Repescant el passat | Els alcaldes de Barcelona II (1939- segle XXI)
L’Ajuntament de Mateu i Pla, prototipus del franquista català compromès amb el projecte franquista, va acomplir les expectatives de supressió del passat laic, democràtic i catalanista de la ciutat. I, més enllà de la gestió d’una ciutat devastada, superpoblada i afamada, el nou alcalde va projectar i construir una nova Barcelona, depurada de la seva condició de capital de Catalunya i supeditada als interessos i a les necessitats de l’Espanya de Franco
alcaldes barcelona
1347
post-template-default,single,single-post,postid-1347,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els alcaldes de Barcelona II (1939- segle XXI)

El primer Govern municipal franquista
Un dia després de l’entrada a Barcelona de les primeres columnes de l’exèrcit franquista, el 27 de gener de 1939, prenia possessió el nou Govern municipal en forma de gestora provisional. En la majoria de municipis, la comissió gestora va ser designada, segons decret de 1937, pel cap de les tropes que “alliberava” la població. Després ,un cop assegurat el control militar, la gestora passava a dependre del governador civil. Aquesta era una tasca fonamental dels governadors civils, el control dels ajuntaments i de les diputacions, i per tant podien nomenar els alcaldes de manera directa. Aquest mecanisme legal va durar fins el 1948, quan entra en vigència la llei de Bases del Règim Local, dictada tres anys abans, el 1945, un cop els nazis van perdre la guerra, per tal de donar un vernís més passable al règim franquista.

En el cas de Barcelona, no es tractava d’un govern municipal improvisat. A diferència de la pràctica habitual en la resta de poblacions catalanes, on l’oficial franquista que prenia el control de la població seleccionava, entre els afectes de la zona, aquells que haurien de dirigir el consistori, a Barcelona, el primer Govern municipal franquista havia estat especialment seleccionat per les primeres autoritats del nou règim, Francisco Franco i Serrano Suñer, a Burgos, força temps abans de completar l’ocupació de la capital catalana.

Miquel Mateu i Pla a un acte religiós poc després de ser anomenat alcalde. Font: Rossend Torras

Atesa la importància de la ciutat i del seu Ajuntament, es va configurar minuciosament un consistori que fos capaç d’implementar la nova política franquista amb diligència. I submissió. Calia fer lloc per al conjunt de “famílies” ideològiques que havien sostingut el règim franquista des del seu aixecament el 1936. Per dirigir amb mà de ferro aquest poti-poti ideològic es col·locà al capdavant, com a alcalde, Miquel Mateu i Pla, representant de l’alta burgesia catalana, fortament relacionat amb sector del metall i fill del fundador de la Hispano-Suiza; un franquista que poc després del cop d’Estat del 18 de juliol va fugir de Barcelona en direcció a Burgos, on col·laboraria en la Secretaria de Franco.

L’Ajuntament de Mateu i Pla, conegut popularment com “Mateu, el dels ferros”, prototipus del franquista català compromès amb el projecte franquista, va acomplir les expectatives de supressió del passat laic, democràtic i catalanista de la ciutat. I, més enllà de la gestió d’una ciutat devastada, superpoblada i afamada, el nou alcalde va projectar i construir una nova Barcelona, depurada de la seva condició de capital de Catalunya i supeditada als interessos i a les necessitats de l’Espanya de Franco.

El consistori franquista de Miquel Mateu i Pla va fer que els carrers recuperessin el nom que havien tingut en l’època de la Dictadura de Primo de Rivera i també s’introdueixen alguns noms nous, com Avenida del Generalísimo Franco per contra de Diagonal o Avenida José Antonio Primo de Rivera per Gran Via de les Corts catalanes. També cal assenyalar que va donar l’ordre de retirar els monuments al doctor Robert, a Layret, a Rafael de Casanova i a Pau Claris; i els hotels de la Plaça Espanya, de l’època de l’Exposició de 1929, que la República havia convertit en escoles, van passar a ser casernes militars.

La depuració dels funcionaris municipals
Dins la política sistemàtica de repressió contra els vençuts, una de les primeres mesures que va implementar el primer govern franquista a Barcelona va ser la depuració de funcionaris a l’Ajuntament de la ciutat. L’interès per eliminar de l’Administració tota persona sospitosa d’haver col·laborat amb el règim republicà o de ser desafecte al “nou règim” era essencial per a la construcció del “nuevo Estado”. Es buscava, sobretot, una administració local controlada i submisa.

El tribunal depurador va obrir 7.100 expedients i va acabar sancionant més de 1.600 funcionaris. D’aquests, 922 treballadors públics van ser destituïts i quasi 700 van rebre sancions d’entre un mes i dos anys de suspensió de feina i sou. En poc més d’un any, el règim franquista havia depurat per complet l’Administració municipal de Barcelona.

Josep Maria de Albert i Despujol

Antoni Maria Simarro, amb ulleres, condecora Eugeni d’Ors com a científic

De Mateu Pla a Porcioles
Entre en Mateu Pla i la llarguíssima alcaldia de Porcioles, iniciada el 1957 i que va durar 16 anys, es van succeir dos alcaldes: José María de Albert Despujols, que va ser destituït per no haver controlat la vaga de tramvies de 1951 i Antoni Maria Simarro (1951-57) que va utilitzar la celebració del Congrés Eucarístic (maig 1952) com a excusa per a dur a terme nombroses obres de millora urbanística a la ciutat (especialment a la Diagonal, Montjuïc i el Casc Antic) així com la construcció d’onze hotels. Cal remarcar que en la seva etapa com a alcalde es va aprovar el famós Pla Comarcal (1953), que tan desfigurat va quedar en etapes municipals posteriors a causa de l’especulació urbanística sense fre.

Audiència de Franco a Porcioles el 1957

Josep Maria de Porcioles (1957-1973)
L’anàlisi de l’etapa Porcioles suscita, en general, un rebuig absolut, sobretot en els sectors més compromesos amb la democràcia municipal i un sector significatiu del periodisme barceloní, que va viure aquella alcaldia tan llarga. Segons la seva opinió, Porcioles representa una de les pitjors etapes de la ciutat, durant la qual es van dur a terme els atemptats urbanístics més abjectes i escandalosos i en què la corrupció era omnipresent i descarada.

Hi ha altres sectors, sobretot entre alguns polítics i empresaris, que posa en valor el seu pragmatisme i la seva capacitat de tirar endavant nombrosos projectes. Resumint, sembla que Porcioles va ser el vincle entre la burgesia catalana i el règim franquista, en el moment en què aquest últim volia ampliar la seva base social. Un cop passada l’època de militars, jerarques i ministres com a intermediaris-com Eduardo Aunós, Demetrio Carceller, o Pedro Gual Villalbí- Josep Maria de Porcioles es va convertir en l’home disposat a vertebrar al seu voltant l’adhesió dels poders empresarials emergents que anaven prenent el control de la ciutat. Per tal d’assegurar-se aquesta adhesió Porcioles buscarà l’èxit com a objecte, l’eficàcia com a consigna i la construcció d’infraestructures com a prioritat bàsica.

Narcís Serra dibuixat per KAP

El ‘model Barcelona’
És una mica difícil tractar de manera històrica un temps que s’ha viscut. És el problema de la “història immediata”, de “la història del temps present”, tot i que és la pràctica habitual de demògrafs, economistes, sociòlegs i politòlegs. Per aquesta raó hem optat per no tractar l’etapa democràtica de l’Ajuntament de Barcelona (bàsicament les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos) i limitar-nos simplement a fer unes consideracions sobre l’anomenat “model Barcelona” que es va dur a terme en aquest període. La feinada dels primers ajuntaments democràtics va ser grossa per mirar de controlar la voracitat especulativa de les últimes dècades del franquisme. Des de l’arribada de Narcís Serra a l’alcaldia, el 1979, i sobretot amb l’entrada d’Oriol Bohigas com a delegat d’Urbanisme el 1980, bona part de la maquinària municipal es va centrar a fer desenes i desenes de microintervencions urbanes per millorar l’espai públic, dotar de serveis els barris infradotats i cosir els esvorancs creats pel ‘desarrollismo’ dels anys 60 i 70.

Joan Clos dibuixat per KAP

Ara bé, que els Jocs Olímpics del 1992 van ser una excusa per fer actuacions es demostra en el fet que, tot i que es va fer molt, bona part dels projectes no es van acabar per al 92 i van continuar molts anys després. Com gairebé sempre, la ciutat ha hagut de recórrer a esdeveniments d’aquest tipus (Exposicions Universals, 1888 i 1929, Congrés Eucarístic, 1953, Fòrum de les Cultures, 2004) per dur a terme les grans reformes urbanístiques que la ciutat necessitava, però per les quals mai hi havia finançament, fos quina fos l’etapa política…

Excusa, pretext, oportunitat. Els Jocs Olímpics del 92 van ser això, l’espectacle global que es necessitava per a construir l’escenari local. 

Segons la història oficial, els Jocs van permetre fer un salt d’escala i aconseguir el pressupost necessari, públic i privat, per a fer la gran transformació de Barcelona de cara al segle XXI. Es tractava de passar d’una ciutat industrial en declivi a una ciutat terciària de serveis que aportés la riquesa que abans donaven les fàbriques. Ara ens queixem perquè gairebé estem a punt de morir d’èxit, però llavors no estava tan clar. Fins al punt que l’Ajuntament, preocupat perquè no tenia lloc per allotjar tanta gent durant els Jocs, es va haver d’inventar un pla d’hotels que aportava sòl qualificat com a equipament per animar una iniciativa privada que veia amb desconfiança el futur turístic de la ciutat…

Pasqual Maragall, dibuixat per Puyal

Certament, l’impuls, el gran salt, es va fer llavors. L’oportunitat es va aprofitar i en els primers anys el model va tenir molt d’èxit, a fora i a dins. Però el consens olímpic i la pujada d’autoestima va deixar pas a les crítiques. La destrucció del patrimoni fabril, l’escassa inversió en habitatge públic, l’al·lèrgia al verd, l’aposta pel transport privat en detriment del públic o l’excessiu protagonisme del capital privat, tant interior com sobretot exterior, en el desenvolupament urbà, tot i que amb control municipal, pesen com una llosa en la ciutat d’avui.

Ara s’intenta tornar amb correccions a aquell model, amb alguns dels hereus d’aquell equip, només que per fer-ho es recorre al suport “gratis” de la ultradreta, això sí consultant a les “ bases”…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »