Repescant el passat | Els socialistes tornen al poder (2004-2010)
478
post-template-default,single,single-post,postid-478,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els socialistes tornen al poder (2004-2010)

El franquisme tou:
de l’Aznarato a l’Apoyaré (III)

La majoria absoluta de la segona legislatura Aznar, que es basa en la confrontació permanent, provocarà un enfrontament mediàtic i institucional continu entre Madrid i Barcelona. Com a conseqüència, a Catalunya, la política del catalanisme moderat comença a ser percebuda com a inútil i caduca. La traducció política d’aquest descrèdit del model pujolià tindrà lloc en les eleccions autonòmiques del 2003, en què, tot i que Artur Mas guanya per poc, dóna lloc a l’aliança entre PSC, ERC i IC, mitjançant un pacte de govern que desplaçarà del poder la federació de CIU.

El programa polític del nou govern, conegut com a Pacte del Tinell, parteix del fet que cal crear una nova política perquè hi ha un cert esgotament del model constitucional, a més d’una fatiga pels constants incompliments de compromisos i la invasió contínua de competències per part del Govern central, tot conculcant per via jurídica les lleis orgàniques.

Aquest programa polític intentarà tirar endavant en un context polític molt difícil: d’una banda, la política del PP, amb majoria absoluta, es continua basant en polítiques agressives i en una retòrica hostil a qualsevol dissidència. Per altra, el PSOE es troba enmig d’una profunda crisi de model: el descrèdit acumulat en l’època felipista, la desorientació política, una certa incapacitat per a pair la derrota del 2000 i treure’n aspectes positius orientats a una recuperació dels valors del partit, i a més, com sol passar en els grans partits quan són a l’oposició, hi ha baralles entre els diferents corrents. En aquest moment és quan un jove diputat, José Luis Rodríguez Zapatero, es presenta com a secretari general del PSOE. Per sorpresa i per poc marge i gràcies als vots del PSC surt elegit com a nou secretari. Zapatero pretén impulsar una manera diferent de fer política de la del PP, sobretot pel que fa a les formes, suavitzant-les i evitant el to apocalíptic dels populars i la seva manera de fer xulesca. La constitució del nou govern català serà una ocasió d’or per a Zapatero per a promocionar-se, ja que de fet era un desconegut. El seu suport al Tripartit es concretarà amb l’acord a la reforma de l’Estatut amb la seva famosa i mentidera frase “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán.”

Però la realitat subjacent era tota una altra: per un cantó, la tradició jacobina del PSOE, i per l’altre, la por dels seus barons territorials que un nou Estatut o un concert econòmic de tipus basc, esquerdés la tradicional opacitat i impliqués una reducció substanciosa de recursos que permetien i permeten al partit socialista mantenir una política clientelista, sobretot a Andalusia i Extremadura. A més, les promeses de Zapatero resultaven tàctiques i fins i tot intranscendents, ja que les seves possibilitats electorals, en aquell moment, eren remotes. Finalment, al cap dels anys, la incapacitat de Zapatero de acomplir les seves promeses el va desprestigiar totalment, va produir una terrible decepció i les seves paraules es van convertir en un autèntic sarcasme.

Eleccions del 2004; el PSOE recupera el poder

El PP desallotjat inesperadament del poder el 2004 s’agafa a l’Estatut de Catalunya, com a un clau roent, per utilitzar-lo com arma de confrontació política i desgastar i desprestigiar el PSOE. Cal tenir present que la reacció política a Catalunya, tant pel que fa a l’estil com al fons de la política aznariana, van tenir molt a veure amb la derrota electoral del PP. Però aleshores, l’independentisme d’ERC més el marxisme “light” d’IC, permeten al PP ressuscitar els vells fantasmes de la guerra civil. I s’hi va llançar de ple: recollida a tot Espanya de quatre milions de firmes contra Catalunya (sic). Però la reacció del PSOE va ser timorata en general i francament xenòfoba per part de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, atiant l’odi contra els catalans. Una violació total de la promesa de l’Apoyaré…”

1243412226_850215_0000000000_sumario_normal

José Luis Rodríguez Zapatero y Silvio Berlusconi

L’economia (2004-2010) i la Llei de la Memòria històrica

Però no serà l’única promesa incomplerta del PSOE. La política econòmica del govern socialista espanyol pràcticament serà idèntica a la del PP. És una època d’or per a l’anomenat “capitalismo de amiguetes”, que no notarà cap diferència amb l’època del PP. A tall d’exemple, les SICAV, que van ser introduïdes a l’Espanya l’any 1983 dins el mandat de Felipe González amb el pretext d’evitar la fuga de capitals, durant el 2011 es van veure incrementades amb 71 de noves, el doble que el 2010. O el pacte de la “mortadel·la” entre Zapatero i Berlusconi, pel qual es va adjudicar Endesa a la italiana Enel, perquè això permetia fer calaix a algunes grans empreses que o bé començaven a tenir problemes de “liquiditat” o bé en podien treure profit. Patriotisme financer, se’n podria dir.

Pel que fa a les reformes laborals van en la línia d’augmentar i aprofundir la precarietat. A més, la bombolla immobiliària es continua inflant i malgrat que el govern espanyol rep advertències d’organismes interns i externs – excepte del FMI, tot s’ha de dir- no en fa cap cas, i el resultat és conegut: a partir del 2007-2008 la crisi de les subprime rebentarà el globus amb les terribles conseqüències que des d’aleshores arrosseguem. Les lleis per estendre l’estat del benestar (com la Llei de la Dependència) neixen sense dotació pressupostària i qualsevol obra pública es fa a través de l’endeutament, mentre es manté l’exempció fiscal de les grans empreses i s’engeguen polítiques fiscals regressives. Quant a la construcció de l’AVE aquest es continuarà i s’incrementarà la construcció megalòmana de caire ideològic i no de progrés econòmic que havia engegat el PP: Magdalena Álvarez, ministra de Fomento (2004-20099) impulsarà el PEIT (Plan Estratégico de Infrastructuras y Transporte) que proposava que en el 2010 Espanya tindria la xarxa d’alta velocitat més àmplia del món, per davant del Japó i de França. Cal afegir-hi que Espanya es va convertir en el tercer país del món amb més kilòmetres d’autopistes i autovies, només per darrera dels EU i de la Xina. En canvi, el corredor mediterrani pateix la mateixa sort que en l’època del PP: obstacles, excuses, dilacions “sine die”, quan es tracta d’ una obra que podria donar un impuls extraordinari a l’economia espanyola des de Cádiz fins a Girona; però, és clar, no passa pel centre de la península.

En un altre àmbit, més aviat en el terreny simbòlic però no menys significatiu, la promesa del PSOE de tirar endavant una llei per a reparar la dignitat dels republicans (Llei de la Memòria Històrica) tampoc no aconsegueix el seu objectiu. Com diu Javier Cercas, un Estat democràtic no pot permetre’s el que es va haver de permetre a la Transició. La Llei neix totalment coixa i al final de l’obra es manté la victòria simbòlica dels franquistes. Ras i curt: queda ben clar que són els poders fàctics els que remenen les cireres i fan i desfan les polítiques fonamentals, mentre que el Govern socialista tapa aquesta realitat amb lleis que fan referència, en especial, a l’esfera personal: avortament, matrimoni entre homosexuals, protecció a les dones agredides… Lleis que resulten molt lluïdes però que no toquen els interessos fonamentals dels poders econòmics, polítics i socials.

tripartit-carod-saura-montilla

Josep Lluís Carod Rovira (ERC), José Montilla (Psoe) i Joan Saura (IC)

El Tripartit

A Catalunya l’experiència del Tripartit no va ser, en conjunt, gens bona. D’entrada, com ja hem vist, va ser rebut amb tota mena d’escarafalls pels poders mediàtics i de l’Estat, tant per part del PP com també del PSOE. Per altra banda va cometre errors propis: El PSC, amb un aparell fortament controlat pel PSOE, molt lligat al municipalisme de l’àrea metropolitana de Barcelona, escassament sensible al catalanisme, desconfiava de Maragall, que anava per lliure i no es deixava controlar. De fet, el Tripartit mai no va fer peça a Ferraz, seu del PSOE a Madrid, perquè els socialistes consideraven que una aliança amb ERC els feia vulnerables als atacs furibunds del PP, i a més, resultava incompatible amb el seu propi nacionalisme espanyol.

Entre els errors del Tripartit, cal esmentar el fet de tirar endavant diferents pactes nacionals (d’ensenyament, d’habitatge..) sense comptar amb l’acord i el vistiplau dels sectors afectats o sense tocar els interessos de les patronals interessades, de manera que les seves polítiques aviat van començar a decebre els seus votants. Per posar un sol exemple, el Pacte Nacional per l’Ensenyament va prescindir totalment de l’opinió del professorat i va potenciar una reforma educativa que més aviat beneficiava el sector privat –en la línia del que havia fet Toni Blair a Anglaterra–, com blindar els concerts educatius a les escoles religioses, que havien estat les grans beneficiades del franquisme. Y en síntesi: unes polítiques que no qüestionaven els interessos dels sectors privats i que feien polítiques d’obres públiques a base de l’endeutament. Als seus votants els semblaven cada cop més polítiques de tipus neoliberal.

L’Estatut del 2006

La qüestió de l’Estatut incrementarà la tensió entre Catalunya i Espanya, amb la particularitat que aquest tema suscitarà no només l’hostilitat agressiva del PP, sinó també la de la suposada esquerra del PSOE. A més, molts intel·lectuals espanyols que fins aquell moment havien mantingut una relació amigable i fluïda amb el món català, o bé van callar com a morts o es van apuntar a la teoria que les reclamacions de Catalunya eren fruït de la “burgesia”. O el que és pitjor encara, es van mostrar del tot cecs davant els evidents senyals d’aluminosi franquista en l’estructura de l’Estat i creien, i molts encara creuen tots cofois, que el “bing- bang” espanyol va començar el 1978.

Analitzant més a fons la posició anti-Estatut dels socialistes espanyols queda força clar que els seus esforços es van centrar a neutralitzar-lo, a retallar-lo, tot evitant aquells aspectes que els resultaven més incòmodes, com el pacte fiscal, la consideració de Catalunya com a nació i la relació de bilateralitat amb Madrid. La cosa es va anar embolicant fins que Zapatero va proposar un pacte a Artur Mas a l’esquena de Maragall i del PSC. L’acord Zapatero-Mas va significar uns compromisos que finalment el govern socialista tampoc respectarà. Aquest acord implicava una rebaixa substancial del contingut de l’Estatut, la qual cosa significava una humiliació per al Tripartit. La conseqüència immediata serà que ERC demani el NO al referèndum i que, a continuació, surti del govern. L’aprovació en referèndum del nou Estatut el juny de 2006 es farà en mig d’una gran indiferència, amb un escàs 50% de participació i un 20% de vot negatiu, molt del qual era independentista. Pasqual Maragall és defenestrat per l’aparell del propi partit –els barons de l’àrea metropolitana- i substituït per un funcionari del partit, José Montilla, que malgrat alguns malentesos amb Zapatero, seguirà les directrius de Madrid.

Mentrestant el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut del 2006, ja que l’anticatalanisme s’havia convertit en una addicció difícil de superar. La sentència del Tribunal Constitucional sobre aquest tema (28 de juny de 2010), enmig d’un vodevil tragicòmic que va desprestigiar totalment Alt Tribunal, suposava una esterilització de l’autonomia catalana, reduïda a una mena de Diputació gran, subsidiària d’un estat cada cop més centralitzat i prepotent.

mani110072010.jpg_lite0

Manifestació del 10 de juliol de 2010 sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”

El 10 de juliol de 2010 té lloc a Barcelona una enorme manifestació: de cop I volta l’Estatut desapareix i és substituït per crits d’independència. Segons l’historiador Xavier Díez, s’havia entrat en una nova fase històrica.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »