Repescant el passat | Els vells imperis
595
post-template-default,single,single-post,postid-595,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els vells imperis

Certament la Monarquia hispànica fou un imperi poderós. Segons la definició de John Darwin, historiador britànic i professor de la Universitat d’Oxford especialitzat en la història de l’Imperi Britànic “els imperis són una de les fórmules més habituals en la història, basades en el domini d’un determinat grup sobre pobles diversos i en l’habilitat d’administrar equilibris i combinar beneficis asimètrics entre les nacions i els col·lectius que els componen”.

Però, com recorda el també historiador britànic Norman Davies en la seva obra Reinos desaparecidos: la historia olvidada de Europa, quan pensem en el passat del vell continent, només ens fixem en la història de països que existeixen avui -França, Anglaterra, Espanya, Alemanya, Rússia, etcètera-. De la mateixa manera, els historiadors se solen centrar en la història de països que encara perviuen. Però la història d’Europa és plena de regnes, ducats, imperis i repúbliques ja desapareguts que van tenir un paper predominant en el seu temps. A tall d’exemple, de cap manera exhaustiu: el Regne d’Aragó, que va arribar a dominar la Mediterrània occidental; el Gran Ducat de Lituània, durant dècades el país més gran d’Europa; els successius regnes i ducats de Borgonya, que la història tendeix a oblidar; el Sacre Imperi Romà Germànic, l’Imperi Bizantí. O els més propers a nosaltres, però que igualment es van esvair, com Iugoslàvia o la Unió Soviètica. Aquest llibre d’història ens recorda que tota entitat estatal està condemnada a l’extinció. És a dir, que té data de caducitat, i que sovint la seva decadència i la seva implosió provoquen greus problemes, no només perquè els reequilibris territorials solen ser traumàtics, sinó perquè la mentalitat col·lectiva del grup dominant es resisteix a acceptar la realitat i no dubta a fer servir trucs ignominiosos per evitar l’inevitable.

La Corona d’Aragó als segles XIII i XIV

La negativa a acceptat aquesta evidència provoca declaracions hilarants com les de la líder del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, quan va dir al Parlament, el passat 4 de març de 2015, que “Catalunya no s’independitzaria d’Espanya ni en 100.000 anys”. És una declaració de tipus castrista com la de “l’home és mortal, però el Partit és immortal”, reconvertida en “els homes són mortals, però els estats immortals!” Aquesta concepció, no expressada de manera tan barroera i divertida, es manté, en canvi, latent en una gran part de la mentalitat col·lectiva espanyola. Això explica que, en el món de la transició del vell imperi a nació normal, en el cas espanyol, es prefereixi seguir el model turc abans que l’estratègia sueca.

La manera de fer sueca, que ja vam tractar en un article anterior ( Ramon y Cajal i Noruega), consisteix a pensar a com crear la nació a partir del creixement interior i no en la dominació externa i en l’aprofundiment de la democràcia i la igualtat, amb la capacitat, si cal, de desprendre’s de Noruega per assolir una major cohesió. Fa un parell de segles, la regió escandinava era una zona pobra i depauperada, assolada per guerres constants entre els dos imperis locals (el suec i el danès). Avui dia és el mirall en el qual s’inspira una gran part de la humanitat. Aquest magnífic canvi s’ha produït per moltes raons, però cal tenir present l’opció democràtica i convivencial que va tenir lloc el 1905. Això ha suposat un enorme esforç de contenció, de sacrificar projectes de tipus colonial, tot fent callar veus militaristes i imperials i substituint-les per una visió més pragmàtica i, de fet, molt més eficient.

En canvi, el model turc representa la incapacitat per acceptar la pèrdua d’hegemonia i practicar una terrible reconversió en la qual la diversitat passa a ser concebuda i tractada com una amenaça i fins i tot com un insult. Espanya, com ens mostren, des de fa temps, els deliris de grandesa de les seves elits polítiques, ha optat, fins ara, per aquest darrer model.

1_230x184

El model turc

Vegem-ho: segons l’historiador Xavier Díez, Espanya i Turquia comparteixen molts elements històrics: per exemple, el fet geogràfic d’estar situades a la perifèria europea. Totes dues mantenen una tradició política autoritària que ve de molt lluny, i una arrelada cultura de la desigualtat i el privilegi asimètric. Comparteixen un mateix desdeny per la diversitat lingüística i cultural, tot considerant-la un “fet contra natura”. A més, tracten la identitat com si fos un assumpte religiós, la qual cosa és especialment peluda en els cultes nacional-religiosos de tipus monoteista. Tots dos països semblen incapaços de superar el seu passat o reconèixer els seus crims (el genocidi armeni, negat encara ara pels turcs; o l’holocaust espanyol denunciat per l’historiador Paul Preston i que tampoc no ha estat reconegut per l’Estat espanyol). Ras i curt: són dues societats amb un passat d’uniformització nacional violenta que no reconeixen la seva evident plurinacionalitat. Cap dels dos no han superat psicològicament la pèrdua traumàtica des seus antics territoris i l’antiga hegemonia, el que els porta a experimentar pobresa cultural i material, dissimulada aquesta última, en el cas espanyol, amb gegantines aportacions econòmiques exteriors. Tots dos països expressen un malestar existencial que requereix d’una teràpia urgent per a sortir del bucle històric en que estan atrapats: un canvi de mentalitat col·lectiva. Ras i curt, no es poden substituir estructures polítiques sense canviar prèviament les idees i els valors. És a dir, la democràcia és alguna cosa més que un règim polític. Com a conseqüència són democràcies dèbils, de pa sucat amb oli, que a la mínima crisi econòmica, política o institucional fan servir la repressió o un pretès enemic interior com a mètode per a solucionar els problemes interns. Ambdues voldrien ser plenament europeus, amb símptomes de síndrome bipolar, passant de l’eufòria a la depressió. Mariano Rajoy i Erdogan tenen molt en comú, i això no és per casualitat: comparteixen l’obsessió pel control polític a base de lleis autoritàries i repressives. És simptomàtic que el nucli més democràtic turc sigui contrari a la imposició d’aquestes lleis dubtosament democràtiques i que al mateix temps defensi la necessitar de reconèixer que els seus avantpassats van cometre un genocidi terrible amb la població armènia de l’Imperi.

Un altre paral·lelisme molt curiós entre España i Turquia és ben actual: tots dos països construeixen vies de tren d’alta velocitat amb objectius de cohesió territorial, no pas econòmics, però a Turquia les pretensions són més modestes; només ha escollit les 17 províncies més poblades de les 81 que té per instal·lar-hi aquesta mena de ferrocarrils. Ho constata l’últim estudi dels professors d’economia de la Universitat de Barcelona (UB) Germà Bel i Daniel Albalate, publicat recentment per Fedea, una fundació que publica estudis econòmics i que té com a patrons, entre d’altres, els principals bancs espanyols. A l’estudi L’experiència internacional en alta velocitat ferroviària, Bel i Albalate sostenen que l’estat espanyol persevera en l’error d’apostar pels trens d’alta velocitat malgrat que un gran nombre d’estudis econòmics ho desaconsellen. L’experiència d’altres països demostra que l’impacte en l’economia de les regions per on passa és neutre, o fins i tot negatiu. I afirmen que, tret de comptades excepcions, els beneficis no fan rendible la inversió que comporta. Per aquest motiu molts països han aturat la inversió en alta velocitat, cosa que contrasta amb Espanya, que, malgrat la crisi, ha posat la cinquena marxa.

Tot ve de molt lluny: la prohibició de la impremta
a l’Imperi Otomà i la Inquisició a l’Imperi hispànic

L’oposició a la introducció de la impremta a l’Imperi Otomà ja des del segle XVI va tenir conseqüències òbvies per a l’alfabetització, l’educació i l’èxit econòmic, tal com expliquen els professors Acemoglu i Robinson en el seu conegut llibre “Por qué fracasan los países”. Cal recordar que Acemoglu és un americà d’origen turc, per tant sap molt bé de què parla. Si es té present com eren d’absolutistes i extractives les institucions otomanes, no és gaire difícil entendre l’oposició dels sultans a la introducció de la impremta a l’Imperi. El raonament era senzill: els llibres propagaven idees i feien que la població fos més difícil de controlar. Algunes idees difoses pels llibres podien afavorir el creixement econòmic, però d’altres podien ser subversives i qüestionar l’statu quo polític i social existent. L’Imperi otomà va continuar sent absolutista fins la seva caiguda al final de la I Guerra Mundial, perquè hi havia una connexió natural entre les institucions polítiques de tipus absolutista i extractiu i una economia del mateix tipus. De fet, l’absolutisme és el control il·limitat per part d’una única persona encara que, en realitat, els absolutistes governen sempre amb el suport d’algun aliat o de grups reduïts.

El paral·lelisme entre la prohibició de la impremta a l’antic Imperi turc i la Institucionalització de la Inquisició a l’Espanya dels segles XVI fins al XIX, que pretenia el mateix control sobre la població, és evident i les conseqüències no van ser menys funestes. Encara es nota, i molt, el seu efecte sobre la població espanyola, com per exemple, el seu terror latent a allò que és nou i que sobretot ve de fora i una submissió reverencial pel poder. Una herència enverinada: la heterodòxia sempre és sospitosa. Però cal recordar que hi va haver una altra Inquisició a la Corona d’Aragó cap a finals dels segles XIII i el XIV, la de Ramon de Penyafort, tolerada per Jaume I que volia estar a bé amb el Papat, en un moment en què les tensions entre aquest i el poder dels reis havia esclatat a l’Occident d’Europa. Aquesta Inquisició primerenca, no admetia la delació ni la confiscació de béns. No era, vaja, un “Guantanamo”, com la Inquisició de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics. De tota manera, va donar lloc a un període força repressiu en el període de l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), personatge sinistre que retrata Jaume Cabré en la seva obra Jo confesso, que, de fet, és una reflexió sobre la idea del mal en la història de la humanitat. Aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.

22

Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició Espanyola, amb el rei Fernando i la regna Isabel el 1478. Il·lustració de Stefano Bianchetti.

Certament, en el moment de la unió dinàstica, que no política ni jurídica, entre Aragó i Castella, la resultant va ser una de les parts d’Europa amb més èxit econòmic. Però després de la solidificació del sistema polític absolutista es va produir un declivi econòmic relatiu, que després, en el segle XVII, va passar a ser absolut a Castella, com constaten els historiadors Acemoglu i Robinson. De manera molt semblant a l’Imperi otomà, les institucions econòmiques a Espanya eren el resultat directe del funcionament de l’absolutisme. Això a la llarga va portar molta cua i malauradament encara en porta: una Il·lustració que va passar de llarg i que va allunyar tant a les elits com a les classes populars del Mainstream (o cultura principal) europea; la concepció jeràrquica de l’Antic Règim que, malgrat tot, no ha desaparegut; unes guerres civils cruentes, fanàtiques en els dos últims segles; la preferència per la comoditat de ser súbdits abans que ciutadans, i un franquisme ignominiós que no s’explica si no és per tot l’anterior. En turc existeix una expressió, explica l’historiador Xavier Díez, el derin devlet, un “estat profund”, que defineix aquesta capacitat de resistir, al marge dels mecanismes democràtics, del nucli dur de l’antic règim. És a dir, persisteix una estructura subterrània de poder, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat, que impedeix a les institucions legítimament constituïdes prendre mesures que afectin els interessos dels grups privilegiats.

La conclusió és que Espanya i Turquia són països amb molts paral·lelismes que necessiten un reset de veritat, no simplement operacions cosmètiques, com les que apareixen quan s’atansen les cites electorals. La possibilitat d’una canvi d’orientació profund que s’enfronti als problemes de fons és real, tot i que requereix un diagnòstic acurat i precís del llast històric i no és a curt termini ni gens fàcil, però cal que tots dos països entenguin d’una vegada per totes que això és la modernitat i no pas una altra cosa. Si no és així, no tenen garantida la continuïtat històrica.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »