Repescant el passat | La Unió europea: del 'feixisme postmodern' al 'totalitarisme invers'
1429
post-template-default,single,single-post,postid-1429,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La Unió Europea: del ‘feixisme postmodern’ al ‘totalitarisme invers’

El feixisme postmodern

En aquest article, continuació de l’anterior sobre la Unió Europea, hem recollit altres teories sobre la UE, com, per exemple, les d’Ivan Krastev. És un politòleg búlgar, membre del Consell Europeu de Relacions Exteriors i de l’Institut Nacional d’Estudis Estratègics de Londres. Resumint molt les seves tesis, bàsicament afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes. Això sí, aquests dirigents fan la comèdia de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res. Per exemple, “Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res”.

Dit d’una altra manera, es tracta que les democràcies han anat cedint sobirania a allò que l’estudiós Robert Dahl anomenava “institucions guardianes”’. Quines, per exemple? Doncs, els bancs centrals i els tribunals, per a citar-ne dues. I això ha donat lloc a una mena de “democràcies sense capacitat de triar”. Així, com diu Krastev , es pot votar i escollir Tsipras a Grècia, per exemple, però, finalment, el Banc Central Europeu o la Troica alteraran el vot i posaran tota mena d’entrebancs a l’aplicació de les polítiques per les quals el polític grec va ser escollit. O, un altre bon exemple, es pot elegir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Comín com a eurodiputats però al final una ‘institució guardiana” com la Junta Electoral espanyola decideix que la tria no és adient i que el vot no val. La situació és molta anòmala i alarmant, perquè roben a la ciutadania el dret de decidir, per tant, se li nega la capacitat d’ordenar la vida col·lectiva.

El totalitarisme invers

I, per últim, hi ha l’obra, més matisada i al meu criteri més interessant, d’un gran politòleg americà, Sheldom Wolin, que va ser professor de les universitats de Berkeley, Oxford, Cornell i Princenton, i que il·lumina amb claredat els temps foscos que estem vivim. Va elaborar dos conceptes molt interessants i sobretot explicatius, que es poden aplicar, en general, a la política occidental i per tant, també a la de la Unió Europea. Són el de “totalitarisme invers” i el de “democràcia fugissera” (traducció, per ara, de “fugitive democracy”). Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya l’1 i el 3 d’octubre de 2017 i també què va significar el Brèxit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.

Tots dos conceptes estan profundament interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta als setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. Com deia Hanna Arendt, la gran estudiosa del totalitarisme del segle XX, “el totalitarisme no pretenia una nova política sinó acabar amb el concepte de política”. I el “totalitarisme invers” també. Amb uns altre mètodes, és clar, com, per exemple, amb la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era l’element fonamental. En el totalitarisme invers no cal cap dictador, però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Productes electorals de màrqueting com Macron o Rivera. Són dues operacions claríssimes d’aquest tipus de càsting polític. I hi podríem afegir Sánchez, perfectament… que és el mateix tipus de producte, que quan convé se’l crema i es reemplaça, forçant a fer eleccions, les que calgui. És precís sobretot, mantenir el ritual democràtic, encara que extenuï els ciutadans, fins a trobar el tipus adequat. Per això, les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó, més aviat, un concurs de personalitats.

És clar que, segons els països i les seves diverses cultures polítiques, hi ha models mixtes, on, per exemple, es barregen elements del totalitarisme clàssic i del que Wolin anomena “totalitarisme invers”. Tenim el cas de Polònia, Hongria i claríssimament Espanya. Aquest país es postula com a una democràcia europea, –vegeu tota l’ofensiva diplomàtica de la España Global que ve a ser allò d’excusatio non petita acusatio manifesta–, però que bascula entre aquest tipus de model polític i una democràcia a la turca. Una petita mostra: un dirigent turc va justificar la persecució ideològica i l’empresonament d’un dissident turc, dient que era el que feia el govern espanyol amb els dissidents catalans! Ara bé, potser no cal anar tan lluny geogràficament, potser només cal recordar la herència franquista, que és la seva tradició. Convé recordar també que l’Espanya de Franco no era una dictadura clàssica com la de Primo de Rivera sinó un estat totalitari, i , com a tal, va rebre ajuts dels altres estats totalitaris europeus, i els ho va tornar, com per exemple amb la “División Azul” , que més endavant es va blanquejar de cara als aliats, en la Guerra Freda, com un ajut militar exclusivament anticomunista.

Ras i curt: El totalitarisme invers, el sistema en el qual vivim, accepta la democràcia però només com una nosa que cal aguantar, perquè dona legitimitat. Els rituals de la democràcia es mantenen, doncs, com una mena de façana per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment, a partir dels mitjans de comunicació. Entre les teories que Wolin va elaborar fins a la seva mort, el 2015, tenim una definició que fa dels estats actuals que és sorprenent per la seva exactitud: ‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius”

La democràcia fugissera

El concepte de “democràcia fugissera”, segons Wolin, és poderós. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Moments en què les societats esclaten i durant unes hores o uns dies prioritzen els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb el funcionament polític i econòmic. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, perquè el procés ha començat a la base tot aprofitant alguna mena d’instrument, que el totalitarisme invers no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brèxit, tal com apunten molts analistes. I també ho va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el tres d’octubre a Catalunya –l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar, probablement, amb el govern del president Puigdemont. Ara bé, Wolin apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

La crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és transcendental per a la Unió Europea, que ara mateix és la plasmació més evident a escala mundial del totalitarisme invers, perquè el qüestiona de manera totalment democràtica i pacífica. Només cal veure com les peculiars institucions de la UE és on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població.

Com diu el filòsof iranià, Ramin Jahanbegloo en el seu llibre L’obligació moral de desobeir, es tracta de democratitzar les democràcies liberals europees.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »