Repescant el passat | La no-violència estratègica: la revolta pels drets civils (1955-1968)
1440
post-template-default,single,single-post,postid-1440,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La no-violència estratègica:
la revolta pels drets civils (1955-1968)

Els reverends Ralph Abernathy, a l’esquerra, i Martin Luther King Jr., a la dreta, són agafats per un policia mentre van dirigir una línia de manifestants a la secció comercial de Birmingham, el 12 d’abril de 1963. Foto: AP

Quan el 1964, durant el mandat del president Johnson, es van aprovar els Civils Rights (Llei de Drets Civils) que prohibia la discriminació basada en “l’ètnia, color, religió, o origen nacional” als EUA, això no es va produir perquè sí, sinó que al darrera hi havia hagut durant molts anys un potent moviment social per a aconseguir-ho.

Volem explicar els moments històrics més rellevants d’aquest moviment per dues raons: la primera, perquè la informació sobre aquests fets que va arribar a Espanya en ple franquisme, era parcial, distorsionada i bàsicament folklòrica. I la segona, perquè la protesta no-violenta i la desobediència civil, mètodes que el moviment va utilitzar amb gran enginy i força planificació, són temes que, en aquest moment, susciten un gran interès a casa nostra.

Diferència entre el pacifisme i la lluita no-violenta

Per entendre del tot l’aportació del moviment pels Drets Civils, liderat per Martin L. King, a la resolució de conflictes, convé saber que Gene Sharp, un estudiós i teòric dels conflictes no-violents, va descriure amb precisió la diferència entre pacifisme i lluites no-violentes. El pacifisme –l’oposició moral a la guerra i a la violència–, argumentava Sharp, fa centenars o fins i tot milers d’anys que existeix i es troba en la base de moltes religions. Per contra, la no-violència estratègica no implica evitar el conflicte i pot ser una tècnica de lluita, en cap cas passiva, que implica l’ús del poder psicològic, social, econòmic i polític. Dit d’una altra manera, igual que la lluita armada, el conflicte no-violent requereix una estratègia i tàctiques encertades i exigeix coratge, disciplina i sacrifici.

A través del que Sharp anomena jujitsu polític –tècnica japonesa que utilitza la força del contrari per a vèncer-lo– els moviments socials poden convertir la repressió en un punt dèbil dels que estan al poder. La repressió violenta contra protestes desarmades acabant posant de manifest la brutalitat d’una força governant i li treu, sobretot, legitimitat. Maquiavel ja ho va veure i va dir: “Com més gran és la seva brutalitat, més dèbil esdevé el règim”.

A diferència de Sharp, M. L. King no es va formar de bon principi en la tradició pacifista, la seva introducció en la no-violència va ser gradual, a vegades contradictòria, però a la llarga la comprensió per part de King de les dimensions estratègiques del conflicte no-violent va tenir conseqüències duradores tant als EUA com a la resta del món. A més, el fet de presentar sovint King com una icona del pacifisme individual és erroni i ajuda a desdibuixar el seu autèntic geni. Amb el temps, M.L. King va adoptar la no-violència estratègica en la seva forma més forta i radical i aquesta postura va produir confrontacions històriques, com la de Birmingham, amb les quals va aconseguir el seu objectiu, acabar amb la segregació racial al sud dels EUA.

Antecedents de la protesta a Birmingham, 1963

Intentarem explicar molt breument en quin context històric es va produir la lluita pacífica pels Drets Civils: Als EUA, entre el 1876 i 1964, sobretot després de la seva guerra civil, es van anar imposant una sèrie de lleis, conegudes com les lleis de Jim Crown, que, de fet, eren un aval de iure, és a dir legal, per a la segregació racial en tots els establiments públics en els estats del sud, pertanyents a l’antiga Confederació. Era un estatus per als afroamericans, basat en la comèdia de “separats però iguals”. Ras i curt: la segregació en espais públics i en l’ocupació laboral era del tot legal! Per exemple, això volia dir, que blancs i negres estaven separats en escoles, lavabos públics, bancs dels parcs, seients dels trens i autobusos, etc… i que la igualtat d’oportunitats laborals era gairebé inexistent per a la població negra. Era la llei.

Ara bé, per a entendre el que va succeir a Birmingham el 1963, cal mencionar els antecedents, tant els èxits –el boicot als autobusos de Montgomery–, com dels fracassos, per exemple el d’Albany.

Pel que fa al primer, el 1955, la negativa de Rosa Parks a cedir el seu seient a l’autobús a un blanc, va fer que fos arrestada, jutjada i declarada culpable. Però, Rosa Parks era una activista que havia planificat la seva acció. El resultat va ser el boicot als autobusos de Montgomery que va concloure amb una victòria , que va liderar M.L. King i que va tenir un gran ressò pertot arreu. Per contra, el moviment antisegrecionista a Albany, Geòrgia, va fracassar en part per la manca d’una planificació acurada ii en part perquè les autoritats segrecionistes blanques van ser llestes i no van provocar violència.

Cal tenir present que entre els fets de Montgomery i els d’Albany va tenir lloc la creació de l’SCLC ( Conferència Sud del Lideratge Cristià), que era una congregació de pastors. Ara bé, les institucions eclesiàstiques típiques d’aquella època no eren gaire agosarades en la seva campanya pels Drets Civils i el mateix King , que és va convertir en el seu líder, vacil·lava. Però finalment, l’ SCLC de King es va implicar en una campanya important de no-violència estratègica, el moviment d’Albany, a finals de 1961. El fracàs de les protestes a Albany va convèncer King que havia arribat el moment de fer una campanya planificada i coordinada des del principi fins el final, utilitzant els principis del conflicte no-violent. Això va se el projecte C a Birmingham.

El projecte C

La C del projecte C significava confrontació.

El 1963, Birmingham tenia una merescuda fama com a baluard del racisme més reaccionari. Els organitzadors del projecte C eren molt conscients dels perills, però van planificar durant mesos unes accions molt detallades. Bàsicament consistien en la combinació de diferents tàctiques que ja s’havien utilitzat abans: boicot econòmic als comerços segrecionistes del centre, impressionants sentades i omplir les presons amb detinguts. Dit d’una altra manera; el projecte C va consistir en una via de disrupció premeditada i d’escalada no-violenta. Per a mantenir aquesta via calia perseverança i creativitat. Havia de començar de manera lenta i pausada i després anar creixent fins a arribar a un punt de crisi que obligués les autoritats a negociar. Però, quan la planificació per si mateixa no va ser suficient es van fer servir tàctiques intel·ligents, persistents i hàbils per a mantenir la pressió creixent en un moment en què, altrament, l’energia de les protestes hauria decaigut.

En primer lloc, l´SCLC es va esforçar molt per a millorar les relacions dins la dividida comunitat negra de la ciutat i va anar convencent a líders que fins aleshores s’havien mostrat reticents. Això no va frenar pas els atacs continus del setmanari de la pròpia comunitat negra The World que va qualificar les protestes d’ “inútils i absurdes”. Segon, quan es van adonar que la campanya de l’SCLC per a aconseguir voluntaris per anar a la presó tenia uns resultats modestos, M.L. King va decidir que ell mateix aniria a la presó. La tàctica de King era que, si ell es posava com a exemple personal de sacrifici, podria convèncer altres persones de fer un pas endavant i refermar així la sensació d’escalada del drama de la campanya de Birmingham. I tenia raó. Quan les fotografies del pastor detingut es van difondre a escala internacional, l’administració Kennedy hi va haver d’intervenir. Tot i que King podia haver sortit de la presó sota fiança, i així ho desitjaven fervorosament els administradors de la presó per tal d’evitar la presència dels mitjans de comunicació, els organitzadors de la campanya no ho van fer amb la intenció deliberada de captar l’atenció dels mitjans i la de l’opinió pública.

Aleshores, King va escriure la famosa “Carta des de la presó e Birmingham”, que és una explicació eloqüent dels objectius i dels mètodes de la lluita no-violenta contra la segregació racial. Convé recordar que M.L. King no va redactar la carta contra els opositors racistes, sinó que anava adreçada als possibles simpatitzants que criticaven els mètodes del moviment i els titllaven d’agressius i precipitats.

Tot i que la detenció de King va proporcionar un impuls temporal a la campanya, va caldre un tercer esdeveniment important perquè el projecte C assolís tota la seva magnitud. Va ser el que es va conèixer com la Croada dels Nens, que bàsicament va consistir a permetre que els estudiants de secundària s’unissin a les manifestacions i, per tant, la probabilitat que anessin a parar a la presó era alta. Va ser una decisió controvertida, fortament criticada, però va funcionar. Els estudiants van respondre a la crida de manera aclaparadora.

La repressió

Efectivament, cada cop les presons estaven més plenes, gairebé a vessar, i aleshores el cap de Seguretat de Birmingham, Bull Conor, un híper-segrecionista, va decidir utilitzar represàlies més agressives, especialment mànegues d’aigua d’alta pressió dels bombers i gossos policia. Però els organitzadors del projecte C eren plenament conscients del poder que tindrien les imatges de la repressió.

Les mànegues d’incendi podien arrencar l’escorça d’un arbre o separar els maons del morter i van ser utilitzades contra els nens i joves. Els van arrencar les samarretes i molts van anar a parar damunt dels cotxes per la pressió de l’aigua. També van ser atacats pels gossos policia. Van ser unes imatges terribles. Però, la comunitat negra es va cohesionar arran d’aquesta animalada i l’objectiu de la campanya, que era treure a la superfície la tensió oculta que produïen les lleis segregacionistes, es va dur a terme.

Amb la seva tècnica sapastre Bull Connor s’havia convertit en un aliat en mostrar al món la brutalitat de la supremacia blanca. Fins i tot el president Kennedy va dir: “El moviment pels Drets Civils hauria de donar gràcies a Déu per Bull Conor. L’ha ajudat tant com Abraham Lincoln”.

La polarització

Cal tenir present que els organitzadors del moviment sabien que els seus mètodes produirien polarització, perquè les accions disruptives, encara que siguin no-violentes, són polaritzadores. En aquelles circumstàncies van promoure la reacció violenta del Ku-Klux-Kan i del Consell de Ciutadans Blancs. Però, la polarització positiva es va anar imposant a mesura que l’opinió pública es va decantar cap la comprensió de les raons de fons del moviment.

Com deia el conegut abolicionista del segle XIX F. Douglas “Sense lluita no hi ha progrés. Aquells que es manifesten a favor de la llibertat però menyspreen l’agitació són persones que volen recollir fruits sense treballar la terra, volen que plogui sense llamps ni trons. Volen els oceans tranquils, sense aigües revoltades”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »