Repescant el passat | Majoria absoluta d’Aznar: fora caretes
475
post-template-default,single,single-post,postid-475,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Majoria absoluta d’Aznar: fora caretes

El franquisme tou:
de l’Aznarato a l’Apoyaré (III)

Segona legislatura Aznar, 2000-2004. Quan el govern Aznar guanya per majoria absoluta el 2000 i inicia la seva segona legislatura es treu la careta del diàleg i a sota apareix la confrontació i l’exhibició de la ideologia franquista sense cap mena de maquillatge. Com a conseqüència es trenquen els pactes amb altres forces polítiques, especialment amb CiU. La consigna és: confrontació total amb el que, abans, en el franquisme se’n deia l’anti-Espanya.

L’economia

Continua i s’accelera la política econòmica anterior de rebaixar impostos a les rendes més altes i als sectors “empresarials” de l’Ibex. És clar que això es compensa amb un augment dels impostos indirectes, la qual cosa significa un augment tributari per a les rendes mitjanes i petites. Pel que fa a les relacions laborals, els llocs de treball indefinits baixen i, en canvi, pugen de manera més que notable, els precaris, (“Decretazo” del 2002). Tatchterisme mesetari pur i dur. Aparentment és una època d’èxits econòmics, “la España va bien” que ja van comentar en l’article anterior i que ara és converteix, a força de propaganda insistent, en un article de fe indiscutible. Però cal fixar-se que els sectors econòmics que avancen més són els de baix valor afegit o poca productivitat com el turisme o l’especulació financera o immobiliària (aquesta última gràcies a la ultra-liberitzadora Llei del sòl de 1998, que feia pràcticament urbanitzable qualsevol terreny). L’especulació immobiliària provocarà una pujada tremenda dels habitatges, la qual cosa obligarà la població espanyola i també la recentment immigrada a hipotecar-se, moltes vegades per sobre de les seves possibilitats econòmiques, per poder tenir un sostre –sortosament aquest aspecte era un dret reconegut a la Constitució espanyola del 78- i posant les bases de la famosa “bombolla immobiliària”, un dels principals factors de la crisi econòmica devastadora que ens afecta.

Aquesta aposta per sectors poc productius propiciarà una nova política de desindustralització que afectarà molt durament àrees com el País Basc i Catalunya, on hi havia una xarxa de petites i mitjanes industries poc contactades amb el “capitalisme d’amiguets” de Madrid. De tota manera el País Basc es defensarà molt millor d’aquesta ofensiva mitjançant els recursos que pot administrar lliurement, l’anomenat “concert econòmic”, i també per una clara i decidida aposta del govern basc per impulsar una nova industrialització de més valor afegit. Aquesta política d’industrilització ha protegit el País Basc dels efectes més devastadors de la crisi i la seva taxa d’atur és la meitat de la de Catalunya i molt allunyada de la general d’Espanya.

El model productiu de l’època Aznar basat en els serveis, el turisme i la construcció, es reforçarà amb el projecte polític de “l’Espanya radial”, que té com a conseqüència l’intent de reduir el pes industrial i financer de Catalunya i de reforçar paral·lelament el gran Madrid, entès com una capital iberoamericana. El catedràtic Jordi Maluquer de Motes comenta que aquesta fórmula “una España ben centrada” és molt antiga i podia tenir sentit en una Espanya tancada sobre si mateixa, com va succeir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Però, en plena construcció d’una unió europea, no és més que una servitud cap a determinats projectes polítics reticents a la veritable modernització. També afirma Maluquer que la política que va iniciar Aznar, -que no ha estat modificada des d’aleshores -, de la preferència per l’aeroport de Madrid és un fet explicable des de l’òptica dels grups dirigents de l’Estat i no pas des de l’òptica de la maximització del creixement econòmic i del benestar general.

AUDIENCIA AZNAR A BUSH EN MONCLOA © LUIS SEVILLANO 12 06 01

Audiència d’Aznar i Bush a la Moncloa el 2001. Foto: Luis Sevillano

Política neoimperial

La nostàlgia imperial pròpia de la tradició franquista més els deliris de grandesa del mateix Aznar faran que l’Espanya aznarista es posi al costat de la política del president Bush a l’Orient Mitjà. La derivada serà donar total suport a l’uniteralisme militar nord-americà en el conflicte de l’Iraq: Espanya acabarà enviant tropes a l’Afganistan i també a l’Iraq en contra de l’opinió pública majoritària. Especialment significatives van ser les mobilitzacions a Catalunya – la manifestació a Barcelona amb més d’un milió de manifestants en contra de la guerra va tenir repercussió als principals mitjans de premsa i TV del món. Malgrat que Aznar va fer com qui sent ploure, aquesta mobilització extraordinària a Catalunya portà la reactivació dels moviments socials catalans en contra del govern. Aznar va fer entrar Espanya en un conflicte bèl·lic, amb uns interessos tèrbols: la seva actitud de genuflexió davant la diplomàcia neocon nord-americana farà que Espanya, a partir d’aquell moment, es converteixi en un objectiu del gihadisme.

Tot aquesta política exterior suïcida, amarada de nostàlgia imperial, de buscar l’aparença de gran potència, amb alguns tocs surrealistes com l’anomenat “minimilitarisme teatral” (ocupació de l’illot de Perejil disputat al Marroc durant el juliol del 2002), només fa que deteriorar la imatge pública d’Espanya i la converteix davant l’opinió pública mundial en un aliat de segona fila de l’Administració Bush. Aquesta política de ridícula “grandeur” anava de bracet de l’intent neocolonial de reconquerir econòmicament l’Amèrica Llatina, tot practicant un capitalisme salvatge de tipus depredador, que consistia a protegir de manera ferotge els interessos de les multinacionals espanyoles des de Madrid.

1278846262_g_0Política antinacionalista

El nacionalisme espanyol comandat per Aznar, de tipus quasi religiós, que curiosament nega la seva existència per diferenciar-se dels nacionalismes perifèrics, -com ha demostrat el professor de la Universitat Autònoma de Madrid Carlos Taibo, cosa que li permet afirmar que el nacionalisme (el dels altres, és clar) és un acte negatiu, fins i tot pervers -, iniciarà una obsessiva política de persecució del nacionalisme abertzale basc. El pas més significatiu, en aquest sentit, va ser la Llei de partits amb l’únic objectiu d’il·legalitzar l’independentisme basc. I aquesta deriva antidemocràtica d’estil turc, que persegueix desenes de milers de persones per “ser”, “pensar” o “pertànyer a un entorn” es fa amb el vistiplau del PSOE i de CiU i d’altres partits, i la indiferència de la majoria de la població, anestesiada per anys de propaganda anti-abertzale. Per a amplis sectors de la societat era una llei necessària per a acabar amb la impunitat amb la qual els terroristes utilitzaven les institucions democràtiques per aconseguir finançar-se, però nos’adonen que és una pràctica antidemocràtica. I si s’adonen tampoc els no importa gaire.

De fet, l’ofensiva legal contra l’independentisme basc té un objectiu clar: la neutralització de la dissidència identitària. Tot mirant enrere veiem que el Pacte de Lizarra (1998), que havia aconseguit posar d’acord el conjunt dels partits bascos per iniciar un procés de pau, va ser torpedinat per ser una sortida pactada i no violenta del conflicte. Això la dreta espanyola aznariana no ho podia consentir de cap de manera. I desembocarà en un procés de repressió política i policial que recordava clarament els estats d’excepció de l’època franquista. Aquesta mateixa lògica va fer descarrilar el Pla Ibarretxe i a partir de llavors es va acabar allò que “en democràcia tot era possible sense violència”. Ras i curt: els dos grans partits polítics de l’Estat no volien de cap manera qüestionar les últimes disposicions de Franco.

A Catalunya, el desembre del 2003, després de 23 anys d’hegemonia convergent, un pacte entre PSC, ERC i ICV porta un canvi de govern. El PSOE va intentar impedir, de totes maneres, l’accés d’Esquerra Republicana al govern. El creixement del republicans independentistes era una lògica reacció a l’anticatalanisme desfermat. Però, en canvi, els mitjans polítics, mediàtics i empresarials madrilenys, per contra de veure que la formació d’aquest govern tripartit era el resultat d’una política de confrontació estúpida, el consideraran gairebé com l’arribada de l’anticrist.

Final de la segona legislatura Aznar

El final de la segona legislatura resulta sorprenent, però, vist des de la distància temporal no del tot imprevisible: la barreja de l’actitud xulesca del President i del tot el seu govern, que provoca un conflicte darrera l’altre, amb un tipus de psicologia molt propera al franquisme en comptes de buscar solucions pactades i d’apaivagament, fa que surtin enemics de sota les pedres: l’11 de març, pocs dies abans de les eleccions generals, es produeix l’atemptat gihadista a Madrid, amb el resultat terrible de 200 morts. La gestió d’aquest tràgic esdeveniment, condicionada per l’obsessió antinacionalista del PP, més la por que se sabés que era un atac islamista i per tant es qüestionés la política exterior del govern, va ser pèssima. El resultat va ser un element molt important, encara que no l’únic, que va provocar la derrota electoral del PP, en favor d’un desconegut José Luis Rodríguez Zapatero del PSOE: la llarga agonia de la Segona Restauració havia començat, i es començava a veure una Espanya real, molt allunyada dels somnis de democràcia i prosperitat dels anys 70.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »