Repescant el passat | Per què el Regne d'Espanya no és un país federal?
El predomini de certs marcs culturals arrelats,  caducats i rancis , que condicionen actualment  l’opinió pública, l’estratègia dels polítics i la interpretacions dels àrbitres( jutges), fa molt difícil i improbable pensar en un Estat espanyol de tipus federal, perquè significaria repartir equitativament tots els poders de l’Estat i els seus recursos, i la desaparició definitiva d’un dret d’estrangeria no escrit però ben present. No costa gens de comprendre que aquest supòsit, ara com ara, no forma part de la cultura dominant, ni dels interessos de l’oligarquia espanyola. Explicarem, a continuació, què volem dir amb un dret d’estrangeria no escrit, però ben vigent:
1370
post-template-default,single,single-post,postid-1370,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Per què el Regne d’Espanya no és un país federal?

El predomini de certs marcs culturals arrelats,  caducats i rancis , que condicionen actualment  l’opinió pública, l’estratègia dels polítics i la interpretacions dels àrbitres( jutges), fa molt difícil i improbable pensar en un Estat espanyol de tipus federal, perquè significaria repartir equitativament tots els poders de l’Estat i els seus recursos, i la desaparició definitiva d’un dret d’estrangeria no escrit però ben present. No costa gens de comprendre que aquest supòsit, ara com ara, no forma part de la cultura dominant, ni dels interessos de l’oligarquia espanyola. Explicarem, a continuació, què volem dir amb un dret d’estrangeria no escrit, però ben vigent:

El dret d’estrangeria a Castella i a la Corona d’Aragó
Fins a la promulgació dels decrets de Nova Planta per part de la nova dinastia borbònica, a principis del segle XVIII, tant  Castella com la Corona d’Aragó tenien drets d’estrangeria propis, és a dir, una normativa que, en general, reservava els oficis i càrrecs públics als nascuts en cadascun dels regnes peninsulars. Examinem el seu origen i evolució:

Expulsió dels jueus, per Joaquín Turina

Comencem per Castella: aquest territori va ser durant molts segles una terra de frontera,  on hi convivien  diferents cultures i religions. Això va anar configurant una mena de diferència bàsica entre “cristianos viejos” i “cristianos nuevos” o conversos. L’obsessió per la puresa de sang, és a dir, per no tenir avantpassats que no fossin cristians, es va convertir en malaltissa però va arrelar profundament i va esdevenir el cor d’un fort  sentit identitari: els pobles de Castella i Lleó es van considerar a si mateixos com els primers que van iniciar la lluita contra els infidels i, per tant, amb dret a un estatus especial. Aquesta autoconsideració de superioritat es va convertir en la base dels “Estatutos de limpieza  i va significar la imposició d’un indigne règim de restriccions i discriminacions a jueus, mudèjars i altres minories religioses.

Neteja de sang. Condemnats per la Inquisició

El primer Estatut de puresa de sang es va establir a Toledo el 1449. De fet, era un règim de segregació de les minories religioses  que impedia el seu desenvolupament amb normalitat. Com que el sistema no acabava de rutllar  –hi havia moltes conversions forçades i, per tant, falses–, es va optar per constants expulsions de jueus (els marranos)  i musulmans, cosa que va produir un desastre econòmic en molts llocs, començant per la pròpia Castella on els jueus feien el paper d’una gairebé inexistent burgesia.  Un aspecte decisiu i remarcable d’aquestes expulsions és que comportaven que els béns dels expulsats anessin a parar a mans de l’aristocràcia, i així aquesta liquidava els nombrosos i importants deutes que, amb freqüència, havia contret amb els expulsats. Ara, d’això, en diríem una reestructuració violenta del deute, de tipus confiscatori. Ras i curt: el robatori i l’espoli estaven al darrera i no es va dissimular gaire.

L’expulsió dels moriscos. Gabriel Puig Ropda, Museu de Belles Arts de Castelló

Per altra banda, des del punt de vista psicològic, les conseqüències van ser molt pitjors sobretot perquè la segregació es va interioritzar i es va convertir en un tret identitari,  tot considerant com a normal el fet de forçar els pobles dominats a adoptar els seus trets, tant en el cas dels peninsulars com els d’ultramar. El concepte de diferència no sols no es va acceptar, sinó que va ser entès com alguna cosa menyspreable i per tant digna de ser perseguida i anorreada. Una altra cosa derivada va ser que tots aquells súbdits de la Corona, és a dir, de la monarquia hispànica que no eren castellans, van ser considerats estrangers a Castella i per tant sense cap dret a emigrar o comerciar amb les noves possessions americanes.

Quant a la Corona catalano-aragonesa o Corona d’Aragó, també existia un dret d’estrangeria d’origen medieval. De fet, aquest dret d’estrangeria, del 1291, servia per a assegurar l’estatus social de l’estament més privilegiat del Principat. Però, més tard, també es va estendre als oficis i negocis comercials amb estrangers,  i també als  càrrecs de l’administració pública, de les ordres militars i la jerarquia eclesiàstica. Al cap d’un temps, però, les prohibicions d’estrangeria es van començar a reduir (Carta de Barcelona de 1481), en establir-se el principi de reciprocitat entre els territoris d’Alfons el Magnànim, és a dir, entre els diversos Estats que formaven la Corona d’Aragó.

Els reis catòlics

Evolució dels drets d’estrangeria a partir dels Reis Catòlics
A partir del regnat dels Reis Catòlics, els drets d’estrangeria es van començar a flexibilitzar pel que fa als càrrecs eclesiàstics però només en una direcció. Així doncs, molts alts càrrecs de l’Església a Catalunya van recaure en súbdits castellans, però no es va donar la reciprocitat en sentit contrari.  Tanmateix, curiosament, a Castella les reaccions a l’arribada de Carles I amb un seguici de flamencs, súbdits també de la Corona, als quals va concedir càrrecs,  van encendre totes les alarmes.

Finalment , després de l’annexió de Catalunya, Felip V va decretar la supressió total del dret d’estrangeria al Principat, mitjançant el famós Decret de Nova Planta. A partir d’aquell moment, la identitat catalana va esdevenir “una vecindad civil”, dins de l’ordenament jurídic de l’Estat,consideració que va ser heretada pel constitucionalisme espanyol del segle XIX: “Han de cesar las prohibiciones d’estrangería, porque mi real intención es que en mis reynos las dignidades y los honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una u otra provincia de ellas”.Però, tal com sosté J. Günzemberg, Felip V va obviar qualsevol aplicació del principi de reciprocitat en l’accés dels catalans a la funció pública tant a l’administració reial com a l’administració territorial de Catalunya.

La continuació del dret d’estrangeria en el nou constitucionalisme espanyol
Malgrat els intents de l’absolutisme en el segle XVIII, la vertadera unificació política i administrativa es durà a terme en el segle XIX, amb l’aparició del fenomen del constitucionalisme. En aquesta època, l’estat de guerra gairebé permanent va convertir l’exèrcit en el principal poder fàctic del país  i el sistema polític en un parlament pretorià presidit per alts càrrecs militars com Espartero, Narváez, O’Donnell, Serrano i Prim. Convé no oblidar que en un país majoritàriament analfabet l’exèrcit era l’única institució capaç d’intentar revertir la situació de perllongada decadència, accentuada, encara més, pels processos d’independència de la majoria de colònies americanes. En canvi, en els països de matriu luterana tota la població estava alfabetitzada des de feia tres segles.

Però, la pregunta següent és: al segle XXI, aquesta segregació ha desaparegut del tot?  Vegem-ho:

Actualment l’ordenament constitucional reconeix la igualtat dels espanyols davant la llei. Així, l’article 14 de la Constitució de 1978 diu: “ Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opción o cualquier otra condición o circumstancia personal”. És clarament, una transcripció gairebé exacta de l’article 11 de la Declaració de Drets de l’Home de la Revolució Francesa. La qüestió és que han passat més de 200 anys i en el cas d’Espanya encara no s’aplica del tot. En principi, hem de creure que tots els ciutadans espanyols són iguals davant la llei, però a la pràctica, no és ben bé així. I aquesta ancestral discriminació per motius identitaris i d’origen nacional no té equivalent a Europa. És una segregació institucionalitzada no escrita, però ben viva. Uns quants exemples:

La segregació a l’administració central és general. Afecta tots els cossos sense excepció, i a tots els nivells administratius, tant a la funció pública exercida per funcionaris de carrera com a càrrecs de designació política. La situació real es fa més clara encara en aquelles entitats amb major pes simbòlic, i en aquelles amb competències que afecten o l’interès general de l’Estat o la seguretat nacional: el Tribunal  Constitucional, el Consell d’Estat, l’administració de la casa Reial,  l’Estat major de l’Exèrcit, els organismes d’intel·ligència civil i militar i l’administració de les Corts, on la presència de catalans tendeix a ser inapreciable. Els cossos de jutges i d’advocats de l’Estat són els que compten amb una major presència de catalans, però, tot i així, amb prou feines arriba al 4% del total.

Aquestes dades no manifesten una suposada manca de vocació,  excusa clàssica que va néixer al segle XIX quan la industrialització i la modernització de la societat del Principat va fer de contrapès a la manca d’oportunitats que oferia l’Estat,  sinó una deliberada segregació institucionalitzada, ja que es dóna igualment a tots els nivells administratius, polítics i judicials.  Aquesta segregació també la trobem en les cúpules del sistema financer, del món empresarial, del món dels esports, i de l’exèrcit. Com observa l’historiador britànic Andew Dowling, el Banc d’Espanya mai no ha tingut un governador català ni cap tipus d’influència catalana en la seva direcció, malgrat el pes de Catalunya en els sectors industrials i de serveis.

Cal tenir present que l’actual model de funcionariat,  que prové del segle  XIX , s’inspira no en el model anglosaxó d’empleat al servei del públic sinó en el concepte d’empleat públic al servei de l’Estat, importat de França però dissenyat i implementat per governs i personalitats amb un fort caràcter militar, que entendran el fet nacional espanyol en un sentit gremial,condicionat per la perspectiva nacional –madrilenya de l’espanyolitat.

Estem, doncs, com en el segle XIX, no davant d’un projecte d’integració, sinó d’assimilació. La cultura política de l’Estat s’evidencia quan els catalans, que es presenten a oposicions per accedir a la carrera  diplomàtica, tant en el segle XX com en el XXI, es troben gairebé sempre amb la fatídica pregunta: “¿Considera usted que el hecho de ser catalán es compatible con el mandato de representar a España y al rey, en sus relaciones exteriores”? Això ha passat i continua passant en democràcia i en el segle XXI, encara que sembli de ciència-ficció. Així que es fa molt difícil i improbable pensar en un Estat de tipus federal, perquè significaria repartir equitativament tots els poders de l’Estat i els seus recursos, i la desaparició definitiva d’un dret d’estrangeria no escrit però ben present. No costa gens de comprendre que aquest supòsit, ara com ara, no forma part de la cultura dominant, ni dels interessos de l’oligarquia espanyola.

Com diu el filòsof Josep Ma Terricabras,  “la diferència (de ser) és bona, la desigualtat (de tenir) no ho és gens”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »