar el Centre català de Caracas i va participar activament a la revista Quaderns de l’exili– i també la seva obra literària. Una de les seves obres més interessants és Sunyer metges, pare i fill, sobre un parell d’avantpassats seus, Francesc i Tomàs, -centrada entre 1788 i 1823-, i publicada el 1957. El llibre citat tracta molts aspectes: la Roses de fa més de 200 anys, quan Figueres acaba de sobrepassar Castelló d’Empúries com a capital de comarca, però sobretot es tracta d’una indagació sobre les arrels de la terrible guerra civil de 1936, sobre les idees que la van fer possible i que el van obligar a sortir del país per sempre més i a trencar de cop amb la seva cultura, amb els seus amics, en definitiva, amb la seva vida anterior.

Quan l’obra es publica l’autor té gairebé 80 anys. L’escriptura d’aquest llibre li permet donar una última visió al paisatge de la seva infantesa i aprofita l’ocasió per revisar les seves idees sobre els problemes i les oportunitats històriques de la llibertat i de Catalunya. De fet, Sunyer metges, pare i fill, és un llibre d’idees, de llargs diàlegs sobre política i religió, situats a la Roses de finals del XVIII i començaments del XIX, entre el tradicionalisme religiós i les influències de la Il·lustració i l’enciclopedisme. Aquestes reflexions són exposades, tot reproduint imaginàriament les tertúlies de les forces vives de la comarca i les discussions entre dos dels seus avantpassats: els metges Francesc (Francisco a la seva època) i el seu fill Tomàs. El fill s’identifica cegament amb l’absolutisme de Ferran VII, mentre que al seu pare Francesc els crims de la Revolució francesa no li impedeixen considerar els aspectes positius del liberalisme francès.

Caricatura de Francesc Sunyer i Capdevila

En general, resulta sorprenent l’exposició de les diverses mentalitats de l’època, profundament reaccionàries la majoria, impregnades d’un tipus de religió que frega el fanatisme. D’altra banda, però, ens dona pistes per a entendre el desgraciat segle XIX espanyol, amb constants guerres civils, més aviat del tot incivils, i la seva manifesta incapacitat de bastir un estat modern, laic i federal. Catalunya, com ens explica l’autor, no és al marge d’aquesta lluita d’idees ferotges, que solen tenir una traducció no menys ferotge. Però resulta curiós, o si més no fa pensar, el fet que el net del reaccionari metge Tomàs serà Francesc Sunyer Capdevila, conegut polític federal radicalment anticlerical (1826-1872), que marcarà l’evolució ideològica de la família i en gran part de l’Alt Empordà.

Petit context històric
Per situar l’obra de l’August Pi-Sunyer i els fragments que hem seleccionat, cal tenir present que en la segona meitat del segle XVIII a Espanya, sobretot durant el regnat de Carles III, hi ha un intent de governar segons els criteris del “despotisme il·lustrat”, que era més despotisme que il·lustrat. Es basava en unes idees reformistes que se suposava havien de ser dutes a terme per la monarquia. Però, en el cas espanyol la Il·lustració va arribar tard i va tenir moltes dificultats, per l’hostilitat de les classes privilegiades i la ignorància de la majoria de la població. Algun historiador, com l’italià F. Venturi, assegura que la Il·lustració no va arrelar a Espanya a causa de la Inquisició, que va tenir molt més pes que a Itàlia.

Carles III a l’època del ‘despotisme il·lustrat’

Quan a França es produeix la Revolució (1789) a Espanya es frena de cop tot intent reformista. L’aturada és brusca i total. A partir de llavors es produeix una profunda divisió a la societat espanyola i també a la catalana, que a causa de les diverses guerres amb els francesos és la que havia patit més els efectes de la Revolució francesa. Fruit d’aquesta divisió és l’aparició dels reaccionaris (els que reaccionen contra els efectes de la Revolució del país veí).

A Catalunya, com explica l’August Pi-Sunyer amb una certa tristor, els reaccionaris o ultramuntans van ser abanderats per uns clergues furibunds, que tenien un gran poder ideològic sobre els camperols analfabets. Els capellans guerrers van ser molt nombrosos: el canonge Constants, el canonge Ramos de Vic, mossèn Antoni Coll, Tristany, el de la Trapa… Aquesta influència sobre les zones rurals va durar fins ben entrada la segona meitat del segle XIX (carlinades, etc..), però a poc a poc va anar aigualint-se fins a quedar com a força residual.

Fragments de l’obra, Sunyer metges, pare i fill, que recullen opinions diverses de les forces vives de la comarca en periòdiques tertúlies. A tall d’exemple:

L’Enciclopèdia, obra del diable que encara farà bona la Reforma. Les idees avui són trasbalsades, discutida la moral cristiana, com si fos secular i l’ordre trontolla. L’home es desentén de Déu. I això és tolerable? Una majestat catòlica es deu a la fe jurada, sense transigir en res amb els que no creuen, amb els enemics de la religió! L’obra de la Inquisició es veu més dificultada cada dia…

Estem corcats pels mals del filosofisme, és cert, però els mals d’aquest no es curen estirant la corda per l’altre extrem. És propi del nostre caràcter respondre amb violència al que ens contraria, i de la diferència passar fàcilment a la lluita. Sovint lluita a mort. Pòsit de la sang ibèrica que portem tots!

Un rei és un rei i no se’l pot discutir, que per això és rei. La seva autoritat té arrels tradicionals i el poder li ve per dret diví… com es pot comprendre un món sense que uns disposin i els altres que treballin, paguin i callin. Sempre ha estat així i així sempre serà!…

Parlàvem de drets i dels deures dels reis. I oblidareu que Catalunya té una tradició de què tant parleu, segons la qual els reis havien de donar comptes al poble del seu govern? Al poble, que tenia els seus ajuntaments, els seus consells, i les seves Corts? I era tan esgarrifós això? Fou la uniformització borbònica, estrangera, que trencà aquella tradició…

Només n’hi ha una, de veritat, i el que no és aquesta veritat, és mentida. El rei ha de regnar i el poble ha de pencar. Això és el que ens ensenya la nostra santa religió. I així ho hem trobat i així haurem de deixar-ho. M’explico?

Així, el poble no té cap dret? Així, els homes, la immensa part dels homes, han de ser menats com a xais pels que tenen poder? Per què ha estat donat als homes l’enteniment? Falta de caritat és el que patiu. I oblit del que prescriuen els Evangelis! 

Mai la plebs manejada pels heretges, la democràcia que diuen ara, el satanisme de les revolucions, haurà de disposar del poder dels pobles. Déu ens en preservi.

Si les institucions reials cauen en el desprestigi i deixen un buit, aquest ha d’omplir-se. És una llei física! I l’operació pot fer-se revolucionària, que arribi fins on i que els excessos que es produeixin no tinguin aturador… Poder absolut que claudica és poder perdut! 

Alguna cosa important ha canviat, i la visió del món és avui diferent que la dels nostres avantpassats. I vull pensar que res d’això és contrari al que ens ensenya la nostra Santa Religió. Recordeu que Kepler veia la demostració de l’existència de Déu en les lleis dels moviments dels astres. Es tractaria de les opinions d’uns homes que veien la realitat d’altra manera que nosaltres!

La casa dels Pi Sunyer a Roses

Per sort, Espanya enarborà la bandera de la Contrareforma i mantingué la Inquisició. Fou el ferm baluard del catolicisme… En hores tan difícils l’Església ha de combatre! I qui pensi o digui el contrari es declara, ipso facto, enemic de l’Església i incorre en la pitjor de les heretgies! D’aquelles que no poden tenir perdó…

No crec que hi hagi res d’inútil a la història. No tracto d’abonar els revolucionaris, però bé sentim que d’ençà de 1789 alguna cosa ha canviat al món, més que en coses concretes, en el pensament dels homes. Que és allà on es fan les veritables revolucions!

Hi ha coses que no arribo a entendre. Una d’elles, l’entusiasme dels catalans per Ferran VII, el que anomenen “l’adorat Ferran”. Per ell es deixen matar i per ell maten i cremen. Fan tota mena d’estropicis…

Fragment d’una conversa entre Francesc Sunyer -besavi d’August Pi-Sunyer-, i el seu fill Tomàs al voltant de 1789, data de l’inici de la Revolució francesa

Francesc Sunyer, pare: condemno com tu les violències i els crims. Però tampoc em sembla bé l’ajupir-se dels catalans per temor i, el que és més greu encara, per convicció. El felipisme, de la que s’anomena, la bona societat barcelonina. Catalans dels més il·lustrats es condueixen com a perfectes botiflers. Dou i Capmany s’alaben d’escriure en castellà, i gent que es creu distingida considera menyspreables i ridícules les nostre velles institucions pairals!

Tomàs Sunyer, fill : És massa greu el perill! Qui podria transigir amb la xurma que s’ha aixecat a Paris i a altres ciutats de França?… No hem de desitjar, doncs, l’ordre de la societat tradicional, monàrquica i religiosa, garantia de justícia i de tranquil·litat? no és justificat que els bons catalans ens ajuntem en fèrria falange al voltant del nostres reis i que considerem que Espanya ben unida, tots els espanyols, i és clar els catalans, com a bons espanyols, pugui tenir prou poder per tal de resistir les diabòliques escomeses d’un poble condemnat que es rebolca en el llot de la seva infàmia!

Poca cosa és pot afegir a les paraules que August Pi-Sunyer posa en boca dels seus avantpassats!