Repescant el passat | SÈRBIA: el moviment OTPOR! (“Resistència”)
La caiguda a Sèrbia de Slobodan Milosevic, l’any 2000, va ser deguda en gran part a un “desafiament polític massiu” de caire no violent, OTPOR, que va demostrar que la societat civil és imparable quan s'organitza estratègicament. L'eina de la resistència no violenta, quan s'utilitza amb tant rigor com tossuderia, i mirant la por de cara, té força com per fer caure els règims més corruptes i violents. L’èxit d’OTPOR ha estat objecte d’anàlisis acurades en el món acadèmic, però sobretot ha estat replicat, en el que portem de segle XXI, en molts llocs del món
1455
post-template-default,single,single-post,postid-1455,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Sèrbia: el moviment Otpor! [‘Resistència’]

Slobodan Milosevic –el president de l’antiga Iugoslàvia, 1989-1997 i president de Sèrbia, 1997-2000– es va veure obligat a abandonar el poder el 2000, pressionat no pels bombardejos de l’OTAN sinó per un grup local de resistència noviolenta, Otpor! [Resistència!], que el va obligar a fer unes eleccions que, aquests cop, no va poder falsejar. 

La noviolència 

Utilitzarem durant tot l’article el concepte noviolència (sense guió), seguint el criteri de Gene Sharp, que va optar per una sola paraula –i no dues separables per un guió- per a ressaltar l’autonomia del concepte i donar-li un sentit positiu de construcció i d’habilitat per a l’acció. 

La principal preocupació de Sharp, com a teòric de la política, va ser fer entendre i explicar l’acció noviolenta com un mètode de transformació social. En aquest sentit, va introduir el terme “desafiament polític massiu” com un mecanisme de confrontació noviolenta que es duu a terme de manera activa i amb finalitat política. De fet, és un intent de desmarcar-se de la tradició del pacifisme passiu. Sharp va puntualitzar que el terme és una resposta a la confusió creada per l’equivalència que es feia normalment entre lluita noviolenta i pacifisme o noviolència religiosa.

Cal remarcar que el moviment serbi Otpor! es va inspirar, en bona mesura, en els mètodes de Gene Sharp tot participant en seminaris on s’impartien les seves ensenyances i, finalment, el més important, els va dur a la pràctica, barrejats amb d’altres propis, amb un gran èxit.

La creació d’Otpor!

L’any 1997 a Sèrbia predominava el pessimisme. Havien patit quatre guerres, l’antic país, Iugoslàvia, havia desaparegut i un dels principals responsables de tot allò, Milosevic, continuava instal·lat en el poder. Un any enrere, el 1996, una sèrie de grans manifestacions havia semblat que podien enderrocar l’odiat règim. Però al cap d’un any tota l’energia de l’ambient de les protestes s’havia esfumat. Pitjor encara, els joves líders de les protestes no trobaven cap mecanisme per a fer-les revifar.

Però, a finals de 1997, una dotzena de joves veterans de les anteriors revoltes, de menys de 27 anys, es van començar a reunir. Era, com va descriure un d’ells, una reunió d’amics desesperats. Després d’analitzar durant mesos què havia anat malament van fundar Otpor! [Resistència!, en serbi]. Estaven totalment determinats a trobar un nou enfocament a la lluita per a enderrocar el tirà. Es van adonar que allò era una marató, no un esprint. I per a una marató necessitaven un tipus d’organització diferent.

Per tant, en primer lloc, Otpor! es va proposar diferenciar-se dels moviments de protesta massiva del passat. Van buscar un punt entremig entre una estructura formal i una organització basada en l’impacte. El seu model ha estat estudiat tant en l’àmbit acadèmic, com sobretot per diferents moviments de molts altres països i s’ha adaptat a les circumstàncies locals de cada país.

En segon lloc, des del començament van decidir que Otpor! mantindria un ferm compromís amb l’ús de tàctiques noviolentes. El seu raonament era senzill: Milosevic els massacraria si prenien les armes. Ras i curt: la seva opció per a la noviolència pragmàtica es recolzava en criteris utilitaristes, més que no pas morals. A part dels soldats de l’exèrcit, de la policia secreta, calia tenir en compte els estrets vincles entre el règim de Milosevic i el crim organitzat. Com a exemple, el fill de Milosevic, Makro, un chulo, que tenia negocis amb els baixos fons, va amenaçar activistes del moviment amb una motoserra elèctrica i més tard va apallissar-ne tres més: per afegir més brutalitat a la injustícia els va enviar a la presó i els va acusar d’intent d’assassinat. Per tant, els activistes van optar per accions que fessin sentir el règim el més incòmode possible. 

En tercer lloc, van utilitzar les tècniques de la noviolència estratègica barrejades amb un ús intel·ligent de tècniques de màrqueting. A tall d’exemple, van crear un logo impactant. Es van inspirar en els Panteres Negres d’EUA: un puny blanc sobre fons negre, reforçat amb un signe d’exclamació que transmetia força i determinació. 

Un altre tret distintiu que els caracteritzava és que no hi havia un lideratge únic, que el portaveu era rotatori i que les responsabilitats claus van ser repartides en diferents comissions. Aquesta metodologia els permetia ser molt autònoms a qualsevol lloc del país i, a més, tenia l’avantatge de protegir-los de la policia. Encara que hi hagués detencions, el moviment seguia operatiu. 

Finalment, els objectius inicials es van reconduir cap a un de sol: fer caure el règim de Milosevic.

Mètodes 

Quan diversos líders d’Otpor! van assistir a un seminari sobre resistència civil, molt després d’haver iniciat la seva campanya, van aprendre una idea clau: enderrocar o erosionar els pilars que sostenien el règim. I ho van portar a la pràctica. Com?

El primer mètode va ser l’humor. Ridiculitzant el règim, Otpor! va aconseguir minvar la seva legitimitat. Milosevic era l’objectiu constant de les seves bromes: un autòcrata que feia riure en comptes de por. Els seus eslògans es van fer famosos –com per exemple, “Això escampa”, “Estàs acabat” o “És l’hora”, que ni tan sols esmentaven el nom del seu acudit. No calia. Aquests missatges els apartaven de les crides dels partits polítics que sempre anaven dirigides a reforçar un candidat o a promoure una reforma específica. 

Una de les accions més celebrades es va centrar en Mirjana Marković, la dona de Milosevic. Com que acostumava a portar un clavell als cabells, els activistes d’Otpor! es van dedicar a enganxar clavells a caps de galls dindis (anomenar gall dindi a una dona és un dels pitjors insults possibles en serbi). Després d’avisar la premsa, els van deixar córrer per la ciutat, i la policia es va veure obligada a perseguir-los davant la mirada astorada de la gent. Pel que fa a la qüestió operativa, l’acció posava la policia en una situació lose-lose (és a dir, quedar malament fessin el que fessin). O deixaven que la gent es rigués de la dona del president, o apareixia la policia arrestant galls dindi amb clavells al cap, imatge que tenia la capacitat de disminuir el respecte a la institució. I en van fer moltes més, d’accions. Era una organització extraordinàriament activa, no paraven mai, perquè eren conscients que els habitants del món capitalista tenen la memòria molt curta.

La repressió

Un altre aspecte va ser la lluita contra la repressió. Els centenars d’accions que es van produir al llarg del país van portar el govern a practicar milers de detencions. Al principi, els militants tenien molta por de ser detinguts (Gene Sharp explica que una de les raons per les quals la gent obeeix és la por de les sancions, com les detencions). Però les mateixes forces del règim van ajudar a desmitificar la presó. Eren tantes les detencions, i tantes les vegades, que la gent ja sabia què es trobaria. A més, Otpor! va imprimir tres samarretes de colors diferents i cada color representava el nombre de vegades que una persona havia estat detinguda, fins al punt que ser detingut es va convertir en un honor. Així doncs, portar la samarreta negra, cosa que només podien fer aquells que havien estat detinguts com a mínim deu vegades, era extremadament popular. Les detencions van generar un avantatge addicional: els pares i avis dels joves detinguts van començar a revoltar-se contra el règim, augmentant la transversalitat del moviment.

El moviment també va treballar per guanyar-se directament el suport de la policia del règim. En lloc d’insultar els policies, els militants van adoptar l’actitud de veure els seus botxins com a víctimes manipulades i van treballar per convèncer-los de desertar. Per exemple, les dones del moviment (que des del principi van ser molt actives) visitaven les comissaries de policia amb flors i pastissos, per explicar-los que ells no eren els seus enemics, sinó ciutadans manipulats i obligats a intervenir en nom d’un règim il·legítim.

Els partits polítics 

Els organitzadors d’Otpor! pensaven que els partits polítics bàsicament el que volien era augmentar el seu propi poder. Ho explicava així un dels membres de l’organització: “Una cosa que tenien en comú és que tots volien governar, i això significava que s’estaven discutint constantment entre ells”. Però la gent d’Otpor! van decidir deixar de banda les diferències ideològiques fins que haguessin fet fora Milosevic. I això es va traduir en que van forçar els partits a presentar una candidatura única a les eleccions del 2000, la qual cosa va obligar els 17 partits de l’oposició, 17!, a posar-se d’acord en l’elecció de Kosturica com a candidat del que s’anomenava Oposició Democràtica. Si no ho feien el moviment els va amenaçar seriosament: 100.000 persones es presentarien a la porta de qualsevol líder que no mantingués el seu compromís amb la coalició. 

Fase final 

La pressió del moviment es va convertir en sufocant per al règim, i els activistes no es van aturar fins que Milosevic va convocar noves eleccions el 2000. Aleshores, el moviment va reconvertir els militants en observadors electorals, per tal d’evitar que aquestes eleccions fossin de nou manipulades. I efectivament, Milosevic no va ser capaç de guanyar unes eleccions sense adulterar-les. Una vegada demostrat que Milosevic havia perdut, però sense reconèixer la derrota, Otpor! va sortir al carrer amb una campanya de desobediència civil i d’ocupació dels principals edificis governamentals per tal de consolidar la victòria. Era l’enfrontament decisiu i la qüestió clau era si l’exèrcit i la policia utilitzarien la violència i obririen foc contra els manifestants per evitar que la multitud tragués Milosevic del poder. En aquest cas, la policia no va frenar la societat civil perquè les accions d’Otpor! havien creat unes complicitats amb la majoria de la població i, com a resultat, havien aconseguit erosionar un dels pilars de poder més importants del règim. Fins i tot, els militars van fer un pas enrere, excusant-se en el fet que no podien intervenir en una decisió política interna. Com a conseqüència, el vessament de sang massiu que molts observadors havien previst no es va produir. Després de perdre les eleccions, Milosevic va ser arrestat pel nou govern serbi i extradit al Tribunal Internacional de l’Haia, on va ser jutjat per crims contra la humanitat.

És clar, que Otpor! no va derrocar Milosevic tot sol. Hi van contribuir també els partits polítics, altres grups de la societat civil i els sindicats. Però un petit grup de joves serbis havia demostrat que la societat civil és imparable quan s’organitza estratègicament. L’estratègia de resistència no violenta, quan s’utilitza amb tant rigor com tossuderia, i mirant la por de cara, té força com per fer caure els règims més corruptes i violents. 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »